"Francesc Mutlló i Noguera Sabadell, 1873 - 1936

Industrial tèxtil. Durant la seva joventut, un cop va acabar els estudis escolars, va començar a treballar dins de la indústria tèxtil en l'empresa que tenia el seu pare dedicada a la fabricació de cintes de carda. Va ser regidor de l'Ajuntament de Sabadell i diputat provincial durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou director del Banc de Sabadell i membre de la junta de govern que va haver d'afrontar la crisi que es produí l'any 1926. Va pertànyer a aquesta junta de govern de l'any 1923 al 1936, any en què va morir. ''

"Pere Santfeliu i Diviu Barberà del Vallès, 1878-1969

Agricultor i petit propietari que procedia del llinatge de Can Santfeliu de les Alzines. També va ser drapaire i cofundador de la Cooperativa 'La Agrícola Popular'. Fou regidor de l'Ajuntament de Barberà en diverses ocasions i va cedir l'edifici on s'instal·là la primera escola nacional del barri. Originàriament, aquest carrer de Barberà era anomenat de Sant Pere i en annexar-se a Sabadell, se li donà el nom d'aquest antic propietari."

"Joan Puig i Pujol Sabadell, 1892 - 1973

Escriptor. Regidor de Finances i Proveïments. Fou col·laborador del 'Diari de Sabadell'. Va escriure, entre d'altres obres, 'Memòries de Sabadell', 'Argus Miop', 'El català Joan Cristòfor Calvet d'Estrella' i '86 anys de premsa local', on es recullen referències de totes les publicacions periòdiques sabadellenques des del seu inici fins a la guerra civil. El 1934 fou elegit regidor pel Círcol Republicà Federal i s'encarregà de la regidoria de Finances i Proveïments. Fou nomenat per la Generalitat, l'any 1936, conseller de finances municipals i delegat de banca a Sabadell."

"Aquest conveni és del dia 20 del mes de març [de 1868], i havent-se escaigut o agreujat una paralització general de treball deguda al malestar polític que llavors el país sentia, s'arbitraren recursos per ocupar els obrers, i s'obrí el primer tros de camí veïnal que d'aquesta ciutat havia d'anar a Mollet passant per Santa Perpètua."

"Translació del cementiri.- Fins l'any 1819 les inhumacions de cadàvers es feien dins l'església o als cementiris dels carrers de la Rosa i de l'església; però, reconegut el perill dels enterraments dins els llocs habitats, va pensar-se de destinar per a camp-sant un que era situat als defores de la població, a la part del Nord, el qual estava tancat amb parets, prop de les quals s'anaren construint diversos nínxols de particulars. Però la creixença de la població i la importància que després ha tingut van fer pensar en la construcció d'un altre clos sagrat en un lloc més apartat, i aquell fou tancat, i en aquest estat continuava el dia 26 de juny de 1874." (p. 119)

" Rambla.- En 1848 es començà a treballar en la construcció del Passeig o Rambla, que ha arribat a tenir una llargada de més de 800 metres amb una amplada de 18 metres per terme mitjà. Des de llavors pot dir-se que data la població nova de carrers ben alineats que, estenent-se primer a dreta i esquerra de la Rambla, ha acabat per rodejar gairebé per totes parts l'antiga vila." (p. 125)

"Camps de "Recreo".- Aquest nou lloc d'esplai s'inaugurà, amb una representació de sarsuela en el seu magnífic teatre que després fou destruït per un incendi, el dia 21 d'abril de 1867. Contenia les dues espaioses sales que donen a la Rambla destinades al servei de cafè, bells jardins amb estanys, sortidors, ocelleres i glorietes -tot destruït, més tard, en construir el tercer teatre, car el segon també fou devorat per les flames- i l'espaiós saló de ball que segurament és el major de Catalunya." (p. 140)

"A la nostra vila els teixidors estaven associats, cotitzaven i tenien un capitalet per a sostenir les qüestions de treball que sorgien sovint. Això era secretament, puix no hi havia llibertat d'associació. Quan volien reunir-se, a bella nit, sortien un a un embolicats amb la manta de corn, cap a can Puigjané, a la Conquena o al bosc de can Feu, posant vigilants per tot arreu, camins i corriols, a fi de què els Mossos de l'Esquadra no els sorprenguessin."

"Els llançaires i els teixidors. Els primitius telers de mà tenien llançaires. El llançaire era un bordegassot que, situat al cap del teler, tirava la llançadora a l'altre cap, la qual era recollida pel teixidor per a llançar-la de nou al llançaire després d'haver trucat la passada i fer abaixar la calca amb el peu. Eren dos a teixir, a tornar fils i a comptar les passades quan convenia. Més avant, un inventor desconegut, ideà les cordetes que per mitjà d'una rateta i un mànec de fusta el teixidor tot sol feia anar les llançadores d'una banda a l'altra sense necessitat d'ajudant. En aquell temps que els teixidors treballaven quan volien havia esdevingut que el fabricant anava a les tavernes a suplicar que anessin a teixir perquè hi havia qui esperava la peça. En aquella època es venien les peces de drap de llana els dies de mercat a la plaça, com qualsevol altra mercaderia." (p. 54)

"Els teixidors.- Com ja és sapigut, allà on hi ha treballadors lliures, que no vagin a toc de campana, els amos i engrescadors de totes les bromes i taboles són ells; a Sabadell eren els teixidors a mà (no hi havia telers mecànics). Les aspiracions de més llibertat i benestar eren ells els que les sentien i, a la seva manera, les cercaven. Ells feien festa el dilluns i devegades el dimarts, ells s'associaven (d'amagat), anaven al cafè en havent dinat i al vespre. A berenar, per qualsevol pretext; ara perquè havien acabat la peça, ara perquè en posaven de nova: car el teixidor se l'havia d'empesar, estendre, enrestellar i plegar. En aquests treballs s'ajudaven l'un a l'altre i, a la tarda, a berenar amb els ajudants. Gairebé tots, al matí, abans de començar, una rosquilla i mig petricó de barreja (mistela i aiguardent) i a les onze, un quarto d'aiguardent de la gana -era el vermut d'allavors- si era dolent, també era econòmic. Tavernes no en mancaven a cada carrer, sobretot a prop de les quadres de telers. Els teixidors els donaven vida. Alguns, no molts, es tenien el teler a l'entrada de casa seva: així eren més lliures en el treball. Molts es feien una caseta per no pagar lloguer, que allavors era de 16, 18, 20 o 24 duros l'any. Molts d'ells tenien bona fama d'estalviadors perquè son pare o avi es recordaven de l'any de la fam, quan la guerra dels francesos." (p. 72)

"El teixidor cobrava per rams, per passades i llançadores, havent de pagar-se les nuades, l'empesar i el plegar. Es guanyaven la vida si tenien la sort de tenir feina seguida i bones peces a les quals no hi entressin massa colors i passades. Encara que en tot temps sembla calculat el guany pel cost de la vida de l'obrer. Era envejable només la llibertat que gaudien de treballar les hores que volien, fer festa quan els semblava i vetllar si així ho creien convenient. El vetllar en aquell temps era amb llum d'oli de ganxo i, si no te'l posaves al cap del nas, no hi veies gota. I així i tot es vetllava, pagant-se l'obrer el llum i l'oli." (p. 90)

"Al molí d'En Fontanet recordo que hi havia un gros lledoner a la soca del qual hi havia una barraca on hi cabien dos xavals. Si aquell lledoner, un roure i alzines que hi havien al darrera, d'una gruixària d'un metre, fossin plantats en fundar el molí, podríem assignar-los alguns cents anys, car és sabut que els lledoners, més que els roures i les alzines, els calen segles per fer aquella creixença."

"Destronament d'Isabel II. "Al matí d'un dia de feina ningú no treballava; tothom era a les portes enraonant misteriosament. -Què passa? -tothom deia. El "Numància", la "Blanca" i altres vaixells de l'esquadra que posseïem des de la guerra del Marroc s'havien sublevat a Càdiz. Fou destronada la reina Isabel II, aquella reina tan guapassa que havíem obsequiat pocs anys enrera fent-li aquell arc triomfal de troques de fil de llana. Les fulles impreses parlant de la voluntat nacional, de l'honor nacional, de la llibertat i del progrés, anaven de mà en mà. Prompte un esclat de poble assaltà la Casa de la Vila del carrer de la Rosa. El retrat de la reina, els estris d'amidar els quintos, els llibres, els sillons i tot el que vingué a mà saltaren pel balcó, calant-hi foc, cridant fins a quedar roncs: "¡Viva la libertad! ¡Abajo los Borbones! ¡Fuera quintas!, i tot un repertori de frases de reglament que duien les fulles que circulaven per tot on hi havia grups. Prim, Serrano [duc de la Torre] i Topete eren els herois de la revolució." (p. 141-142)

"Després de la revolució del 68 uns elements pertanyents a la societat de ball "L'Africana" intentaren fundar una plaça de braus. Els Llonch, Bou, Palàs, Modes, Sogas, Juliana i alguns altres la bastiren en un tancat de la Rambleta; aquesta era feta de taulons i fou batejada amb el nom de Club Cubell. Hi foren donades dues curses ridícules, amb vedellets. A cada cursa hi seguí un romanso que els que teníem per barbres aquestes festes férem imprimir i repartir. Allò colpí de mort als "africans". El públic es retragué d'assistir a aquells intents, mancà ambient i el Club Cubell morí." (p. 161-162)

"De forns de rajoler n'estàvem voltats; on eren més nombrosos era a la Creu Alta, per haver-hi la capa de terra argilenca més gruixuda i per ésser més a bon preu l'arrendament. En Pere Manich (à) Viudo, el Pa Blanc, i algun altre, no es mogueren del terme de Sabadell; En Garrosset, En Roig i d'altres no es mogueren del terme de la Creu Alta." (p. 35)

"Els únics alcaldes que deixaren diners en caixa foren En Joan Plans, adroguer del Raval i en Llorenç Juncà, ferreter del davant de la Casa de la Vila. Aquests foren dos honrats patricis; el primer no era fill de Sabadell, ho era d'Avinyó."

"L'altre metge era D. Pau Rojas, de gran saviesa i perícia, catedràtic també de la Universitat de Barcelona. Quan va obtenir la jubilació va tornar a la seva vila nadiua, on tenia el seu patrimoni. Ja en 1688 havia estat nomenat segon conseller de Sabadell, càrrec que no volgué acceptar." (p. 98)

"En aquells temps sobresortiren dos fills de Sabadell, l'especialitat dels quals fou l'exercici de la Medicina. S'anomenava l'un Jaume Pujadas, qui exercí la càtedra de Prima a la Universitat de Barcelona. Morí en 1701 i fou enterrat en un sepulcre situat a la vora de la porta de l'església parroquial, i devia ésser molt vell, puix ja en 1645 fou nomenat pel Comú per a representar-lo en la comunitat de beneficiats, per si aquests haguessin volgut transigir en unes qüestions enutjoses i interminables que hi havia entre el Consell i la Comunitat, les quals començaren l'any 1623 i van durar gairebé fins a darreries del segle." (p. 98)

"Pont del Ripoll.- A l'eficaç iniciativa de l'advocat i propietari D. Feliu Vilarrubias, Diputat provincial, zelós de la prosperitat de sa pàtria, fou degut que la Diputació de Barcelona acordés obrir una carretera que unís Sabadell amb Sentmenat i Caldes de Montbuy, i que en el seu pas pel riu Ripoll s'aixequés el magnífic pont de set arcs que ha aplanat el camí que condueix a l'ermita de la Salut. Començaren les obres el dia 25 de gener de 1862 i quedaren acabades a darrers de l'any següent. Van costar 429.624 rals. S'obrí al servei públic el 31 de gener de 1864." (p. 138)

