;

Felip Pedrell, carrer de

 

Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, 18 de febrer de 1841 - Barcelona, 19 d'agost de 1922). Compositor i musicòleg.

De nen ingressà a l'escolania de la catedral de Tortosa i va ser deixeble del mestre de capella Joan Antoni Nin. Establert a Barcelona el 1873, va ser pensionat per les diputacions de Girona i Tarragona per anar a Roma i a París, entre 1876 i 1878. Més endavant se n'anà a Madrid i el 1915 el van nomenar professor del Conservatori de la capital espanyola. Com a compositor és autor de diverses òperes: L'último abenzeraggio, Quasimodo, Cléopâtre, I Pirinei, basada en Els Pirineus de Víctor Balaguer i estrenada al Liceu el 1902, La Celestina, El comte Arnau, amb text de Joan Maragall; algunes sarsueles com La guardiola; poemes simfònics com La veu de les muntanyes, I trionfi, Excelsior; obres religioses com Al·leluia i diverses misses per a veus i orgue, i composicions de cambra. D'entre les obres musicològiques destaquen el Diccionario técnico de la música, el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos españoles; el Catàleg de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona; el primer estudi científic sobre la festa d'Elx, La festa d'Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol; la sèrie Músics vells de la terra, sobre músics catalans dels segles XVI-XVIII; etc. Destacà també com a editor de música antiga culta o popular, en aquest sentit és notable el Cancionero Musical Popular Español, en quatre volums, que començà a publicar el 1919. Felip Pedrell va ser el fundador dels estudis musicològics als Països Catalans i a la resta de l'Estat espanyol. Renovà el llenguatge musical i va iniciar un teatre líric nacional hispànic. Els seus deixebles més notables foren Manuel de Falla, Enric Granados i Robert Gerhard.


Historial toponímic

Felip Pedrell (1925), c. de
Felipe Pedrell (27.5.1939), calle
Felip Pedrell (30.10.1985)