"...tenia l'entrada al carrer de la Palanca, qual nom venia d'haver-hi de posar un tauló per a traspassar el carrer,..." (p. 20)

"Les entrades de la Plaça eren esquifides. Pel carreró de cal Quaranta, dues persones de costat no hi passaven. Al carrer de la Palanca, bastant estret, hi havia la fàbrica de xocolata del Sr. Anton, hi tenia sabateria el Sord i botiga de mantellines el Confrare; feien bon negoci." (p. 46) "Al carrer de la Palanca hi hagué durant molt de temps un carnisser anomenat Vatualasang. A la mateixa casa també hi venien llet i feien matons. [...] Al cap d'alguns anys d'haver mort el Vatualasang ocupà la casa un espardenyer d'uns cinquanta anys d'edat, solter, el qual es penjà a la barana de l'escala amb una corda nova de les que venia. Al meu temps es practicava el suïcidi penjant-se. Després, el pont de la Salut tingué més prestigi." (p. 209)

" L' Obrera Sabadellense havia estat fundada per la societat de teixidors per a donar feina als vagants de la societat. Emplearen el capital per a fabricar i degut a la poca experiència del negoci, o a la incapacitat dels directors, prompte deixaren de fer-ho. Compraren la casa del carrer de l'Estrella, avui Pérez Galdós, 110, i allí es debateren amb les noves concepcions del socialisme, dominant ara els uns ara els altres i essent un niu de raons contínuament. De totes maneres devem estar agraïts als Lladó, Vallhonrat, Cabané, Xercavins, Vives i altres entusiastes els quals aconseguiren obrir pas a altres concepcions socialistes. Allavors no era tan marcat l'egoisme humà i es creia que l'honradesa i la bona voluntat bastaven per a triomfar." (p. 163)

"Una escola model. Recordeu l'escola d'infants d'En Bellapart? Allò era una escola d'infants on els mestres, En Bellapart i la seva esposa, rivalitzaven perquè la mainada estessin contents i riguessin. Els ensenyaven jugant i la mainada hi anava tan de grat, que el plegar els dolia. Tenia l'escola al carrer de St. Josep, on hi ha la Sagrada Família. Aquells esposos havien nascut per

aquella tasca que la major part de mestres troben ingrata. Quan es parli d'En Bellapart sols es podrà dir: llàstima que no abundin els abnegats per la primera ensenyança. Ells foren un magnífic exemple.

Un afectuós record per a ells."

"L'hospici fou portat als afores, a l'avui carrer d'Argüelles, -cantonada a Riego- i l'hospital, batejat de nou amb el nom de Casa de Caritat, al mateix lloc on és avui [actualment pl. de l'Alcalde Marcet], on un temps hi hagué un convent de frares, que fou saquejat i cremat l'any 1835." (p. 39)

"Els molins del Ripoll. Els nostres molins del riu Ripoll són molt antics. Jo sempre els he vist vells. Crec que tots havien començat molent blat i fent farina d'altres grans; avui continuen en son lloc, però realitzant operacions de la indústria llanera. Dic això perquè jo només he aconseguit que feia farina el molí d'En Torrella.

"La Casa de la Vila era molt petita i ocupava la cantonada del carrer de la Rosa i Gràcia. La presó formava part de la Casa de la Vila i el portal donava al carrer de Gràcia. Usualment no hi havia cap pres. Malgrat el pinxejar no hi havia malfactors." (p. 61)

"El carrer de les Comèdies és un carrer força antic. Aquell rengle de cases baixes, amb tot i haver-hi dalts, indiquen la construcció del primer quart del segle XIX. La porta i entrada gran i unes petites finestres a baix i dalt, és la construcció obligada d'aquella època per a cases de treballadors."

"Els sastres.- De sastres, al meu temps, tan sols n'hi havien dos; el sastre "poi" i el sastre "pussa". El primer era el sastre dels rics, el segon era el dels pobres. El primer tan sols cosia panyo, ja per capes madrilenyes ja per gecs encotillats, levites i jaqués. El segon, tan sols "bayetón" i vellut. Molt treball i pocs rals. Després vingué l'Arderius, que fou el sastre de la menestralia. Moltes mestresses de cases de treballadors s'enginyaven per a fer-se elles la roba de llurs marits i fills. Els gecs passaven de pares a fills; les calces, apedaçades, també duraven molt." (p. 97)