"Revolució de setembre.- Eren les onze de la nit del dia 29 de setembre de 1868 quan un repic de campana comunicà a Sabadell el triomf, a Madrid i Barcelona, d'aquella revolució que bolcà una dinastia. Al dia següent al matí passà en el tren el Capità General de Catalunya, Conde de Cheste, qui, baixant a l'extrem de la Rambla amb alguna força de tropa, cridà l'Alcalde, l'informà de l'ocorregut i el deixà amb llibertat d'obrar segons les circumstàncies. En sa conseqüència, constituït l'Alcalde, amb alguns regidors, a la Casa Consistorial, resignà el càrrec a una Junta provisional nomenada pel poble, la qual s'ocupà immediatament de dirigir al públic una al·locució en la qual deia: "Agermanades la llibertat i l'ordre, la moderació i la justícia, us presentareu davant del poble espanyol amb el caràcter que tots reconeixem en l'obrer català, i en presentar-vos dignes defensors de la causa de la llibertat i de la moralitat, resplendirà més i més la justícia del triomf, tan dignament obtingut." No foren desoïts aquests consells, ni llavors ni en el successiu, i aquell moviment fou solemnitzat amb músiques que recorrien els carrers completament animats com un dia de festa extraordinària." (p. 145-146)

"L'any anterior s'havia explanat el passeig d'Isabel II a les costes del riu Ripoll, entre la prolongació del carrer de la Creueta i el camí de la Salut. Després se l'anomenà "de la Revolució". Havent-se dit que s'obria en compensació d'una multa arbitrària imposada pel Capità General, el poble, burleta, l'anomenà des de llavors "El Passeig del cop"." (Nota 34, p. 163)

"A penes nascuda Sabadell, ja es converteix en centre de contractacions o mercadal, on acudien gents de diversos indrets; els seus mercats que a través dels segles han arribat fins als nostres dies celebrant-se tots els dissabtes, van contribuir en gran manera a l'augment de la població; i d'això se'n fa ja esment en documents datats trenta-set anys després de la consagració de l'església de Sant Salvador, avui parroquial de Sant Feliu. En un document de l'any 1113 el bisbe Raimon de Barcelona vengué o retornà per seixanta sous d'argent a Ricard Guillem i sa muller Ermesinda, de la casa de Rahona, el castell d'aquest nom amb els seus annexos i el mercat, i amb l'església de Sant Salvador del propi mercadal, que aquell posseïa segurament per carta de gràcia." (p. 48)

"Recordin-se les preeminències que adquirí Sabadel com a vila reial. D'aquesta facultat abusà amb unes infelices i desvalgudes dones acusades de bruixes, que foren penjades en 1619 al porxo o cobert de la plaça Major. Tant poden les preocupacions dels temps en els caps ignorants! Se cita aquest procés per a demostrar fins on arribava el poder judicial de les autoritats de la vila. Ultra la pena de mort, imposava també la d'assots i mutilacions de membres. -Igual procés amb el mateix tràgic fi va tenir lloc aquell mateix any a Terrassa." (Nota 25, p. 160)

"Llocs de venda.- Pel que deixem dit d'aquells establiments es comprèn que el pavorde de Sant Salvador compartia amb altres senyors el domini de Sabadell, i, recordant que la plaça pública estava situada en terres de la pavordia, s'explica que concedís llocs de venda de carn i de comestibles en la dita plaça, amb el nom de taules o taulat, mitjançant el pagament anyal d'una lliura de cera i alguna quantitat de diner. No obstant, es conta que la pavordia estava carregada de deutes, i per a pagar-los el pavorde Bernat de Vilagranada hagué de vendre el 1293, en pública subhasta i a carta de gràcia per 9 anys, tots els censos i drets, que li valgueren 3.000 sous." (p. 52-53)

"Establiment del Payol.- Fidels els prohoms i jurats als deures de llur càrrec, procuraven introduir a la vila aquelles institucions que podien contribuir al major benestar del comú. A això va obeir la del Payol, que era un dipòsit de blat i altres grans, establert el dia 9 d'octubre de 1455 en una casa de la plaça pública. El seu objecte era comprar el gra al menor preu possible per tornar-los a vendre amb comoditat als veïns i necessitats. Aquest feliç pensament va tenir molt bon èxit, car el Payol encara existia un segle més tard en estat flòrid. Cuidava de la seva administració un encarregat o payoler i aquest càrrec requeia en una de les principals persones de la vila que prestava fiança i jurament, ajudat d'un escrivent per a portar la comptabilitat, els quals guanyaven cada un, en concepte de salari, dos sous per quartera; però els jurats assenyalaven els preus de venda per al forner i per als veïns." (p. 73)

"[...] i ara havem de fer esment de la reforma i embelliment de la Plaça pública l'any 1880. Aquesta, encara que molt gran, tenia una figura molt irregular i era enlletgida per uns edificis sortits, que han estat aterrats construint les façanes en línia, i així ha millorat la plaça en capacitat i en bellesa. També han desaparegut unes cases que estrenyien l'entrada de la plaça pel carrer del Pedregar, i així s'ha contribuït a donar major amplada al cobert o tinglado destinat a la venda de carn i peix. El paviment de la

"...i el carrer de Borromer, batejat després amb el nom de Gràcia per devoció a la Verge de la Gràcia que en aquell carrer va estar dipositada abans de col·locar-la al seu altar de l'església." (p. 80)

"Aquesta imatge fou trobada en 1610 prop l'església de Junqueres en treure uns serradors unes gatoses per a tallar una alzina. Fou portada a Sabadell i donada a un paleta, qui la va tenir col·locada en un portal del carrer de la Borromera." (Nota 23, p. 160)

"Casa del Comú. "Concelleres".- Per aquell temps s'estava construint la casa de la vila, que és la Consistorial d'avui, situada al carrer de la Rosa, cantonada al de Gràcia, eixamplada i restaurada fa pocs anys, encara que insuficientment. Ja hem vist on es reunien fins llavors els consells, i que després ho feren als baixos del nou edifici, en el qual fou destinat, també, un petit local per a presó pública; el pis principal fou habilitat per a l'Escola del Comú, la qual havem vist que existia 50 anys abans." (p. 88-89)

"Castell de Rahona.- També s'aixecava un castell senyorial en la prominència que es troba entre el torrent anomenat Riutort i el riu Ripoll, a l'esquerra del camí que condueix a l'ermita de la Salut. Se l'anomenava Rahona, i tenia jurisdicció sobre Sabadell i altres pobles veïns."

"Riussech.- No estava en aquell temps despoblat, l'actual terme de Sabadell. Cap al sud-est, i a una hora de l'actual ciutat, existia Riussech, l'església parroquial de la qual població havia estat consagrada sota l'advocació de Sant Pau bisbe de Narbona, el dia de les calendes de maig de mil cinquanta-quatre per Gilabert bisbe de Barcelona amb assistència d'alguns nobles i nombrós concurs del poble de la parròquia. Aquest lloc, que pel que es veu devia haver tingut alguna importància, havia desaparegut quatre segles després contribuint tal vegada al ràpid creixement de Sabadell." (p. 44) "Entre altres privilegis atorgats a Sabadell per Joan II en 1471, hi havia el següent: "Que s'uneixi també a Sabadell la petita Parròquia de Sant Pau de Riusech, que ja és de sa senyoria, per ésser un terme molt petit amb un sol manso o casa habitada." Aquesta parròquia ha existit fins als nostres dies i encara es conserva l'edifici compost de l'antiga casa parroquial i església contigua formada d'una petita nau amb cor sobre la porta d'entrada." (Nota 4, p.155-156)

"En 1715 allotjava i mantenia Sabadell tot un regiment que costava dos doblons diaris, i encara imposà el Rei [Felip V] altres contribucions que obligaren el Comú a vendre's l'hostal, la casa de l'escrivania, la maça d'argent del criat del Consell i una gran quantitat de joies de l'església; es feien contínuament grans repartiments de blat i palla; s'aixecaren emprèstits en nom de particulars, car ningú no es fiava del Comú; les famílies mantenien els soldats allotjats, servien els bagatges i patien saqueigs i mals tractes, sense poder-se queixar. Per haver-se endarrerit la vila de 500 lliures de pagament d'un tribut anomenat de les quinzenades, quan ja n'havia pagades a milers, un conseller anomenat Vallcorba fou pres i tancat en el baluard de Migdia de Barcelona. Tant era el rigor amb què s'exigia la tributació!" (p. 103)

"Construcció del campanar.- Ja en 1724 s'anava restablint la calma, ja que no la satisfacció, i es determinà realitzar un projecte en el qual ja s'havia pensat abans de la guerra. Estaven col·locades aleshores les campanes de l'església parroquial en els finestrals d'una part aixecada sobre el frontispici; i el dia 17 de juny, que aquell any era en dijous, es posà amb les solemnitats pròpies d'aquests casos la primera pedra de l'actual torre o campanar. Però succeí que la voluntat era major que els recursos, i com que s'acabaren els materials una vegada plens els fonaments, calgué suspendre l'obra; i no fou aquesta l'única vegada que es va parar fins arribar a 1738, en què es va donar per acabada, ja per evitar noves despeses, ja per haver ocasionat la mort d'un paleta que caigué arrossegat per un tros de cornisa despresa. El pensament, sencer, de l'arquitecte de Barcelona, anomenat Garrido, que dirigí l'obra, era d'aixecar-lo més i de col·locar les campanes en uns finestrals oberts sobre els que avui exis teixen. D'aleshores endavant els sabadellencs oïren com es voltejaven les campanes." (p. 104-105)

"L'Hospital de Sabadell és antiguíssim i amb els anys ha tingut d'ésser traslladat a diversos punts de la població per millorar les seves condicions de capacitat i d'higiene. En el segle passat l'hem deixat a la casa del Retiro, situada a la prolongació del carrer de Sant Joan; però en 1816 el prevere sabadellenc Mn. Bonaventura Bellsolà es proposà d'aixecar un edifici destinat expressament a Hospital, al carrer del Pedregar, davant del qual havia existit en son primitiu origen; i a força de caritat, zel, constància i enginy aconseguí construir la casa encara avui coneguda amb el nom d'Hospital vell, ocupada més tard pels bombers i per una escola pública, i que serví per a la curació dels malalts de la vila fins l'any 1856." (p. 117)

"Societat d'aigües.- Poques poblacions han hagut de fer els sacrificis de Sabadell per l'abastiment d'aigües, puix les necessitats de la indústria, sempre creixents, han vingut a fer insuficients els esforços anteriors. El 1367 ja es va obtenir la concessió de les aigües de la Rosella, amb les quals s'omplien dos rentadors i sis fonts públiques, fins l'any 1847 en què una Associació d'amants de l'agricultura i de la indústria de la vila de Sabadell, instituïda el 20 de març de 1843, portà més aigües de Ribatallada. Hi esmerçà un capital de 450.000 pessetes amb les quals aviat arribaren a dinou les fonts públiques. Amb tot i això les grans fàbriques obriren pous molt pregons i mines per a llur ús particular, i l'antiga societat acordà invertir dues-centes mil pessetes més per cercar nous caudals d'aigua; i no parlem de la nova societat que aquests darrers anys les ha portades del terme de Terrassa." (p. 124)

"Ferrocarril.- El 10 de febrer de 1855 assenyala un altre progrés de Sabadell, car aquell dia va fer-se la inauguració del trajecte de ferrocarril entre Barcelona i la vila, començament de la via fèrria entre la capital del Principat i Saragossa, on havia d'enllaçar amb la que condueix a Madrid i a les províncies del Nord. Aquella petita explotació era causa fonamentada de grans esperances, puix que els centres industrials dedicats a l'exportació i busca de nous mercats tenen vertadera necessitat de mitjans de comunicació, i el ferrocarril els ha proporcionat amb totes les províncies d'Espanya. Aquell dia hi hagué, doncs, a Sabadell, festes i alegrois públics, almoines i dots a donzelles pobres, sufragats per l'Ajuntament, l'empresa constructora de la línia i no pocs particulars." (p. 126-127)

