Pompeu Fabra, plaça de

Pompeu Fabra i Poch (Barcelona, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948). Gramàtic i lexicògraf.

Estudià enginyeria industrial i el 1902 ocupà la càtedra de química de l'Escola d'Enginyers Industrials de Bilbao, on residí fins al 1911. Es formà lingüísticament de manera autodidacta seguint el mestratge dels Junggrammatiker i de Meyer-Lübke, Saussure i Jespersen. El 1890 ja participava en les campanyes lingüístiques de L'Avenç i l'any següent publicà un Ensayo de gramática del catalán moderno.

De 1898 data la Contribució a la gramàtica catalana, en què proposava un català literari allunyat de formes arcaïtzants i depurat de vulgarismes i barbarismes. Va tenir una actuació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906. Fruit de l'estudi dels grans romanistes, durant els anys que estigué a Bilbao, va ser la Gramática de la lengua catalana, apareguda el 1912. El 1911 anà a Barcelona cridat per Enric Prat de la Riba i va ser nomenat professor a la càtedra de català creada per la Diputació de Barcelona i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, on s'encarregà de la direcció de les oficines lexicogràfiques que van promulgar les Normes ortogràfiques, base del Diccionari ortogràfic de 1917. L'any següent, per encàrrec de l'Institut que l'adoptà com a oficial, va publicar la Gramàtica catalana. El Diccionari general de la llengua catalana, concebut com a futur diccionari de l'Institut, va aparèixer el 1932 i aquell mateix any, gràcies al prestigi científic adquirit, va ser nomenat sense oposicions catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Encara el 1934 va haver de passar el tràngol de la presó; a causa dels Fets d'Octubre va ser reclòs, amb el president de la Generalitat i els seus consellers, al vaixell Uruguai i destituït del càrrec de president del Patronat Universitari. Al final de la Guerra Civil, el 31 de gener de 1939, va emprendre el camí de l'exili, primer a París i a Montpeller i, finalment, el 1942 a Prada de Conflent, on continuà treballant en una nova Gramàtica catalana que va aparèixer, pòstumament, el 1956, i on va morir el dia de Nadal de 1948.