"Una nit la campana tocà a sometent. Hi havia foc a can Roqueta. Sabadell no tenia cos de bombers. Ho eren tots els veïns que amb bona voluntat compareixien amb galledes i forques a extingir l'incendi. De tant en tant la campana parava i la veu potent del campaner, des de dalt del campanar, cridava: - Foc a can Roqueta! -En el pregon silenci de la nit en un poble senzill que dorm, la veu es sentia molt bé, car ell cridava des de cada un dels finestrals que compta a cada angle. Tingui's present, però, que Sabadell en l'època a la qual em refereixo era d'una extensió molt reduïda, puix la població prenia la forma d'un apinyament." (p. 81)

"De l'antic cementiri i altres coses.- I parlem del 'campo santo', com s'anomenava el cementiri. Era lluny, molt lluny de les parets que cercaven Sabadell, al Taulí; el primitiu, com en la majoria dels pobles, estava arredossat a un costat de l'eglésia. A cal Juncà, la primera ferreteria, s'edificà damunt seu, al carrer de la Rosa. Al Taulí, doncs, ja feia anys que funcionava. La porta d'entrada donava enfront al carrer de Bufí. L'enterro passava pel de la Roda [...] La conducció dels cadàvers al cementiri es feia en braços i pels veïns del finat; l'enterramorts, el Gamell, seguia al difunt amb una tauleta, baixa de petges, per a posar-hi la caixa quan reposaven o cantaven absoltes. Si era un infant, els infants veïns el conduïen i, després de l'enterro, la casa els obsequiava amb un pa de quatre crostons cada un. Això era una llaminadura que en aquell temps feia desitjar la mort de tots els malalts petits. Pocs pans arribaven a casa sencers. Al costat del pa moreno i terrós, un panet de quatre crostons i de fleca, que valia quatre quartos, era una gormanderia. [...] De tant en tant, i sobretot a l'hivern, corria que sortien fantasmes blancs del cementiri del Taulí. Tant com les llums han anat prosperant menys fantasmes han eixit ni dels cementiris ni de les esglésies. La llum 'no els prova', segons l'experiència demostra per tot arreu." (p. 55-56)

"Allavors això de visitar el cementiri per Tots Sants i el Dia dels Morts, no s'acostumava. No hi havia tombes i els nínxos eren molt senzills i tan sols duien els noms dels enterrats; tenia d'ésser un ricatxo el que li portessin una corona de semprevives del tamany d'un tortell. Ademés, com que el cementiri era al Taulí, a tocar Sabadell, per la porta es veia tot i sovint s'hi entrava." (p. 120)

"El primer circ eqüestre que hi hagué a Sabadell fou instal·lat en un clos de cal Bonic, on hi tenia magatzem de fusta, en entrar al carrer de les Vaques (de Colomer). L'entrada costava dos rals -disset quartos- i hi podien anar gent adinerada; l'obrer que es gastava dos rals era un malgastador. Els números de les funcions no han variat gaire; cavalls amb una dona mig vestida que dóna voltes, pallassos que fan riure amb la seva vestimenta i fesomia, trapezis, corda o maroma, salts mortals, criatures desllorigades, etc. Hi havia un número del qual disfrutàvem els que no hi podíem entrar. La mainada de tot Sabadell es reunia darrera de la muralla que dóna a la via del tren per veure-ho de franc. El tal número consistia en una perxa alta fins a les teulades veïnes a la qual pujava una criatura fent allí equilibris de tota llei, fins a l'últim que feia la bandereta, això és, agafava la perxa amb els dos braços i s'estirava horitzontalment una llarga estona fins que, cansada de saludar, baixava cap per avall." (p. 127)

"Els Togores eren senyors de la petita noblesa, i si no gaire potents, de molta consideració per causa de l'antiguitat de la seva família. A més de la part que tenien a l'alou dels Tres Senyors i a la jurisdicció de Sabadell, eren senyors de la quadra de Togores que s'estenia a tramuntana del castell d'Arraona [...] Quadra era Togores que comprenia les terres de la casa de Togores Jussanes, que era l'habitació senyorial (que estava fortificada i per això s'anomenava torre, cosa que explica que amb el temps esdevingués Torre del canonge Barata i més ençà Torre del Canonge), el Mas Manent i el de Canyameres que encara existeixen avui, i els Masos de la Tallada i Carbó i la borga (o petita masia) d'En Prat, tots tres ben perduts. "Ací hem d'observar que no es comptava entre les possessions de la quadra de Togores, la casa de Togores Sobiranes, que era l'actual santuari de la Verge, que en el segle XIV depenia de Sant Llorenç del Munt, i era estatge de vàries donades o monges." (p. 123)