"Hospital i Casa de Beneficència.- Moltes vegades havem trobat en el curs d'aquesta Memòria l'Hospital mudant de casa; però quan això es fa per millorar, no és sensible el canvi. La darrera mudança fou altament beneficiosa, perquè es traslladà a un edifici espaiós, ben vetilat, sa, aixecat en el mateix lloc que havia ocupat el convent dels Pares Caputxins cremat i destruït per la revolució del 1835. Féu els plànols i dirigí l'obra l'arquitecte municipal D. Josep Oriol i Bernadet, i l'obra es dugué a cap amb aquella constància que caracteritza Sabadell, ni que calgui arbitrar els recursos. I no es tractava tan sols d'un hospital, sinó d'aquest acompanyat de Casa de Beneficència amb sa corresponent església. S'inaugurà aquest edifici el dia 30 de novembre de 1856. És molt capaç per a la curació dels malalts i alberg de desvalguts i per a escola de nenes, a l'ensenyament de les quals es dedicaven les Religioses Terciàries de Nostra Senyora del Carme. A la cura d'aquestes fou confiat el pietós asil. [...] (p.1 27-128)

"Fou causa primordial d'aquesta guerra el rancor d'aquest monarca [Joan II] contra son fill l'hereu D. Carles de Viana i la sentida mort d'aquest príncep tan idolatrat del poble català." (Nota 21, p. 159)

"A les millores de l'antic hospital i Casa de Beneficència s'ha sumat el bonic Hospital del Taulí, Casa Salut per a infecciosos i tuberculosos, amb dos sistemes de desinfecció i salubritat que constitueixen la seva situació higiènica i escaient, i els aparells flamants que té." (p. 35)

"Caldria pensar si podrà ésser aprofitada la contemplació dels bells panorames del Ripoll, arranjant una gran galeria des de les altures de can Puigjaner fins a les de Sant Oleguer; o, si més no, fer arreglar unes tribunes-miradors prop de l'hospital nou, pels voltants de l'Escorxador, pels afores de les Tres Creus i en el darrer dels punts esmentats." [...] (p. 38)

"El pla de Sabadell, conreat de blat i ordi i civada [...] abastaven per a mantenir de pastura les cabres que eren menester per al consum de la nostra vila. Vaques, les dues o tres que hi havia donaren nom a un carrer. Beure llet de vaca, com menjar carn de bou... ecs!... La llet sobrera la donaven als porcs, o barrejada amb segó a les gallines." (p. 40)

"El primer circ eqüestre que hi hagué a Sabadell fou instal·lat en un clos de cal Bonic, on hi tenia magatzem de fusta, en entrar al carrer de les Vaques (de Colomer). L'entrada costava dos rals -disset quartos- i hi podien anar gent adinerada; l'obrer que es gastava dos rals era un malgastador." (127)

"El vescomte de Cardona.- D'això que deixem dit també resulta que eren diversos els senyors qui tenien feu a Sabadell, entre els quals trobem el vescomte de Cardona. Era l'any 1274 que, trobant-se a Sabadell, aquest senyor va rebre un requeriment del Rei, des de Tarragona, perquè li retornés i li lliurés els castells que tenia per ell, ja que amb altres barons s'havia negat a seguir-lo a la guerra que en persona anava a fer als moros de Granada per afavorir el rei de Castella." (p. 51)

"Agricultura i indústria.- Era llavors Sabadell un centre de treball, tant agrícola com industrial, i a la seva constant activitat devia la seva mai no interrompuda prosperitat. Tenia als afores molts de masos i cases de pagès, els noms dels quals han arribat fins a nosaltres; i, mentre es cultivava el blat pels camps i en grans planúries, es plantava de vinya els terrenys muntanyosos, de manera que ha arribat a ésser la més important de les seves collites la del vi. Gran part d'aquesta glòria correspon en justícia al seu senyor Roger Bernat de Foix, de Montcada i de Castellvell, vescomte de Castellbò, el qual, proposant-se que fossin aprofitats per a vinyes fins els terrenys erms, va dictar, l'any 1335, un privilegi que fou publicat mitjançant pregó, i és notable per molts conceptes. Deia, el vescomte de Castellbò, que essent deure dels senyors fer bé a llurs súbdits i procurar llur prosperitat, a fi d'encaminar-los a plantar de vinya les terres ermes i augmentar així llurs collites, atorgava un privilegi pel qual ningú, home ni dona, pogués introduir a Sabadell altre vi que el collit en les seves vinyes, sots pena de confiscació del vi i una crescuda multa." (p. 54)

"Sabadell es desfà del jou feudal.- El comú de Sabadell va saber que el vescomte de Castellbò (qui tenia el principal senyoriu de Sabadell i castell de Rahona per haver comprat en 1348 la tercera part de la jurisdicció que posseïa el pavorde de Sant Salvador) tractava d'entendre's amb els altres feudataris per a poder vendre la vila i les seves persones; i va enviar comissionats a la reina D.ª Leonor d'Aragó, amb la qual convingueren lliurar-li setanta mil sous per poder, amb ells, comprar al vescomte la població, mitjançant la condició precisa que la reina la incorporés a la Corona Reial, de la qual no sortiria mai més." (p. 62)

" Gremi de Pelaires.- Capella de Sant Roc i Sant Sebastià.- Estricadors.- La fabricació de llana era tan antiga, a Sabadell, que dos segles abans d'aquesta època era molt pròspera, com s'ha vist darrerament. Els fabricants o pelaires tractaren de constituir-se en gremi en 1558, i a tal efecte l'any següent es redactaren les ordenances per les quals havien de regir-se amb la intervenció dels jurats de la vila." (p. 81).

"Festa de l'Aplec.- La festa de l'Aplec, que ha arribat a ésser la més popular de Sabadell, on atrau tots els anys un concurs tan nombrós de forasters, compta dos segles d'existència. Fou instituïda el 31 de març de 1697, en el qual dia s'acordà celebrar amb processó aquesta festa en honor de la Verge de la Salut, venerada dins l'ermita de Sant Iscle, el segon diumenge de maig. Pocs anys abans havia estat trobada la imatge de la Santíssima Verge prop la font anomenada de la Salut, situada una mica més lluny de l'ermita i en direcció al nord; i l'ermità la col·locà en una capelleta a l'esquerra de l'altar, davant el quadro dels sants Iscle i Victòria, màrtirs de Còrdova, que allí es veneraven des de molts anys abans. La devoció creixent envers la Verge va fer que se la col·loqués en el lloc que abans ocupaven els sants esmentats i que l'ermita de Sant Iscle vingués a anomenar-se de la Salut." (p. 98-99)

"Còlera.- Per l'agost i el setembre de l'any següent [1854] causà també víctimes a Sabadell el "còlera morbo", encara que no va causar-hi els estralls que en altres parts. No obstant, donà motiu suficient perquè es manifestés la caritat d'alguns sabadellencs que foren després distingits amb recompenses per part del Govern. El dia 29 d'agost la vila anà en processó a la capella de la Salut, a cercar la imatge de la Verge, que fou col·locada a l'altar major de l'església parroquial, on va estar fins el dia 2 d'octubre, en el qual dia, havent-se acabat les malalties, fou acompanyada per un gran concurs de devots a la seva ermita." (p. 126)

"La Cobertera havia estat un barranc esfereïdor, amb grosses alzines al fons i unes barraques que hi havien fet els gitanos i bohemis sense xopluc. [...] A la Cobertera hi abocaven la major part d'aigües pluvials conduïdes fins allà per recs o canals secs que, eixint de la via del carril, travessaven els camps d'en Mateu de la Marca. El salt de l'aigua de la pluja motivà que s'enfondís i s'eixamplés aquell loc. A les ribes a sota de la capa de roca calissa hi havia alguns forats on les òlibes hi niaven. Les òlibes o xibeques, com s'anomenen en alguns indrets, són uns ocells de nit, molt decoratius, d'un plomatge tan fi i de tintes tan delicades que tenien admiradors. Això feia que alguns arriscats, amb cordes o escales, ben lligades s'atrevissin a caçar-les al seu temps, quan les cries eren ja fetes. [...] La Cobertera es troba al capdavall de l'actual carrer de Bilbao, que parteix el carrer de Covadonga. Actualment ha perdut l'aspecte desagradable de quan ens referim en aquesta nota [...] de fa alguns anys, totes les deferres de construcció que es fan a la ciutat allà són abocades; actualment hi ha guanyats ben bé uns divuit o vint metres de ço que abans era estimbat. La Cobertera tenia una tradició que no sé què té de veritat. Es contava entre la mainada que el Pere Minaire, un senyor de levita, barret i bastó, un dia, després d'haver-hi tirat bastó i barret al fons, s'hi tirà ell i quedà mort."

"Primera translació de l'Hospital.- Acabarem el segle XVII, que començà amb festes i va tenir massa guerres, disputes, misèries, fam i malalties, parlant de la translació de l'Hospital que, fundat en 1300 al carrer del Pedregar, prop la font que encara existeix, al final de quatre segles arribà a ésser insuficient i impropi del seu objecte. Ja de molt abans es pensava de traslladar-lo i fins s'havien practicat alguns treballs; però això no es va realitzar fins el dia 6 d'octubre de 1698, en què els consellers i els administradors de l'Hospital prengueren possessió d'una casa de dos pisos i quadrada, situada en l'actual Plaça de Sant Roc, prop del carrer del Rentador [carrer del Safareig, actual Advocat Cirera]. A la porta d'aquella casa fixaren una creu. Aquest edifici fou cedit en testament pel prevere don Pere Joan Llovet, perquè servís expressament d'hospital, en el qual ús va estar solament 32 anys." (p. 100)

"Casernes. Nova translació de l'Hospital.- En l'actual plaça de Sant Roc i prop de l'edifici on havia estat traslladat l'Hospital, s'havien aixecat casernes per allotjar-hi les trpoes acantonades a la vila; arribaren a ésser insuficients, i clagué agregar-hi en 1730 la casa de l'Hospital amb les obres necessàries per a la seva habilitació. Així tingué Sabadell casernes per als soldats, però quedà sense hospital per als malalts, fins l'any 1751 en què les cinc dignitats reials de Catalunya cediren per a tal objecte una casa anomenada del Retiro situada en la prolongació del carrer de Sant Joan prop de l'actual Rambla." (p. 105)

"Representacions teatrals.- Daten així mateix d'aquells temps les funcions teatrals, puix ja en 1751 es representaren els populars "Pastorets". On es celebrà la funció no es diu, però a darrers del segle fou repetida per alguns joves dins la caserna, la qual, com queda dit, ocupava part del solar de l'actual plaça de Sant Roc. En les funcions ordinàries es pagaven cinc quartos per l'entrada, però es donà una representació de convit amb safata, a la qual assistiren diverses famílies, els sacerdots de la parròquia i els Pares Caputxins. A la mateixa caserna, on es va disposar quelcom semblant a teatre, es representà també la "Passió" en distintes funcions, en cada una de les quals s'augmentava un acte fins arribar a Pasqua en què es representava sencera." (p. 110)

"Casa Consistorial.- En tractar de la Casa Consistorial no podem parlar d'un fet realitzat, com en tantes coses ho havem fet i encara ho farem, sinó d'un projecte que regularment no es portarà a terme. L'actual data de l'any 1600, com havem vist en altre lloc, i havent arribat a ésser insuficient, i ho és avui [el 1882] tot i haver-la engrandida i restaurada darrerament, el 26 de desembre de 1858 es va posar la primera pedra, amb la formalitat i solemnitat pròpies d'aquests actes, en un solar que havia ocupat a la plaça pública un hostal que posseïa l'Ajuntament amb l'intent d'aixecar-hi noves Cases Consistorials dignes de la població, amb uns plànols degudament aprovats per l'Acadèmia de nobles arts de San Fernando traçats per l'arquitecte municipal Sr. Oriol i Bernadet. Però una volta fets els fonaments de la façana, es parà l'obra, i darrerament sembla haver-se desistit de portar-ho a terme, puix que al solar s'ha construït un cobert per a carnisseries i s'ha convingut amb els Pares Escolapis de comprar -los i habilitar per a tal objecte el nou edifici col·legi que aquests han aixecat a la Plaça de Sant Roc amb el produ

