Amadeu Aragay, plaça d'

Amadeu Aragay i Daví (Sabadell, 6 de desembre de 1886 - Mèxic, 10 d'octubre de 1965). Periodista i polític.

Va estudiar als Escolapis i completà el batxillerat més endavant a l'Institut Tècnic de Barcelona. Treballà a l'hostal que tenien els seus pares al carrer de Sant Joan, però aviat les inquietuds polítiques l'allunyaren del negoci familiar. Va ser un destacat jugador de futbol del Centre d'Esports Sabadell i formava part de l'equip que el 1913 va guanyar la Copa del Rei a Madrid.

Però a part de l'anècdota esportiva, començà la seva carrera política militant en les Joventuts Radicals de Catalunya, els anomenats joves bàrbars. Va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Sabadell el 1911 i el 1913, i combaté el moviment de Solidaritat Catalana des de la premsa, col·laborant als setmanaris Rebeldes i Combate, de Sabadell, i Revolución, de Barcelona. Influït per Francesc Layret i Lluís Companys, s'allunyà del lerrouxisme i s'incorporà al nacionalisme republicà. El 1922 va intervenir en la fundació de la Unió de Rabassaires, de la qual va ser dirigent fins al maig de 1936. El 14 d'abril de 1931 acompanyà Lluís Companys en l'ocupació de l'Ajuntament de Barcelona i participà en la proclamació de la República des de la balconada de la plaça de Sant Jaume. Diputat a Corts per Esquerra Republicana, participà en la discussió de la Llei de Bases de la Reforma Agrària de 1932 i l'any següent va publicar el llibre El problema agrari català, en defensa de les reivindicacions dels rabassaires. Col·laborà aleshores en la premsa política, La Humanitat i Terra Lliure, i publicà algunes obres de creació literària, entre les quals, el drama Terra nostra, estrenat a Sabadell el 1925, va assolir un considerable èxit de públic i fou representat a tot Catalunya. Va ser també un dels creadors de la col·lecció La Fona, les edicions de l'esquerra sabadellenca aparegudes el 1929. Del seu pas per la francmaçoneria, sabem que va pertànyer a les lògies Adelante i Justicia, totes dues de Barcelona, en què destacà com un eloqüent orador.

El 1939 s'hagué d'exiliar a França, però aviat s'embarcà cap a Mèxic, on residí a la capital fins que morí el 1965. A Mèxic va ser un membre actiu de l'Orfeó Català, treballà en activitats comercials diverses i els darrers anys es dedicà intensament a la pintura artística, que exposà a Mèxic el 1959.