Segle XIV: "...la capella de Togores és la dedicada a Santa Maria que servien, com hem dit, vàries ermitanes (donades o monges com aleshores se'n deien),..." (p. 146)

Segle XIV: "També sembla que va traslladar la seva residència a la vila la família dels Togores que abans devia viure en la Torre de Togores Jussanes, ara del Canonge. Els Togores eren més importants que no els Rosseta, per tal com eren senyors al·lodials de la quadra de Togores i per altra banda formaven part del grup dels Tres Senyors de la via de Sabadell com a feudataris del senyor principal. Tenien la casa a la banda de Llevant de la Plaça, al costat de la dels Rosseta." (p. 152)

Segle XVIII: "Cal citar encara els molins paperers que eren dos, un de paper d'estrassa i d'estampa i l'altre de paper blanc, que en junt produïen cada any 5.300 raimes de paper, i eren els de Rosa Arderiu i Anton Casanovas [el de les Tres Creus]. Dels altres dos molins que prop del riu existien aquell temps, n'hi ha un, el d'En Fontanet, que era només fariner, i un altre, el d'En Gay, que era bataner i fariner." (p. 273)

"En el barri tercer, de 1824 a 1841, es comencen el carrer de Barcelona que ha d'ésser més tard la Rambla, el dels Jardins, el de les Tres Creus, el de la Cobertera (nomenat així per la seva direcció i després de Sant Josep)..." (P. 331)

"Les obres del temple, que dirigí l'arquitecte Antoni Cellés, van començar en 7 de Març de 1831 i acabaren a 8 de Setembre de 1832. El temple, que és de l'estil nomenat neoclàssic, com a imitació del que empraven els grecs i els romans, és una de les obres més proporcionades i discretes de gust que hi han a Sabadell." (p. 322-323)

"En el districte quart, a la banda deçà la via, s'havien fet els carrers de Turull i Casanovas...." (p. 371) "... cal dir que els que donaren la bona orientació per a l'obra delicada de batejar els carrers, van ésser els homes que en 1874 formaven la Comissió de Foment del Centre Industrial, que van demanar, en 25 d'abril, que es perpetuessin en noms urbans els dels grans sabadellencs que havien acabdillat el moviment de la indústria que havia fet créixer la vila. I proposaren tres noms d'aquests: els de Turull, Casanovas i Duran." (p. 373)

El 1872: "... de migdia a tramuntana, s'havien començat a formar els de Capmany, Jovellanos i Colom (després Coromines)." (p. 371)

"Els Escolapis van passar aleshores al superb edifici que, des de 1882 a 1885, s'havia bastit a la cantonada dels carrers de Moratín i Coromines (Travessia de Colom, aleshores) sota la direcció del gran arquitecte del Municipi, Miquel Pasqual." (p. 389)

"Els noms dels nous carrers foren en gran part els que determinava el plànol de 1864. No obstant, l'esperit sabadellenc, cada dia més clar, va obtenir una victòria en 1884, quan va imposar una sèrie de noms de sabadellencs als carrers de migdia de la població. Foren tals noms: [...] i els dels fabricants Feliu Llonch, Bonaventura Brutau, Domènec Buxeda i Josep Corominas, que, en temps heroics de la nostra indústria, del 1825 al 50, saltaren, el primer de pagès i els altres de jornalers, a la categoria de fabricants principals de la vila i donaren una empenta brava a la prosperitat sabadellenca." ( p. 404)

"En el barri primer o de Sant Quirze, hi trobem en 1841, com a nou, el carrer de l'Estrella. Aquest és el primer nom d'imaginació que s'imposa a un carrer de Sabadell, diferent dels altres que venien de camins, o partides de terra, o de famílies, o d'advocacions de sants. En 1850 surt, ja, el carrer de la Unió." (p. 330)

"Ens recorden aquesta època les belles i gran fàbriques que s'aixecaren [...] en 1890, a l'espai limitat pels carrers de l'Estrella, Unió, Moratín i Garcilaso, la raó social Fornells, Rimbau i Trullàs, alçava la seva vastíssima fàbrica;" (p. 400)