"...però en 1645 tingueren millor èxit les per sis vegades repetides gestions, tota vegada que el pare Provincial acceptà l'oferiment d'edificar-los un convent per a dotze caputxins, amb les armes de la vila, i l'almoina de quatre sous diaris per a cada un i vint quartans d'oli per a la llàntia de l'església, demanant que els consellers fossin protectors o patrons del convent. Rebuda amb general aplaudiment aquesta nova, sortiren a recollir almoines set veïns dels més notables, els quals reuniren en una sola tarda mil lliures, que foren emprades en les primeres despeses per a construir el convent i l'església, de manera que el dia 21 de maig del mateix any el Rector D. Antoni Pau Centena, qui va prendre una part principal en aquest assumpte, pogué ja posar la primera pedra de l'edifici." (p. 96-97)

"Sabedor el Consell de Sabadell que es tractava de celebrar a Barcelona, amb gran pompa i mai no vista ostentació i grans demostracions d'alegria, la canonització de Sant Ramon de Penyafort, a les quals festes foren convidats els pobles del Principat, acordà el 19 de maig de 1601 organitzar una nombrosa processó que anés a la capital a prendre part a les festes. A tal objecte disposà que es suspenguessin els treballs, que es preparessin les confraries perquè hi anessin amb llurs banderes i torxes, repartint-se les sobrants entre els caps de família, ajuntant-se amb els beneficiats de l'església parroquial altres sacerdots forasters; que contractessin músics i cantaires de cor, que es compressin cinquanta atxes de cera i un ciri de mitja rova per oferir al Sant. Perquè es volia que Sabadell fos una de les primeres poblacions del bisbat que en tan plausible ocasió acudís a Barcelona." (p. 87-88)

"Rentador públic.- Obeint al mateix pensament d'augmentar les comoditats de la població i aprofitant l'abundància d'aigües que venien de la font de la Rosella, el Consell general de veïns reunit l'any 1458 acordà la construcció d'un rentador públic en terres de la pavordia, al qual fi foren comissionats els jurats per a realitzar el projecte i intervenir en les obres. Tal és l'origen i antiguitat del primer rentador públic de Sabadell." (p. 73)

"

"Hospital i Benefici de Sant Joan Evangelista.- A aquells temps antiguíssims es remunta la fundació de l'Hospital de Sabadell, que era al costat de la font del carrer del Pedregar, llavors anomenat den Samuntada, nom del patró del mateix hospital i del benefici de Sant Joan Evangelista, fundat l'any 1300. El posseïdor tenia a càrrec seu l'hospital. En 1390, Bertran Samuntada de Barcelona va cedir el dit patronat, i lliurà els documents del benefici i de l'hospital al comú i prohoms de Sabadell, perquè d'aleshores endavant ells el governessin i l'administressin a llur gust." (p. 53)

"Privilegi d'aigües.- Per mediació d'aquesta senyora [la reina Elionor] la universitat de Sabadell, que estava necessitada d'aigües tant per l'ús domèstic com per la insdústria, aconseguí que el rei D. Pere IV concedís en 28 de desembre de 1367, graciosament i perpètuament, l'aprofitament de les aigües de la font anomenada de la Rosella, i d'una altra d'immediata, situada en un torrent del terme de Terrassa, avui de Sant Julià d'Altura, sobre el mas Ustrell, amb el corresponent permís per a la construcció d'aqüeductes i canyeries per a llur conducció, mitjançant el pagament del valor, taxat per perits, de les terres incultes o cultivades que atravessessin." (p. 63-64)

"Competències amb Terrassa.- Així, amb tan bons patrons com tenia, no és estrany que Sabadell mantingués competències sobre jurisdicció amb la seva veïna i més antiga població de Terrassa. En 30 de gener de 1390 es causà algun perjudici en el molí de Bessó, la situació del qual ja haven al·ludit abans; com que els delinqüents es refugiaren al mas Carbó del terme de Terrassa, el Procurador Reial de Sabadell, acompanyat dels jurats i homes armats, hi anà per agafar-los i s'emportà l'amo de la masia per haver-se resistit a obrir les portes. El batlle de Terrassa acudí a la Reial Audiència en queixa contra aquest atemptat a la seva jurisdicció, i després d'oïdes les dues parts, i celebrada audiència a la sala del Palau Major Reial de Barcelona, l'infant D. Martí sentencià a favor de Sabadell el dia 25 de febrer de 1391, puix que el batlle d'aquesta vila estava en pacífica possessió de perseguir amb el sometent els seus malfactors dins i fora del seu terme, àdhuc el de Terrassa, encara que el delicte fos estat comès fora de la seva jurisdicció, i podia reconèixer els llocs i agafar els culpables per portar-los a les reials presons de la vila." (p. 68-69)

"Reconstrucció del temple parroquial.- Recordem ací la manera com fou traslladada la parròquia de Sant Feliu de la seva església de Rahona o de Valrà a la de Sant Salvador de Sabadell. Obtinguda l'aprovació d'aquest trasllat en 1391, va veure's de seguida que l'antiga església de la pavordia era petita pels serveis a què novament era destinada, i es va pensar de derrocar-la per construir-ne una altra de més cabuda. Així ho van fer, sense demanar-ne permís a ningú, i el dia 1er. d'agost de 1420 el patriarca de Jerusalem i bisbe de Barcelona, Don Francesc Clemente Zapera, anà a Sabadell, consagrà l'altar major i celebrà de pontifical en els oficis divins, car aquell dia era la Festa Major en honor de Sant Feliu, antic patró de Sabadell i titular de la nova església. Aquest prelat aprovà tot quant s'havia fet, i encara va excitar el zel dels veïns perquè contribuïssin a l'acabament del temple, i el 20 de febrer següent concedia quaranta dies d'indulgència a tots els qui donessin almoines per a les obres o per a mobles i ornaments. Considerant el nombre de veïns que hi hauria a Sabadell, s'ha de reconèixer que l'església que llavors s'aixecava i que és l'actual [el text de Rius és de 1882] nau principal sense les capelles laterals, era molt capaç per al seu objecte, i que, sense reunir grans condicions de bellesa, tenia unitat i cert gust arquitectònic que després ha perdut." (70-71)

"Darrera reforma de l'església. Cementiris.- Per allà els anys del naixement de l'Il·lm. arquebisbe Amat calgué d'obrir les capelles laterals de l'església de Sant Feliu donant-li la forma que actualment [1882] té. I per cert que això fou causa de forts disgustos i de la formació de dos bàndols irreconciliables, el dels blanquillos del nom del rector senyor Blanch i el dels valons sos contraris. Es diu si el dit senyor capellà va prendre el 1751 per a l'engrandiment del temple algun terreny del cementiri del carrer de la Rosa, puix n'hi havia un altre de més petit darrera l'església, i per a compensar la pèrdua del cementiri el va eixamplar per la part del carrer, a la qual cosa s'oposà algun veí que es va creurre perjudicat i va cercar valedors. D'aquí es desprèn l'origen dels dos partits i dels disturbis que no s'acabaren fins pel carnaval de 1767, i que no foren obstacle perquè es portessin a cap les obres projectades." (p.109-110)

"El mateix any de 1732 s'establí al carrer de Manresa una fàbrica de panyos, molt acreditada i celebrada, en la qual es va teixir un panyo finíssim que es va regalar al Rei. Era la de la casa Pujadas i la dirigia Joan Amat, qui se la va fer seva després." (p. 106)

"El Dr. Antoni Bosch [...] a qui deu la història de Sabadell molta gratitud per les copioses dades que sobre el seu passat deixà reunides en ses "Noticias y reflexiones pertenecientes a la Villa de Sabadell y su término". Aquest benemèrit patrici va néixer l'any 1758 a Sabadell, on acabà els seus dies l'any 1859. Exercí la medicina amb general aplaudiment en sa vila nadiua i en la de Brafim, i sobre aquella ciència escriví diferents obres en llatí i en castellà, que li valgueren distincions i premis de les acadèmies. Les hores que li deixava lliures l'exercici de la seva professió, les dedicava a l'estudi de la seva especialitat i de les bones lletres, com ho demostren un bon nombre d'obres d'instrucció i d'esbarjo, originals i traduïdes, que deixà escrites aquest il·lustrat sabadellenc de caràcter afable i bondadós i molt amant de la seva pàtria." (p. 111-112)

"Els desencerts del Govern, confiat a la imperícia i petulància d'En Godoy, posà l'Espanya en mans de Bonaparte, el gran conqueridor del segle XIX; però el poble espanyol, contestant al crit de dolor que féu el de Madrid el dia 2 de maig de 1808, protestà, i, encara que confiant solament en les seves escasses forces i curts recursos, no volgué doblegar-se mai més davant les armes franceses que havien subjugat tota l'Europa. La resistència era de dèbils, però fou tossut i acabà per tirar a terra el colós. Sabadell, com Terrassa i com tots els pobles de Catalunya, aixecà sometents amb l'objecte d'hostilitzar i no donar punt de repòs a l'enemic. Llavors cada home, i cada dona quan venia el cas, era un soldat, i es formava un exèrcit invisible, tan temible que se'l sentia per totes parts i no se'l veia en cap." (p. 114)

"Els sabadellencs, doncs, ja no s'acontentaren amb els locals que habilitaven per a les funcions teatrals, i l'any 1839 construïren un teatre de dos pisos al carrer de Sant Pau, al qual afegiren en 1851 un tercer pis a fi que hi poguessin cabre 800 persones. Aquest teatre fou aterrat més tard i sobre la seva àrea s'aixecà l'actual, que fou inaugurat el dia 13 d'octubre de 1876 i pel primer pis es comunica amb el gran saló del casino. És de forma elegant i suficient per a més de mil espectadors, té un bon escenari i llotges a la platea i als dos primers pisos i queda reservat el tercer per al públic." (p. 122).

"Casinos.- El casino visitat pels senyors Ducs de Montpensier fou el titulat Círculo Sabadellés, inaugurat el dia 22 de febrer del mateix any [1857] al carrer de Sant Pau, prop del teatre, i amb això queda dit que es comuniquen pel pis primer. Pertany, com aquest, a una societat de propietaris i consta d'un magnífic saló per a balls i reunions, sales per a cafè, biblioteques i billars. Dóna balls molt lluïts i concorreguts els dies de l'Aplec i de la Festa Major, a càrrec de la Societat, i en altres ocasions són sufragats pels socis subscriptors. És el lloc de reunió de les persones més distingides de la ciutat." (p.129)

"Llum de gas.- Una de les majors glòries de Sabadell és l'adopció dels avenços obtinguts, vinguin d'on vinguin, i a tal disposició deu el poder dir que és la quarta població d'Europa i la segona d'Espanya que ha posseït la il·luminació per gas, la qual s'inaugurà el dia 8 de maig de 1853, i arribà a tenir, vint anys després, dos-cents cinquanta fanals públics i a tenir generalitzat aquest sistema d'il·luminació en quasi totes les famílies i en totes les fàbriques. Aquestes han estat també de les primeres d'Espanya que han assajat la llum elèctrica." (p. 125-126)

"De la fundació del Casino i altres coses. La vanitat en molts pobles ha estat, sovint, una determinant de la seva cultura. Aquella féu que a la nostra vila cristal·litzés en la idea de crear un casino de categoria. I d'aquesta vanitat en nasqué el Casino dels senyors, el qual transformà el teatre vell. Els Llonch i els Casanoves, els Sogues i els Brujas, els Gorina i els Buxeda, els Cirera i els Masagué, etc., feren bastir el menut Teatre Principal amb certes semblances del Liceu de Barcelona." (p. 86)