Segle XIII: "Sembla doncs, que aquest vall, arrencant de la Porta Barrera, o extrem actual del carrer Alt del Pedregar, passava pel carrer Baix i seguia tot el de la Burriana pels darreres de les cases que donaven al dit carrer de Sa Muntada i la Plaça. Més enllà i deixant un pas pel camí importantíssim de Sabadell a l'Horta Major, el vall continuaria, més o menys, per la línia dels actuals carrers de Fortuny, el Jonc i Sant Antoni, deixant-se travessar pel camí de Manresa (i potser pel de Terrassa, a l'extrem Nord del cortal de Na Burguesa); cenyia les eixides de les cases del Cortal i de la Plaça; trobava la sortida del carrer d'en Rossa, prenia en el seu àmbit l'església i el cementiri i tornava a la Porta Barrera. Aquesta perifèria és la que podem atribuir a la vila de Sabadell en els inicis d'aquest segle." (p. 111-112)

"En 1603 es va acordar cenyir la vila amb una carretera, el "camí que roda la vila" que se'n deia que havia d'inspirar amb el temps la direcció dels carrers que es farien, a les acaballes d'aquest segle i en el vinent, tancant el nus del Sabadell antic. A la vegada es van refer varis portals de la població. El "camí que roda la vila" sortia del portal de Barcelona, passava pels que serien carrers de Sant Roc, Safaretx, Sant Feliu, Font, Basses (després Escola Industrial), Valls, Bolsós (després carretera de Manresa), Sant Francesc, Convent, Capellans (després Sant Domènec) i d'En Cabot (més enllà Sant Joan) per a acabar en el lloc de sortida. Per aquest camí hom podia anar d'un a un altre camí general sense necessitat d'entrar a la vila." (p. 248)

"En el barri quart ja es coneixien, en 1841, sis carrers nous: [...] i el de les Valls es referia a l'antiga línia dels valls de la vila que havia seguit aquell carrer." (p. 331-332)

Entre 1850 i 1859: "El barri cinquè obtingué els nous carrers de les Valls, Bolsós (que anava de la pl. de l'Àngel al carrer de Sant Francesc), carretera de Manresa, Hospital, Junqueres (ara Vilarrúbies) i Bufí." (p. 371)

"...i en l'any 1843 el nostre poble, que era antiesparterista, va ésser un dels primers a rebel·lar-se en 6 de juny, el mateix dia que la ciutat de Barcelona. [...] va assumir el títol de Junta Suprema de Govern i va venir a instal·lar-se a Sabadell que era la població de Catalunya que havia demostrat un més decidit fervor pel moviment que s'iniciava. Aquesta distinció era per Sabadell un compromís perquè la senyalava tant com el pronunciament del dia 6 a la repressió que naturalment havien de fer els generals Espartero, Seoane i Zurbano encarregats d'abatre la revolta a Aragó i Catalunya." (p. 309-310)

Tercer quart del segle XIX: "El barri segon va ésser afavorit de major creixença i en ell van iniciar-se els carrers de [...] Zurbano..." (p. 370)

1855: "En aquest any, a 1 de setembre, l'Ajuntament progressista d'Antoni Casanovas va fer aquella reforma, que dèiem, dels noms populars en els carrers nous [...] I així es donaren els noms: [...] de Zurbano al de Bulbena." (p. 372)

1872: "En el districte quart, a la banda deçà la via, s'havien fet els carrers de Turull i Casanovas i, banda dellà, els de l'Almirall Topete, Prolongació d'Illa (després Bilbao), Covadonga i Quevedo." (p. 371)

"Dels Escolapis. Vet aquí una nota que s'escapava del meu record. Quan els Escolapis foren establerts a Sabadell, al cap d'algun temps, posaren Seminari. Els novicis, ja vestits d'hàbit, sortien els dijous a la tarda a passejar pels afores. El seu passeig solia ésser seguint les vores de la via del ferrocarril, fins al terraplè de can Puigjané, que resultava extremadament apartat. La mainada els deien els "cucales". Quan anaven a colles o en mainada els esbroncaven, de lluny, en veure'ls i algunes vegades els instigaven amb una cançó enfadosa que deia:

Cucales penjades / que es mengen les faves, / que fan cu-cut!"

Darrer quart del segle XIX: "En aquests 25 anys van començar a formar-se molts carrers. [...] Per la banda de migdia va iniciar-se el carrer del Marquès de Comilles [...] Part de llevant de la ciutat i ençà de la via ferrada, s'estengué el carrer de Blasco de Garay amb el del Marquès de Comilles..." (p. 403)

"L'erecció o millora d'edificis públics notables va ornamentar i donar caràcter a molts carrers: [..] en 1884 la Companyia del Nord va renovar la seva antiga Estació i en 1888 va construir el Baixador de l'extrem de la Rambla, si sempre necessari, imprescindible aleshores per la creixença de la població vers Migdia (per agraïment d'aquesta obra es va imposar el nom del Marquès de Comillas, aleshores President de la Companyia, al carrer actual);" (p. 404)

Entre 1850 i 1859: "En el barri tercer, es van formar els carrers de Gurrea, Bosch i Borrell vers la banda de migdia, i el de Lluïsa Fernanda per la de llevant." (p. 370)

"Gairebé del mateix temps era Bosch i Cardellach, nat al carrer de Gràcia l'any 1758. Primer va començar la carrera eclesiàstica i en el Col·legi Tridentí de Barcelona va tenir com a professor el seu compatrici Fèlix Amat de Palou. Però més tard va emprendre la carrera de medecina en la qual va estudiar a Cervera, València i Osca, fins a acabar l'any 1783. Va exercir al poble de Bràfim, de Tarragona, i va tornar a Sabadell, l'any 1791, com a secretari de l'Ajuntament. Aleshores va començar a ordenar l'Arxiu de la vila i amb les notícies que en va treure en va fer els 'Annals de Sabadell', que són encara l'obra més gran i completa que hi ha en la nostra història. Acabada aquesta obra i abandonat el seu càrrec de secretari l'any 1795, es va dedicar de ple a la medicina, en la qual l'esperava una gran reputació en la centúria següent." (p. 275-276). Entre 1841 i 1850: "L'edificació, irregular, ja tenia cases disperses als que havien d'ésser carrers de Gurrea i de Bosch." (p. 331)

Entre 1850 i 1859: "En el barri tercer, es van formar els carrers de Gurrea, Bosch i Borrell vers la banda de migdia..." (p. 370)

"Ens recorden aquesta època les belles i grans fàbriques que s'aixecaren. En 1876 Jaume Molins bastí la del carrer Maria Lluïsa Fernanda; en el qual Mateu Brujas inicià, l'any següent, la construcció de la seva esplèndida casa i fàbrica annexa;" (p. 400)

"...i els dels fabricants Feliu Llonch, Bonaventura Brutau i Josep Corominas, que, en temps heroics de la nostra indústria, del 1825 al 50, saltaren, el primer de pagès i els altres de jornalers, a la categoria de fabricants principals de la vila i donaren una empenta brava a la prosperitat sabadellenca." (p.404)

Al darrer quart del segle XIX "En aquests 25 anys van començar a formar-se molts carrers: [...] Per la banda de migdia va iniciar-se el carrer del Marquès de Comilles, i, a l'altra banda de la línia del Nord, tingueren principi els... de Brutau..." (p.403)

"La conservació dels rèdits d'alguns d'aquests propis havia de capficar bastant l'Ajuntament perquè els de l'hostal, carnisseria i taverna, l'any 1745 foren amenaçats per la competència que els anaven a fer establiments del mateix gènere, que Torrella de Matadepera volia plantar a la Creu Alta, població que es formava ràpidament. [...] D'aquí en va sortir el plet que... va tancar-se l'any 1792 amb la victòria de l'Ajutament de Sant Pere de Terrassa i la consagració del seu dret a tenir, a la Creu Alta, els establiments de propis. Feta, així, centre comercial la Creu Alta, que pel 1746 era gairebé camp obert, va començar a créixer i a fer-se una veritable obsessió pel municipi de Sabadell, pel motiu econòmic que hem explicat." (p. 263)

"A les acaballes del segle anterior [segle XVIII ], s'havia iniciat la formació de la barriada de la Creu Alta, [...]" El 31 de juliol de 1852, el Govern "va ordenar que s'unís al terme de Sabadell part del territori de la parròquia de Junqueres. A 21 d'agost d'aquell any, dues comissions, una per l'Ajuntament de Sabadell i atra pel de Sant Pere de Terrassa, van fer l'operació de traspàs i el nou termeneig. La part de terra incorporada a Sabadell s'anomenà 'Agregat de Junqueres' i tenia forma de triangle: el costat de migdia era el 'Reguerot d'en Salt' que de la Casa de Beneficència corria devers la Riereta; el costat de ponent, la mateixa Riereta fins a Can Torres del Pla, i la seva tercera línia, més irregular, anava de can Torres a l'Hospital. Així es regulava el terme de Sabadell i s'eliminava la pressió que sobre ell exercia el de Terrassa." (p. 347-348)