"Recordo que a Sabadell hi havia l'escorxador públic al capdavall, allavors, del carrer de St. Pau. No es mataven bous ni vedelles. Els primers bous, vaques o vedelles que es mataren costaren molt de vendre. La gent trobava que era fastigós; una bestiassa tan grossa i una carn tan sagnosa, tan vermella, feia fàstic. Els bous i vaques, si algun s'havia de matar per haver-se trencat una cama o per vell, anaven a parar, també, a la riba de can Puigjané, com els cavalls, matxos i burros. Preferien un tros d'arengada rovellada a un tall de bou. Manca de costum i poca habitud de viatjar fora del radi de la comarca. Si algú volia carn de bou l'havia d'anar a cercar a Barcelona; només hi havia moltó, cabra o crestat, i qui havia menjat estofat de bou trobava que no era tan bo." (p. 132)

"Es fundà el Círcol Republicà Democràtic Federal i tingué el seu hostatge al carrer de Sant Pau; la sala de cal Cabo aviat fou petita per la crescuda que contínuament feia l'entitat. Nodriren la Biblioteca una obra de cada soci, condició obligatòria per a entrar soci. No cal observar que hi havia un aplec de tot lo publicat per entregues. Els demòcrates i republicans eren senyalats per la gent d'ordre, això és, reaccionària, conservadora i carlina, com a gent perillosa, que volien "la repartidora" i que calia exterminar per tots els mitjans." (p. 155)

"La fundació de l'Acadèmia de Belles Arts. L'Acadèmia de Belles Arts fou començada per Ramon Quer, Joan Figueres, Joan Vila i J. Espinal, en una sala i alcova del tartaner Silvestre, del carrer de St. Pau. Una tarima rotativa i quatre cavallets i taulers servien per a dibuixar al natural, quan algun captaire de cap artístic i barbes estarrufades es llogava als vespres per a servir de model. Allò més que una entitat era una reunió d'amics per aprendre art. Una vegada es féu tracte amb un dels models de melenes llargues i barba descuidada. L'home, a la nit, es presentà amb el cabell tallat i pentinat, la barba escursada i polida. Se li digué que no servia per model i l'home encara no deu haver entès que havia perdut en art el que havia guanyat en higiene. L'art té això." (p. 173)

En Mamet. I per què no hem de parlar aquí del burro del Mamet? El burro del Mamet tenia més nafres i ossos que pèl. El Mamet era el que recollia les escombraries i les cendres de la bugada dels llocs on acostumaven a llençar-les. També tenia l'encàrrec de buidar el safareig de la vila, que era el del carrer de la Font Nova. Ell feia bona aplega de botons, mocadors (pocs), parracs i algun xavo que per descuit havia saltat de qualque butxaca. No es comprenia el Mamet sense la companyia del burro i del Nap, tots dos feien unes xiulades que la gent es deturava a escoltar-les. En les peces dels Muixins o Fatxendes, l'un feia el primer i l'altre el segon; semblaven dos flautins. El ruc, tot pacient, esperava que acabessin. Pobre ruc, tan sec i nafrat no es comprèn com podia viure." (p. 140)

"Durà molts anys que les nostres fires d'hivern foren una disbauxa del modern tapaboques en oposició a l'engorrosa manta roja o blava. La Placeta del Fort [anomenada així pel fort que es construí el 1848 al nord-est de la plaça de Sant Roc] quedava atapeïda de petits fabricants de tapaboques de 14, 16, 18 i 20 pams, i qualques mantes de viatge. Arribaren a fer-se una competència desastrosa. Si l'un feia dobles teles l'altre presentava tapaboques de triple tela i amb dibuixos de tots els gustos i colors els més capriciosos i elegants. A l'hivern, l'obrer que podia sortir de casa amb el tapaboques més llarg, ample i vistós, més s'esponjava davant dels amics. No cal dir que els pagesos de la rodalia, molts venien a fira per comprar-se un tapaboques per la festa, relegant la manta pels dies de treball al camp, per ésser més forta i soferta i per abrigar més. En aquella època un obrer mudat no deixava el tapaboques; era una peça insubstituïble." (p. 110-111)

"Els Gorina, Barata, Llonch, Brujas, Buxeda, Casanovas i molts d'altres no eren de Sabadell. Procedien de pobles i masies que en la primera guerra carlina o dels set anys, de la crema dels convents del 35 s'havien vingut a refugiar a la "plaça forta" de Sabadell. On avui és Casa de la Ciutat hi havia una quadra de dos pisos, espitllerada, que en deien el Fort, i la plaça era anomenada del Fort. Els tals, turmentats sovint pels carlins, per la tropa de tant en tant i per escamots de desertors que pel seu compte formiguejaven, vingueren a la vila de Sabadell per viure en pau. Naturalment, les unces que portaren donaren una bona empenta a la indústria llanera, i es fundaren cases que encara avui funcionen i són ferms baluarts de la nostra indústria." (p. 65)

"L'Arbre de la llibertat. Durant el règim republicà molts pobles plantaren l'Arbre de la Llibertat com a símbol de tal proclamació. Sabadell també plantà el seu, que era un eucaliptus, al mig de la Plaça del Fort, avui Pi i Margall. El pobre arbre morí assecat, com la República i la llibertat que ell representava. ¿S'assecà per no poder arrelar o algú cuidà de què morís? Qui sap! D'haver viscut avui tindríem un eucaliptus frondós al mig del desert d'aquella plaça." (p. 200)

"En Jan Parallé era músic i tocava amb els Muixins. Això era abans de tenir el primer cafè liberal. Ell tenia de propietat, i per al seu ús, un cavall blanc que utilitzava per anar a tocar per les festes dels pobles. Com que era bastant ric, es féu fer una flauta de vidre que tothom admirava." (p. 43)

"Les nostres orquestres. Les orquestres Muixins i Fatxendes tenien nom per tot Catalunya. Els Muixins devien el nom al terrisser Pere Muixí del carrer de la Salut. Els Fatxendes al seu fundador, Fatxenda de motiu o àlies. Totes dues valien i totes dues tenien partidaris fanàtics que moltes vegades havien originat batusses. Quan en alguna festa major s'esqueia que hi anaven les dues orquestres, degut a la divisió del poble amb els del cafè de dalt i els del cafè de baix, oh allavors!, al vespre s'organitzaven colles partidàries de l'una i de l'altra i, a peu, anaven a sentir la tocada a ca l'alcalde per aplaudir rabiosament el fiscorn o el flautí, el violí o el clarinet, de l'una o de l'altra, i xiular si per qualque causa un espinguet fora de to s'escapava d'un músic dissortat. I gairebé pot asseguerar-se que cap d'aquells admiradors incondicionals sabia nota." (p. 88)

"L'Americana fou una de les primeres societats que actuaren amb el caràcter de recreatives. Funcionà sempre al cafè de cal Jan. Els dies que li pertocava fer ball, puix alternaven amb la societat obrera, a les quatre de la tarda el Magel regava la sala, car les noies amb l'amplada de faldilles, mirinyac o ròssec, aixecaven núvols de pols. Aviat arribaven els Muixins amb els instruments a dins d'una bossa de vellut i a dos quatrs de cinc, després d'una simfonia, atacaven el primer vals." (p. 148)

"Jo havia sentit contar al meu pare que una vigília de Nadal, que va anar al mercat de Granollers, en tornant, entre Sta. Perpètua i Sabadell, els sortiren quatre o cinc homes abrigats amb mantes i amb la barretina encasquetada; feren aturar el carro del Pep de l'Estudiant, que era l'ordinari entre la Vila i aquell poble... i... "alto!, el que cridi o es mogui és mort!" Els feren ajaure tot de boca terrosa i els anaren escorcollant i alleugerint de tot el que duien a les butxaques; fins i tot la petaca del tabac i el ganivet de trinxar-lo. El pare, que al carro hi duia un parell d'ànecs per Nadal, no pogué menys que dir-los: -Vaja un Nadal més magre que farem! -Nosaltres el farem gras i... callem! -li fou respost. Ho arreglaven així." (p. 118)

"La visió més poètica i reconfortadora de l'esperit dels habitants de la nostra vila era, sens dubte, tota la vorera que va del carrer de Quevedo, congut per Passeig de la Revolució, fins a la Cobertera. [...] Aquell passeig fet pel caminet ran de cingle fins a la Cobertera, era concorregut tohora. El panorama del riu Ripoll vorejat d'albes i pollancres, bardissars i canyes, falgueres i xèrries; aquells hortets tan diversament conreats com un mosaic i regats pel rec dels molins; les tonalitats de les terres de tintes roses i ocres i mangres i sienes dividits els colors per unes ratlletes de reguerotets, i bròquils i cols gegantes, blats de moro o herbetes com el peu trist, corretjoles i fanassa; els molins des del camí de la Salut fins al molí d'En Gall, ha estat tapat per a sempre. Ens hem deixat prendre un passeig magnífic."

"[...] hi havia, també, ball de patacada a cal Cabo, als Camps de Recreu i a les eres del carrer de Sant Cugat, amb sac de gemecs, flubiol i tamborí. El ball era la diversió que suggestionava al jovent. Per mestre de ball hi havia el Ros, qui tenia acadèmia per a ensenyar el vals, la polca, el xotis i la maxurca. Per ballar l'americana no s'havia de menester mestre. Lo més difícil eren els rigodons i els llanceros. La noia del Ros era la parella dels aprenents." (p. 155)

"En Tomàs Viladot, advocat, era tota una institució. A la seva joventut estudià a Barcelona i havia militat sempre en els rengles dels protestataris de tot lo anacrònic i reaccionari. L'estol de liberals que hi havia a Sabadell, [...], el consultaven en tots els casos. Casat amb l'aristocràtica vídua d'En Salas Anton, consagrava els lleures de la carrera i de les procuradories de can Duran, Badia i altres a vetllar perquè la llibertat conquerida tan costosament no minvés. Ell era conseller de tothom, amics i contraris, i a tots atenia amb el mateix zel. Ell era el defensor dels desvalguts i atropellats. El seu despatx no es tancava mai per aquests. En el que creia de llei, si l'atropellat que emparava no podia pagar es donava per satisfet en fer triomfar la justícia. Era incansable. Advocat i conseller de la comunitat de clergues, tenia una traça especial a remoure les seves passionetes. Deia que mentre es barallaven ells amb ells deixaven en pau els liberals. Ell fundà la Lògia masònica Ossiris, avui desapareguda, que treballà de ferm sense fer soroll. Ell fundà la 'Institución Libre de Enseñanza' i les escoles laiques. Ell fundà, també, 'La Emancipación', que tant ha contribuït a fer ús del Registre Civil en casaments, bateigs i enterraments, així com a l'embelliment del cementiri lliure."

"L'odiosa Inquisició fou reestablerta en 1814 per Fernando VII, i foragitada per sempre més en 1820 per retornar a la Constitució de Càdiz de 1812. En 7 de novembre de 1823, Riego, el liberal Riego, fou penjat a la forca després d'haver estat arrossegat per un burro damunt d'un sarrió d'espart." (p. 171)

"La Rambla! Els afores de la vila sortint de la volta dels Escolapis. A la dreta hi havia unes margenades altes i camps on els corders hi tenien les rodes per a filar. Des de la Placeta del Fort (avui de Pi i Margall), un marcat pendent portava aigua de les pluges a la Rambla. L'aigua de la Plaça i carrer de Manresa desembocava a la Rambla. Per aturar el corrent s'hi plantaren dos rengles d'acàcies i fou batejada amb el nom de Rambla. Gairebé totes les rambles de Catalunya tenen el mateix origen: rieres seques on s'hi planten arbres per a defensar-les." (p. 14) "Els Escolapis tancaven el Pedregar amb construccions tan altes com la seva pròpia església i per un arc del mateix edifici s'entrava a la Rambla que és avui i que llavors tenia solament dos rengles d'arbres (acàcies). Molt part d'avall de la Rambla hi havia quatre cases." (p. 20)

"El cafè de can Jan Parallé fou un dels primers edificis que es bastiren sortint de la volta dels Escolapis, a la riera seca batejada amb el nom de Rambla." (p. 44)

"La Rambla s'anava poblant: Ara un edifici, ara un altre, començava a fer goig. L'Oliver féu bastir una casa senyorial, un dels millors edificis que hi ha a la població. Sòlida, espaiosa i amb el jardí gran com un parc. Si els altres propietaris haguessin continuat la construció porxada, ara ens podríem passejar, encara que plogués, sense mullar-nos per bona part de la Rambla." (p. 95) "Els Camps de Recreu foren bastits en ple camp. La Rambla era curta. No arribava, de bon tros, a la via. No eren com avui ni el frontis ni el Teatre. Quan s'inaugurà hi feren sarsuela còmica. "La Suripanta" fou l'obra d'inauguració. [...] El foc al cap d'un temps destruí el teatre i s'aixecà l'actual. En tots els focs grossos corria la veu que s'hi havia trobat un paper que deia: "Sóc mussol i vaig tot sol; si el torneu a fer el tornaré a cremar". No crec que això fos veritat, puix les repeticions de foc han estat rares." (p. 145)

"En Rifós era propietari dels Camps de Recreu, cafè, jardí i teatre. Aquest propietari fou requerit a vendre la finca per a instal·lar-hi un convent de monges. La penya que diàriament hi anava a prendre cafè, tarda i vespre, composta de Josep Gorina, Griera, Morral, Llonch, Sallarès Deu, Codina i altres, assabentats el projecte que els anava a foragitar d'aquell local de la Rambla, abans de deixar que l'edifici es transformés en convent, determinaren col·lectivament quedar-se amb la finca; i així ho feren. Una sèrie de representacions d'òpera inaugurà la propietat dels nous amos de l'esbarjo que pretenien les monges. El millor és que cadascú s'estigui a casa seva." (p. 208)

"El vapor de can Pissit [avui, al c. d'Alemanya, 6] era lluny, molt lluny; el que hi havia de treballar, a l'estiu prenia un bany de sol i una capa de pols i a l'hivern, tot saltant els reguerots d'aigües brutes dels tints, glassades del matí al vespre, arribava endarrerit de fred a casa seva, per bona manta que portés." (p. 20)

"El ferrocarril a Sabadell. Del meu record, el ferrocarril moria a Sabadell. El tros d'aquí a Terrassa s'anava fent, encara. Els presidiaris que hi treballaven eren vigilats per la tropa i tancats cada nit perquè no s'escapessin. Els primers maquinistes eren anglesos i es donaven més importància que un ministre. Engegar la màquina! Fer desvaporar la màquina! Aturar la màquina! I el fogonista, fer foc a la màquina! Trencar aquelles pedres negres que cremaven i tirar-les a la fogaina amb una pala! Xiular! Oh, xiular! Tan fort com xiulava! Se sentia de tot el poble! La gent se'l mirava de lluny, feia respecte! i, quan la màquina desvaporava, els badocs arrencaven a córrer per por de què no es rebentés la caldera. Tots els vagarosos, ja se sabia: a veure arribar el tren, comptar els vagons que el formaven; què portava; qui s'atrevia anar a Barcelona amb el tren, que costava una pesseta i vint-i-cinc quartos i mig o sia set rals. La diligència només valia una pesseta." (p. 22)

"Els primers guardabarreres del ferrocarril, en rebre la nova de la sortida del tren de l'estació o en venir de Terrassa i sentir el senyal, tocaven una trompeta que no calia aprendre a tocar, puix era com les de fira, bufant tocava. En Pere, guardabarrera del camí de Polinyà, tocava de cara al del camí de Sentmenat; aquest bufava la seva en direcció al de Matadepera, i així, de l'un a l'altre, fins a Terrassa. Ah! I tenia de fer guàrdia amb una bandera al braç, tiesso com un fus." (p. 23)

"Sabadell ho era tant de poble, que fins els llops venien a beure a l'abeurador que hi havia a la sortida del Raval de dins. Alguns 'serenos' els havien vist a la matinada. Tips de ròssa dels animals que es tiraven a la riba de can Puigjaner -que servia de canyet per a la vila,- si el riu Ripoll anava sec s'atrevien a acostar-se a la població. I no era estrany; els boscos arribaven al peu mateix de la vila." (p. 19)

"La nostra gent, enc que tingués metge aconductat, rarament l'anava a cercar. Cada casa tenia les herbes de més fama de St. Llorenç i, a més, oli de llargandaix i de rates, greixos de serp, gallina, etc., i, si no bastaven, a cal Frare, un exclaustrat que entenia quelcom de botànica, resident al carrer del Carme, qui, pagant, els assortia del que els mancava. Els metges allavors no es donaven vergonya de receptar aigües d'herbes bullides i endolcides amb sucre roig. Eren medicines que no mataven a ningú ni eren cares." (p. 40-41)

"No sé si encara regeix la llei o costum dels camins ramaders. Allavors, abans de Sabadell ésser ciutat, els ramats de bestiar tenien camins senyalats, especials, els quals els calia seguir. Pel camí de Polinyà entraven fins el corral que hi havia a mig carrer del Llobet, on els tancaven durant els dies que els calia. La pols que alçava un ramat, per poc sec que fos el camí, feia estufornar; la fortor de llana hi ajudava. Per això cap casa bona es bastia en carrers de camí ramader." (p. 36)

"Llavors tots els fils es filaven amb llana nova; res de borra; no es coneixia. Recordo que vingueren uns francesos que posaven a l'hostal de St. Antoni (carrer de St. Joan) i que, tocant cornetes, anaven comprant els draps de llana que els drapaires no volien; i de draps, filots i vores de peça n'ompliren un tren de càrrega. Els pobres d'enteniment els trobaven enzes de comprar femers; el temps els ho ha aclarit si ho eren o no. Els femers de quadres de telers eren una disbauxa; fusades de fil de llana escaguitxades, passols, filots i vores i caps de peça, ploms, etc., tot anava al femer. La mainada sempre teníem pilotes de fil de llana bona per a jugar a geps. Durant bastants anys els nostres fabricants compraven llanes regenerades a bon preu que ells mateixos havien llençat al femer." (p. 55)

"Però recordo bé que davant mateix del Molí xic hi havia una pedra grossa de moldre. Això és una prova de què dit molí també es dedicava a moldre blat i demés." (p.37).

"Filadores i mitjaires. Les àvies de la meva infantesa filaven el cànem o bri, com ne deien, totes les hores que altres quefers més immediats els deixaven lliures. Aquell fil, fet fusades, es feia teixir per teixidors de mà especialitzats en la feina que el públic els donava. Regularment en feien llençols. I així, també, s'havia filat la llana per altres generacions; a l'hivern a vora el foc de la llar i a l'estiu a l'ombra d'un arbre o al portal, tot explicant contes a la mainada o xafardejant amb les veïnes. Com que era una feina purament mecànica, sempre tenien la filosa a punt." (p. 57)

"No sempre Sabadell ha estat una ciutat. En la meva infantesa -vaig néixer el 1851- era una vila de dotze a catorze mil habitants. El carrer de la Creueta, un dels més llargs, arribava fins a casa (avui nº 89) i no hi havia gaires edificis. Vivíem als afores; tant, que no era ni amurallat i la paret del casal veí era tota espitllerada -record de la primera guerra carlista, o francesa. S'anomenava carrer de la Creueta per haver-hi una creu de ferro, com si fos un terme, qual creu rodà bastants anys per casa i servia de clau per a fermar la garbella de triar terra." (p. 13)

"En Ramon Estany (à) Bou, bastí el vapor d'En Turull, al carrer de la Creueta, que l'acredità en l'art de paleta i es lluí en la xemeneia, que era molt ben feta. (p. 35)

"En alguns carrers, com en el tros de la Creueta, des de cal Magem al de la Lluna, on hi vivia el sabater ataconador Saslot, anomenat així per procedir de Mallorca, i on constantment hi havia una tertúlia de desvagats que comentaven el 'Diario de Barcelona', quan s'hi feia sortija hi anava tot: correguda de sacs, l'olla penjada d'una corda de banda a banda del carrer, plena d'aigua i amb un grapat de calderilla a dins i, per torna, tapats d'ulls i fent tres giravolts, picar a les palpentes amb un samaler, fins que un o altre l'ensopegava..." (p. 39) "Els pocs fanals de gas que hi havia al vespre del bon temps eren acompanyats per tota la mainada del veïnat, si aquest tolerava la cridòria que movien amb els seus jocs. A ca l'Esteve Serra, al carrer de la Creueta, era un dels indrets més concorreguts. Hi havia una porta que rarament l'obrien: L'Esteve Serra i sa muller havien vingut de Parets i es dedicaven al negoci de la llana, i com que tenien molta mainada no els molestaven els crits dels altres; els seus no sortien a jugar al carrer; deien el rosari." (p. 77)

"A ca la Camil·la també tenia nom, per robes de dol i cortines. Fou la primera casa que establí banys públics amb banyeres, al carrer de la Creueta i St. Domingo. No sé com s'ho feien; sempre hem patit de tenir poca aigua pel consum de la Vila i allà en tenien per a poder fer el negoi dels banys." (p. 145).

"Refugis de pobres. De cases on es recollia la misèria pública, gent que no sabien on sojornar, captaires que passaven i desemparats que no tenien diners per anar a l'hostal, hi havia a cal Pau Navarro, al carrer de la Creueta, cantonada al de la Lluna, fa molts anys enrunat, i, també, a cal Sevillano, al carrer de Les Planes. Aquestes cases recollien tota la desferra social que la manera d'ésser de la societat d'avui, continuació de la d'ahir i d'abans d'ahir, produeix. Cegos, mancos, coixos, alcohòlics, beneitons i alguns que figuraven mals que no tenien eren la parròquia d'aquestes cases. Allà no preguntaven a ningú d'on venia ni on anava; tots eren companys de la mateixa condició. Viure com es podia." (p. 147)

"Atropells de ferrocarril. En els passos a nivell del ferrocarril del Nord hi havia, sovint, atropells. Ara era un carro que atravessava la via i venia un tren especial; ara per un descuit del guardabarreres; ara perquè un matxo s'entossudia no volent acabar de passar i el tren l'arrreplegava; ara era un sord que passava per on no havia de passar, etc. Emperò Sabadell registrà un cas, potser únic en els atropells ferroviaris i pel qual la companyia tindria dret a demanar-ne honoraris. El cas concret és aquest. El conegut tintorer Josep Buxó Mariné e

"L'Eudalt era un home alt i amb unes patilles curtetes. Era un sabateret que tenia botiga al carrer de la Salut. Les hores que no tenia què fer a la Casa de la Vila [n'era l'agutzil] feia o adobava sabates. Les sabates d'aquell temps no s'assemblen de res a les d'avui. Les formes de fusta ja eren arnades i plenes d'aplicacions de bocinets de cuiro. Les sabates eren un luxe i qui podia portar-ne volia que duressin anys." (p. 63)

"L'hospital i l'hospici.- Eren al Pedregar, on avui hi ha la Caixa de Pensions; modernament hi havia la pastisseria d'En Fonolleda i, més enrera , l'antiga barberia de cal Patè. L'hospici fou portat als afores, a l'avui carrer d'Argüelles [l'actual Sallarès i Pla] -cantonada a Riego- i l'hospital, batejat de nou amb el nom de Casa de Caritat, al mateix lloc on és avui [l'actual plaça de l'Alcalde Marcet], on un temps hi hagué un convent de frares, que fou saquejat i cremat l'any 1835." (p. 39)

"A la Botelleria (Pedregar) hi cremava un llivant vell, d'espart, nit i dia; era un encenedor públic. Tot just s'acabaven d'inventar els mistos de teia i esca i la gent no estava acostumada a comprar-ne, era tot un luxe. La pedra foguera, el ganivet de molles i un tros de bolet d'esca, era el que els fumadors portaven a la butxaca. No hi havia llibrets de paper de fumar; cada fumador es tallava el paper a la mida que volia, se'l posava als llavis i llavors agafava un tros de corda de tabac negre, tot remullit; el tallava tan menut com podia i amb el mateix ganivet el caragolava; un cop ben estret, vinga picar la pedra foguera, alguna espurna encenia l'esca i, ai mare meva! per encendre, quins treballs! Llavors sí que qui feia el cigar per reposar reposava un quart, almenys. (p. 49)