"...i els dels fabricants Feliu Llonch, Bonaventura Brutau, Domènec Buxeda i Josep Corominas, que, en temps heroics de la nostra indústria, del 1825 al 50, saltaren, el primer de pagès i els altres de jornalers, a la categoria de fabricants principals de la vila i donaren una empenta brava a la prosperitat sabadellenca." (p. 404)

Darrer quart del segle XIX: "Per la banda de migdia va iniciar-se el carrer del Marquès de Comillas, i, a l'altra banda de la línia del Nord, tingueren principi els de Buxeda..." (p. 403)

Segle XVI: "L'altra família és la dels Estela o Estrella, el primer representant de la qual fou, a principis de segle, Joan d'Estrella, que exercia com a cirurgià. El seu fill Joan Cristòfol d'Estrella i Calvet, va ésser un historiador i un humanista i geògraf de grans mereixements. Amb Joan Cristòfol d'Estrella desapareix de la nostra ciutat aquesta família." (p. 211)

Carrer iniciat el darrer quart del segle XIX. (p. 403)

"...el camí que de Sabadell anava a les hortes del Ripoll i a la palanca que el travessava. D'aquest mateix cmí vingué per un quant temps al carrer de la Creueta el nom de carrer de Polinyà." (p. 299)

"Sabadell, que tantes relacions havia de mantenir amb altres pobles per raó de la seva vida econòmica, posseïa només sis camins: tres de ferradura, que eren els de Santiga, Polinyà i Sentmenat, i tres de roda que eren els de Sant Quirze, el de Junqueres que anava també a Terrassa i el de Barberà i Barcelona." (p. 312)

"Sobre les altres famílies que amb ella formaven el conjunt dels Tres Senyors cal dir que els Jorba abans de l'any 1237 van ésser substituïts pels Cardona i que es van mantenir els senyors de Sentmenat. L'any 1274 el vescomte Ramon Folch de Cardona es trobava present a la vila de Sabadell quan el Rei Jaume I li va comunicar que li embargava els honors i feus que tenia, en càstig de no haver-lo volgut ajudar en guerra contra els sarraïns com era sa obligació de vassall."

"No obstant, coneixem, en la tercera part d'aquest segle [XIV], a Guillem Deganet i a Francesc Oromir com a paraires, demés del ja explicat d'Om, i a Pere Gomar com a teixidor. Aquí tenim la diferència de paraires i teixidors que trobarem sovint en la nostra història. El paraire era el que feia les vàries operacions d'acabat de les peces que segueixen la de teixir, i aquesta feina era la que li donava nom perquè preparava i disposava el teixit per al servei definitiu. Els teixidors solien treballar per encàrrec dels paraires, els quals venien els seus draps." (p. 151).

"Com en l'altra centúria hem de cercar el principal lloc d'operacions de la tèxtil en els molins de vora el riu. A l'Horta Major l'any 1436 Bartomeu Deganet hi tenia dos molins fariners i drapers... També seguien treballant els Oromir, però no amb l'impuls dels Deganet." (p. 178).

"En aquest segle [XVI] veiem que els antics Oromir se'ns presenten com a nobles en la persona de Francesc Oromir que vivia en el penúltim quart de segle. Després d'ell, sigui que la casa dels Oromir es van traslladar o extingir, ja no apareix cap altre cavaller del mateix nom." (p. 211).

"Això va obligar a l'Ajuntament a fer un altre plànol que, en 1861, va encarregar a l'Arquitecte de la Província, Francesc Daniel Molina, qui en va donar la idea, que van executar els mestres d'obres de la població Gabriel Batllevell, natural de Molins de Rei i establert a la vila, i Josep Antoni Obradors. El plànol va ésser presentat a l'Ajuntament en 20 de maig de 1864, i va passar a Madrid perquè havia d'aprovar-lo el Ministeri de Governació que el va sotmetre a examen de la Acadèmia de Sant Ferran, la qual va considerar que era una de les millors obres que mai s'haguessin fet en aquell ordre. Aprovat i retornat el plànol a Sabadell, l'Ajuntament el va exposar al públic en 3 de juliol de 1866: les expropiacions que la realització del plànol comportava, i la generositat amb què es concedia terreny a les vies públiques van alarmar els propietaris i l'Ajuntament, que, en 23 d'agost, va decidir modificar el projecte pel seu compte. [...] Les dificultats econòmiques i l'oposició dels propietaris, que van decantar de la seva part el governador de Barcelona, van fer quedar enlaire l'aplicació de la idea urbanística de Francesc Daniel." (p. 353-354).

"Tornat el rei Ferran va dissoldre les Corts i els ajuntaments constitucionals i va manar que reprenguessin la possessió els que exercien l'any 1808, i que en nom del sobirà havien designat les Audiències. Per força d'aquesta ordre en 4 de setembre va començar a actuar per segona vegada l'Ajuntament de feia 6 anys presidit per Agustí Lluís, el qual Ajuntament va fer proposta a l'Audiència de dues persones per a cada càrrec de la nova corporació municipal que fou nomenada pel 27 de gener de 1815, amb Pau Turull com a batlle." (p. 288-289)

"Parlant de l'ordre polític, cal remarcar, com a gran honor de Sabadell, la constitució, en març de 1887, del Centre Català, que fou una de les primeres entitats d'aquesta classe de tot Catalunya, i que, amb la seva constant i fervorosa propaganda, a la ciutat i a fora, va estimular, amb singular eficàcia, el renaixement nacional. En el Centre Català visqueren homes que, com Manuel Folguera, l'iniciador de la Mancomunitat, tenen un primer lloc en la història del ressorgiment polític de la terra." (p. 397)

"No obstant, coneixem, en la tercera part d'aquest segle [XIV], a Guillem Deganet i a Francesc Oromir com a paraires, demés del ja explicat d'Om, i a Pere Gomar com a teixidor. Aquí tenim la diferència de paraires i teixidors que trobarem sovint en la nostra història. El paraire era el que feia les vàries operacions d'acabat de les peces que segueixen la de teixir, i aquesta feina era la que li donava nom perquè preparava i disposava el teixit per al servei definitiu. Els teixidors solien treballar per encàrrec dels paraires, els quals venien els draps." (p. 151)

"A l'Horta Major l'any 1436 Bartomeu Deganet hi tenia dos molins fariners i drapers, que ja treballaven sota el regent de son pare, Bartomeu, també. Posseïa encara dos filadors fora vila. Això presenta els Deganet com els industrials més forts del temps. Per llur actuació que va continuar en el segle [XV] ens ofereixen el primer exemple d'una dinastia o sèrie familiar d'industrials. " (p. 178)

"L'obra del safaretx es va realitzar sense obstacles l'any 1458, mercès a la cooperació que va prestar-hi, administrant-la, el ric patrici sabadellenc Galceran Marquet. El lloc de la construcció va ésser fora la vila i a un tret de ballesta de l'església, en la que fou antigament Plaça del Safaretx i era és del Duc de la Victòria [avui, plaça del Gas]. La construcció del safaretx va servir per a formar l'Horta Nova, perquè contenia les aigües que havien de regar les velles terres secanes que eren de la Pavordia i van passar a Sabadell per obra del contracte que van celebrar, el dia 3 de gener de 1460, en Joan Ferrer, com a síndic del Consell ordinari i dels prohoms de l'aigua, i el clergue Pere Miquel, com a procurador de l'abat de l'Estany i pavorde de Sabadell. En aquest contracte la Pavordia feia establiment de 12 jornals de terra a la universitat de Sabadell que s'obligava a pagar el cens de 60 sous anyals i a millorar aquella terra establint-la a persones que la conreessin, cosa que es va fer l'any següent, repartint-la i senyalant el cens que cada nou possessor havia de fer al municipi. Aquests terrenys, amb el rec, van formar una horta que s'apel·là Novella, per a distingir-la de la que fins aleshores havia estat l'horta principal de Sabadell, o sigui la Major, vora el Ripoll, que, per contrast, va passar a ésser Horta Vella. També fou anomenada aquesta terra el Domenge o domini de la Pavordia." ( p. 174)

"Amb la creació de l'Horta Novella en els anys 1460 i 61, l'agricultura va guanyar terres regadiues, que, com està indicat, per l'avineça del conreu, van servir per ajudar les cases dels veïns de la població, gairebé tots pagesos perquè els pocs que tenien altres oficis, es dedicaven, a hores, a treballar la peça de terra." (p. 178)