"Els cafès d'allavors representaven un progrés liberal. L'avi Gelat, esperit inquiet i progressiu, que havia vingut de Solsona, procurava obrir-se pas. Aviat canvià d'establiment passant al carrer de St. Pau, cantonada al de Sant Pere, i d'allí passà al carrer de Gràcia, on hi fundà la primera fàbrica de gasoses que hi hagué a Sabadell i que es mantingué molts anys. El cafè del Gelat fou continuat per l'herbolari Sangoneres, millorant l'establiment amb un teatret de putxinel·lis." (p. 43)

"La Casa de la Vila era molt petita i ocupava la cantonada del carrer de la Rosa i Gràcia. La presó formava part de la Casa de la Vila i el portal donava al carrer de Gràcia. Usualment no hi havia cap pres. Malgrat el pinxejar no hi havia malfactors. Quan hi havia un pres, pel pany el cridàvem. Als baixos hi hagué instal·lada la primera escola de dibuix d'En Margalef." (p. 61)

"Recordo que els serradors de taulons eren tots francesos. Rojos, peluts, amb anelles d'or a les orelles; anaven a parells, amb la consegüent serra grossa, i a cal Bonic (carrer de Sant Domingo, ara del Dr. Puig) gairebé hi eren tot l'any. Un d'ells dalt de la torada i un altre a baix; després d'haver-la senyalada amb un cordill brut de mangra, el de sota, que duia un barretot que li tapava els ulls, vinga fer la va i ve fins arribar al capdavall del senyalat. Serradors, esmolets, paraigüeros, tots eren 'gavatxos', com els dèiem." (p. 45-46)

"El carrer de St. Domingo era un dels millors d'aquell temps. Tothom hi sabia. Sense l'estanc del Pep Coix -cobrador de contribucions, de més a més-, hi havia l'estudi del Sr. Jaume, mestre de nit del Casino Liberal Esparterista; hi vivia també el potentat D. Pere Turull; a ca la Camil·la (casa de banys); el corretger més important de Sabadell, i a cal viudo Manic, empresari d'obres." (p. 46)

"Els estancs, els delmes i les primícies. Un dels primers estancs fou el d'En Pep Coix, al carrer de Sant Domingo (ara Dr. Puig). Sense el tabac, a l'estanc també s'hi venia la sal de les salines de Cardona, propietat del Duc de Medinaceli, gran d'Espanya. No cal dir que, essent estancada la sal, es pagava cara en relació amb el valor monetari d'aquell temps: a sis quartos la lliura, que no era pas poc. En Pep Coix tenia també a son càrrec la cobrança de les contribucions. I no cobrava delmes i primícies perquè eren abolits de feia alguns anys. Els delmes i primícies foren trets de la llei contributiva per Mendizábal, emprò els pagesos de la nostra vila els pagaren fins molt temps després d'haver-los-en alliberat aquell gran ministre." (p. 50-51)

"I vingué la guerra del Marroc. Les poblacions de Catalunya es netejaren de dropos i de pinxos que es feren voluntaris d'En Prim, pensant-se que els moros no eren persones. La superioritat en les armes i la disciplina de l'exèrcit feren que la sort ens fos favorable i que Tànger i Tetuan fossin conquerits; fou signada la pau i els moros pagaren uns quants milions amb xavos moruns, gravats amb l'estrella composta de dos triangles i un punt al mig. Quan pagaren la indemnització de guerra la península fou envaïda d'aquella moneda. [...] En Prim amb la guerra d'Àfrica demostrà l'empenta del guerriller català i com menava voluntaris arreplegats entre lo més pinxesc de tot Catalunya; féu proeses que ara no serien possibles, ja que la lluita cos a cos ha passat a la història." (p. 71)

"L'enterro passava pel [carrer] de la Roda, anomenat així perquè era un tros de carrer sense edificar i molt llarg on hi havia les rodes dels corders que filaven el cànem per a cosir espardenyes i posar als telers, anomenat fil d'emplomar; recordo que de cada fil al teler en penjava un plom." (p. 55-56)

"També portava barba l'Apotecari del pou, En Benessat, que era un home de ciència. Durant uns quants anys fabricà aigua carbònica i els vespres, a l'estiu, hi anaven els que volien refrescar, al jardí, a raig d'aixeta, i allà anaven omplint i buidant gots per dos quartos. Fou qui per primera volta assajà la llum elèctrica amb arc voltaic, a la Plaça, com una curiositat. La Il·luminació de la ciutat pel sistema del gas la devem a ell, també, i fou inaugurada el dia 8 de maig de 1853. En Felip Benessat, ademés, demostrà ésser un gran químic." (p. 67).

"Els joves casadors jugaven a pilota de mà. El joc de la pilota era en un tancat que encara es conserva. Una placeta del carrer del Vapor amb una porteta que donava al carrer de la Salut." (p. 69).

"En traspassar la via del ferrocarril, a l'indret dels carrers de Topete i Quevedo hi havia una gran era amb la seva cort pel bestiar de batre. Tots els anys venien de muntanya les cobles d'eugues que es llogaven per batre els munts de garbes que cada propietari hi duia en tocar-li el seu torn. L'eugasser tot cantant dirigia la cobla amb el ronsal a la mà, i els batedors, torrats, polsosos i suats, descalços i espitregats, giraven la palla i sovint visitaven el porró del vi o el càntir d'aigua fresca. Cap al tard, quan la batuda era closa, es garbellava el gra. Si feia vent anava de primera; el boll era empès a fora del gra quan aquest passava per la garbella, podia ensacar-se relativament net i es portava al seu punt, junt amb la palla que n'havia sortit. El boll el deixaven a l'era i servia tot l'any per a jugar-hi la mainada." ( p. 81)

"...les fonts públiques podien comptar-se amb els dits, i la més fresca de les poques que hi havia era la del carrer del Convent, dita d'En Cirera, per trobar-se adossada a la paret de la casa d'aquest nom. Al vespre dels dies més calorosos era una corrua de joves i noies que anaven a beure aigua fresca a la dita font. A la tenda del davant venien anissos i deixaven el got per veure." (p. 128)

"Del paper de fumar. Sabadell tenia una indústria floreixent. La dels llibrets de paper de fumar. El molí d'En Mornau era ocupat per la dita fabricació. Tres fabricants es disputaven l'hegemonia. La casa Joan Baqués, de la Plaça Major, cantonada al carrer de Manresa; En Domènec, al carrer de la Creueta i En Claret. Les marques dels llibrest, eres "El Ciervo", "Garibaldi", "Jaspis", "La Torre", etc., amb cola, sense cola i amb extracte de regalèsia. Per remarcar el que pot el costum, cal dir que al molí d'En Ranxero (o Mornau) feien el paper de fumar de la mateixa pasta per tots els fabricants de llibrets, i els fumadors el trobaven bo o dolent segons era o no la marca que usualment gastaven. La il·lusió fins nega el gust del paladar." (p. 118)

" El pont de la Salut i la cantina.- El malestar era general abans de la caiguda de la Reina Isabel II. La nostra vila obrí treballs públics. La carretera fins a la Salut fou esplanada, el pont de la carretera de Caldes damunt el Ripoll fou bastit. Hi hagué feina de peons i paletes. A l'última arcada es pagà el tribut de sang que sol acompanyar tota obra gran. Dos fadrins fusters que posaven els sindris per bastir-los d'obra moriren enmig de l'enrunament de bigues i taulons esfondrats. [...] Un cop bastit el pont de pedra damunt el Ripoll es creà el cementiri a l'altra banda del riu, al pla. El del Taulí era petit i tot era ple. [...] (p. 92)

En entrar al pont, a l'esquerra, s'hi bastí una gran barraca on venien queviures i begudes. El rudimentari establiment fou batejat amb el nom de Can Titoles. Algun poeta anònim escriví amb carbó a la seva façana aquesta quarteta: "Si sentiu olor de vi, / si sentiu xiular cassoles / no ho trobeu estrany que aquí / governa lo gran Titoles." El dia que els carros pogueren passar pel pont s'estalviaren una baixada i pujada grosses, a la vegada que si el riu Ripoll venia s'estalviaven el tenir de passar-lo, puix hi havia el seu perill." (p. 92)

"La font de Sant Oleguer era una font que tenia anomenada per aigua fresca i bona. Al volt de la font hi havia pollancs i albes, roures i alzines, i les bardisses eren espesses i a tocar dels caminets que hi conduïen. A l'estiu, de bon matí, ja hi havia parròquia a cercar un cantiret d'aigua i atipar-se'n per agafar gana per esmorzar. A la tarda, quan el sol anava de baixa, hi acudien corrues de famílies amb coves de minestra, garrafes i xocolata, anissos i aiguardent. I era lluny; s'havia de sortir de la vila per camins estrets i entre camps i vinyes. A St. Oleguer hi havia el pou del glaç. A l'hivern estenien l'aigua per aquells plans i en ésser ben glaçada, els trossos eren dipositats en el pou, del qual avui se'n veuen restes. Quan el pou era ben pla tapaven el forat de dalt amb pedres i morter; en arribar el temps de les calors fortes el destapaven i, cobert de boll de blat, era transportat a Barcelona, per a la venda. Aquí se'n consumia poc; els que volien beure fresc omplien un càntir de l'aigua que sortia del pou per un forat que hi havia al fons, puix el glaç fonia i sempre rajava poc o molt. Aquelles escorrialles tenien sempre una gran requesta." (p. 124) "A Sabadell hi havia algunes parelles de bous per llaurar les terres de sembradura. La masia de St. Oleguer fou de les últimes que utilitzaren aquest bestiar tan treballador un cop junyit al jou." (p. 132)

"El primer establiment de 'llimpia botes' fou a cal Perico, o Basquinyana, com usualment era conegut. Era a la Travessia de la Borriana, darrera de can Borràs; era establiment de llustrar calçat i hi venien, també, cigars de contraband, doble llargs i prims que un caliquenyo. Ara que he conegut els 'toscanos' em sembla que ho eren. Per dos quartos, partint el cigar podíem fumar dos, un quarto cadascú."

"En aquella època, vergonya de la civilització, s'afusellà el general D. Lluís de Lacy a Bellver, castell de Mallorca, per haver conspirat contra el govern absolut de Fernando VII i tots els que eren titllats de liberals eren deportats als presidis d'Àfrica. L'odiosa Inquisició fou reestablerta en 1814 per Fernando VII , i foragitada per sempre més en 1820 per retornar a la Constitució de Càdiz de 1812." (p. 171)

"A cal Mamà. Era una taverna ensotalada del carrer [avui plaça] de Sant Jaume; fou durant molt de temps el refugi de tots els desenganyats de la vida, més ben dit, dels vençuts. En passar-hi pel davant solament ja quedàveu tips de la bafarada d'aiguardent que eixia del baix portal del carrer. L'aigua de rentar copes i gots servia per a regar el davant, com un esquer que servís per atreure més parròquia. Allà es cantava i es feia el cau o bescambrilla jugant-se mig petricó d'aiguardent, de la dolça o de la forta, bevent per parts iguals el que guanyava i el que perdia." (p. 196)

"Els fills de la Creu-Alta tots eren pagesos i es resistiren molt temps a entrar en els nombres dels obrers industrials. Els camps arribaven al terme de Sabadell i eren molt ben conreats, i els hortets del peu de la Riereta i els de Junqueres donaven bons rendiments; per això eren clarets els joves que es deixaven agafar pels rodatges de la indústria llanera." (p. 93)

"A començaments de l'any 1366 es trobava en aquestes terres, de pas vers Castella on anava a auxiliar el bastard D. Enric de Trastamara contra el seu germà el rei D. Pere el Cruel, en la mort del qual és prou sabuda la participació que va tenir l'aventurer Beltran de Claquin amb les seves indisciplinades companyies franceses. El rei D. Pere d'Aragó, qui volia afavorir el de Trastamara, va rebre molt bé aquella gent aventurera, la qual, amb tot i això, tractava els pobles com a país conquistat, cometent robatoris, incendis i morts. Per a lliurar-se de semblants atropells, els batlles i el consell de la vila enderrocaren algunes cases des de les quals podia l'enemic molestar-los, i van demanar i van obtenir autorització per a construir forts i muralles i obrir fossats. Aquest va ser l'origen de la fortificació de Sabadell." (p. 61)

"El Camp de la Sang, era anomenat així per haver-hi hagut alguns afusellaments, en l'època dels matiners (1855). Conten que en terminar-se la guerra carlina i republicana, corrien escamots de gent armada que continuaven vivint del pillatge, i el capità general de Catalunya, Sr. Zapatero i Navas, donà ordres que tots quants es trobessin amb les armes a la mà fossin afusellats a les vint-i-quatre hores. A Sabadell, plaça forta, hi havia guarnició, i aquesta féu presonera una partida de set individus, entre els quals hi havia el mestre de Matadepera i un frare. Entre els set hi havia, també, un jovenet de dinou anys que feia només que plorar la seva dissort. Condolgudes les autoritats i veïns anaren a Barcelona per a demanar l'indult de dit jovenet. L'indult arribà una hora tard. No hi havia altre telègraf que el de senyals entre Sabadell i Barcelona i que era al castell de Montcada. Els que presenciaren els afusellaments conten que la serenitat del mestre de Matadepera fou superlativa. Els fossers, amb un baiard, anaren trasbalsant els cossos morts fins al cementiri del Taulí; per tot el camí hi deixaren un rastre de sang. Heu's aquí, com una terrera de forn de rajoler fou batejada per Camp de la sang."

"Pares Escolapis.- El dia 21 de març de 1815 l'Ajuntament de Sabadell i el Pare Provincial de les Escoles Pies signaren un contracte en virtut del qual es comprometia el Municipi a pagar sis-centes lliures anuals als PP. Escolapis, i mitjançant aquesta quantitat s'obligaven aquests a establir a la vila un col·legi i un mestre per a les primeres lletres, un altre per a l'escriptura i comptes, un altre per a la gramàtica llatina i un quart per a l'ensenyament de la retòrica. El 26 de febrer de 1816 el marquès de Ciutadilla, D. Antoni Cortés de Andrada, féu donació als dits Pares de l'antiga casa de Meca, situada entre el carrer del Pedregar i la Plaça de Sant Roc, amb la condició que havien d'educar els nois de la vila i dels pobles veïns. I així, aconseguida una reial cèdula de concessió el 15 de març de 1818, els Pares Escolapis s'instal·laren a Sabadell el dia 11 de juny d'aquell any i obriren les classes el mes de setembre a la casa de Meca, arreglada per a habitacions i escola amb una petita capella." (p. 118)

"Fèlix Amat va rebre la tonsura, als 17 anys, del Sr. Bisbe Climent, del qual era familiar, i als 20 fou per ordre seva a graduar-se de Doctor a la Universitat de Gandia. L'Il·lm. Climent li va conferir un benefici a Santa Maria del Mar, l'ordenà prevere el dia 17 de desembre de 1774 i el nomenà catedràtic de filosofia del Seminari, i alguns mesos després el Rei va signar-li el nomenament de bibliotecari del propi Seminari, la direcció del qual ocupà pocs anys després. [...]; als 52 fou sorprès amb el nomenament reial d'abat de l'església de Sant Ildefons, i un any després fou preconitzat, a Roma, arquebisbe "in partibus" de Palmira. En 1805 el nomenà el mateix rei D. Carles IV son confessor, càrrec que va exercir fins a la sortida dels reis cap a Baiona. [...] Escriví diverses obres, entre les quals sobresurt la seva "Història Eclesiàstica", i, segons opinió d'alguna persona de la seva família, la traducció de la Bíblia que porta el nom del seu nebot també il·lustre, i que el públic coneix per Bí blia d'Amat." (p. 107-108)

"Encara que fos antiguíssim a Sabadell l'ensenyament dels nens, el de nenes data de poc temps. És veritat que hi havia algunes senyores instruïdes que tenien escoles particulars a casa llur, però no foren subvencionades per l'Ajuntament sinó les que posaren les Religioses Escolàpies. En venir aquestes s'establiren en cases particulars i en 1847 obriren al carrer de Sant Josep el col·legi titulat de Filles de Maria, i a llur càrrec va estar durant molts anys l'ensenyament públic de nenes. L'església d'aquest col·legi fou beneïda el dia 15 de juny de 1850, i fou restaurada i eixamplada vuit anys després." (p. 125)

"A la Plaça de la Constitució o del mercat, tot eren cases velles (i tant velles!). La més nova era a can Baqués, cantonada al carrer de Manresa, i lo més típic de la Plaça era el cos d'edificis que avançaven des de cal Pendiento -el ferrer de més nom que tenia Sabadell, el qual utilitzava la Plaça per a obrador- fins a cal Puigjaner. A cal Sr. Miquel, on hi hagué el primer molinet per a moldre xocolata, i on es proveïen de drogues conveïns i forasters. A continuació, hi havia cal Barinet, venedor d'arengades i bacallà. Al pis de damunt a cal Barinet hi havia la noble casa de can Mornau, on encara pot veure's l'escut enfront de la nova construcció on pertocava el cos entrant a la plaça. La Plaça, com tot Sabadell, no tenia aceres ni empedrat; hi abocaven les canals quan plovia, i, també, l'aigua de remullar el bacallà de cal Esparter, Mià, Tarrida i Barinet, amb una flaire que donava bo, i que la gent toleraven, acostumats, sense protesta." Panorama de la Plaça.- Del meu record, els porcs els mataven davant la porta de cada tenda. Les tendes per anunciar que havien mort, deixaven un tió al costat de la porta. Així ho feien a cal Tambó (carrer de la Font Nova), a ca la Senyora (carrer Creueta), a can Mià, Esparter, etc., a la Plaça. Els dies de matar porc, la fortor de pèl cremat ho empestava tot. Sort que ja estaven acostumats a pastetes negres i a tota altra mena de brutícies. [...]" (p. 47)

"A ca la Manena fou la casa de les robes i draps de tota mena. A sota mateix del campanar tota una llarga vida que tenen l'establiment més assortit de tots i la millor parròquia." (p. 145)

"El Círcol Republicà Federal canvià de local a fi d'engrandir les seves dependències. Al carrer de les Planes, on hi ha la Cooperativa La Sabadellense, s'hi instal·là en el temps de més traüt. Allà poguérem constatar que això del republicanisme i de la democràcia és com tot. El que sap imposar-se amb la seva vèrbola es fa uns quants partidaris que no atenen a res, que no veuen la justícia sinó a través dels seus capitosts. Tot es personalitza i aquesta branca de la política no està pas exempta d'aquest flagell. Tants republicans i demòcrates notables que han figurat en els seus rengles i, ben garbellat, no en queda a penes res." (p. 196)

"I parlem del "campo santo", com s'anomenava el cementiri. Era lluny, molt lluny de les parets que cercaven Sabadell, al Taulí; el primitiu, com en la majoria de pobles, estava arredossat a un costat de l'església. A cal Juncà, la primera ferreteria, s'edificà damunt seu, al carrer de la Rosa." (p. 55)

"Els únics alcaldes que deixaren diners en caixa, foren En Joan Plans, adroguer del Raval i En Llorenç Juncà, ferreter del davant de la Casa de la Vila. Aquests foren dos honrats patricis;" (p. 200)

"Una expropiació fallida. En Rifós era propietari dels Camps de Recreu, cafè, jardí i teatre. Aquest propietari fou requerit a vendre la finca per a instal·lar-hi un convent de monges. La penya que diàriament hi anava a prendre cafè, tarda i vespre, composta de Josep Gorina, Griera, Morral, Llonch, Sallarès Deu, Codina i d'altres, assabentats del projecte que els anava a foragitar d'aquell local de la Rambla, abans de deixar que l'edifici es transformés en convent, determinaren col·lectivament quedar-se amb la finca; i així ho feren. Una sèrie de representacions d'òpera inaugurà la propietat dels nous amos de l'esbarjo que pretenien les monges. El millor és que cadascú s'estigui a casa seva." (p. 208)

"A les fires no hi mancaven les seves ramadetes de porcells o garrins. El Tres Quartos era el principal proveïdor. Molts treballadors menaven hort o camp i això feia que hi hagués moltes transaccions d'aquest bestiar. Qui un, qui dos garrinets, anaven minvant les ramades que, sense comptar les del Tres, havien vingut a la fira a fer negoci; aquesta secció de la fira era a la Plaça de Marquilles i és de notar que no hi havien vendes de bous cavalls, matxos i burros." (p. 111)

"La Rambla s'anava poblant. Ara un edifici, ara un altre, començava a fer goig. L'Oliver féu bastir una casa senyorial, un dels millors edificis que hi ha a la població. Sòlida, espaiosa i amb el jardí gran com un parc."

"No sempre Sabadell ha estat una ciutat. En la meva infantesa -vaig néixer en 1851- era una vila de dotze a catorze mil habitants. [...] El perímetre del Sabadell d'allavors podríem determinar-lo per les muralles i les restes de torres rodones que hi havia de tant en tant per a les guàrdies que es feien de nit, a fi de no sofrir una sorpresa de la facció. El carrer de Sant Josep, quatre cases; Illa, no existia; St. Llorenç, o camp d'En Guixa, quatre cases; Tres Creus -anomenat així per ésser el camí del Molí de les Tres Creus-, quatre cases..." (p. 13)

" La Font de les cireres. El Molí de les tres creus no he pogut aclarir el per què damunt del portal d'entrada hi ha tres creus de ferro molt semblants a l'anteriorment descrita del carrer de la Creueta. El que sí he pogut esbrinar per què de la font que raja al gran dipòsit de l'entrar en diuen la Font de les cireres; a la part baixa del molí hi havia la Font del roure que brollava de la soca d'un d'quests arbres. Així m'ho contaren. Antigament, a la Plaça, junt al porxo hi havia un pou públic on s'hi rentaven les fruites. Un jorn una pagesa en rentar-hi un cistell de cireres n'hi caigué un grapat al pou. Ningú no hi donà importància. Als pocs dies, de la font del Molí de les tres creus, amb l'aigua sortien cireres. Tothom esmentà el fet i es calculà que l'aigua del pou públic de la Plaça de Sabadell tenia el corrent dirigit cap a dit molí, puix no podia pas pensar-se que les cireres que sortien amb l'aigua, als pocs dies de la caiguda de les cireres al pou, nasquessin en l'aigua mateixa." (p. 51-52)

"En Ramon Estany (à) Bou, bastí el vapor d'En Turull, al carrer de la Creueta, que l'acredità en l'art de paleta i es lluí en la xemeneia, que era molt ben feta." (p. 35) "Els Pissit, Rovira, Gorina, Turull, Brujas, Llonch, Corominas i altres fabricants de panyos, eren els caps de la Milícia Nacional que instituí Espartero essent regent del regne, per ésser menor d'edat la reina Isabel II." (p. 65)

"Un esdeveniment notabilíssim vingué a somoure la vida planera de la nostra vila. La visita de la reina Isabel II amb sos fills, els prínceps. [...] La casa del 'rico catalán', com era conegut a Madrid Don Pere Turull, havia de fer els honors a la família reial. El comprador de llanes de Castella, dels ramats que formaven part del reial patrimoni, bé s'ho mereixia. Ademés, bé prou tania guanyades per endavant les despeses. D. Pere Turull, abarrotat de llana comprada a bon preu a mils quintars i venuda a lliures, havia protegit un estol d'homes intel·ligents i solvents, fent-los fabricar panyos, i fiant-los la llana sobrera del seu consum." (p. 114)