"El Barri segon o de la Placeta de Sant Roc comprenia, en més de la Plaça, els carrers de sota l'església, el del Safaretx i el de l'Horta Novella que, en 1824, constava de 12 cases i s'havia format en aquest segle." (p. 299)

"És possible que en aquets molins s'hi practiquessin les operacions de preparat i acabat de la indústria tèxtil, el bataneig especialment, però és segur que en aquest segle [XIV] la major activitat industrial va fer que, almenys un dels molins s'especialitzés, i es dediqués, amb exclusió de tot, a la draperia, perquè veiem que l'any 1354 es parla d'un molí draper a l'Horta Major que era el molí de Pere d'Om, que l'any 1339 era posseït per un dels Botet." (p.151)

"No obstant, coneixem, en la tercera part d'aquest segle [XIV], a Guillem Deganet i a Francesc Oromir com a paraires, demés del ja explicat d'Om, i a Pere Gomar com a teixidor. Aquí tenim la diferència de paraires i teixidors que trobarem sovint en la nostra història. El paraire era el que feia les vàries operacions d'acabat de les peces que segueixen la de teixir, i aquesta feina era la que li donava nom perquè preparava i disposava el teixit per al servei definitiu. Els teixidors solien treballar per encàrrec dels paraires, els quals venien els draps." (p.151)

"L'any 1180 els Tres Senyors de la vila establien una casa a la cantonada del camí de Caldes i el de Manresa (que amb el temps havia d'ésser carrer de Capsavila i Raval de dins, més ençà). Aquesta fou, potser, la primera del Raval de dins, i la posseïa, a les darreries del segle XIV, Pere Sibiula." (p. 92)

"En el que havia d'ésser Raval de Dins es feren noves cases que constituïren un carrer que també s'anomenava Nou, però que amb més freqüència era dit de Cap sa vila, això és, de l'extrem de la vila." (p. 111)

"A tramuntana de la població, passades les valls que ocupaven l'actual Plaça de l'Àngel es presentava el Raval per antonomàsia que era el Raval de dins que aleshores [segle XIV] no tenia aquest nom, sinó el de Capsavila o extrem de la vila, i carrer d'En Vilanova, per un dels primers possessors de les terres, el que també va donar per un breu temps d'aquest segle nom al començ del carrer de Fortuny. S'acostava ja el Raval aleshores a la seva actual extensió: A una banda i a altra dels edificis s'obrien les valls, de manera que el tot estava cenyit de les rases. També hi havien portals en el començar i l'acabar. Característic del Raval i dels altres cossos de poblat fora vila era la discontinuïtat de les edificacions entre les quals quedaven molts horts." (p. 158)

Segle XV: "Es mantenia, no obstant, el Raval, amb el nom de carrer o Raval d'En Vilanova." (p. 182)

Segle XVI: "El Raval de Dins es va completar: s'hi edificaren varis solars i referen moltes cases que estaven deshabitades i enderrocades des de l'altra centúria. [...] Sembla que la unió de la vila amb el Raval va imposar el trasllat del portal de Manresa, situat abans a l'extrem del carrer d'aquest nom, al capdamunt del Raval." (p. 214)

Segle XVII: " A entrada d'aquest segle s'establia molt a l'extrem del Raval, en la part que és ara carrer de Viladot i que aleshores s'anomenava el Mas Oller. Les construccions que seguiren a aquests establiments obilgaren, en 1603, a traslladar el portal del Raval, sembla que vers la sortida del carrer actual de Viladot [avui, Mare de Déu de les Neus]." (p. 248)

"Carrer del Raval de dins, abans Raval de Manresa; i més abans raval o carrer d'En Vilanova i de Capsavila." ("Plànol de la vila de Sabadell en 1792. Segons el Dr. Antoni Bosch i Cardellach.") (p. 276-277)



Darrer quart del segle XIX: "Començà també aleshores la rectificació, per la banda de llevant, de l'esmentada carretera de Manresa, via, en aquell temps, irregular i de mala presència per les seves construccions i les eixides del Raval de Dins que hi abocaven." (p. 392)

[Darrer quart del s. XIX]: "Part de llevant de la ciutat i ençà de la via ferrada, s'estengué el carrer de Blasco de Garay amb el del Marquès de Comillas, i, enllà del carril, es desplegaren com a nous, entre el vell carrer de Quevedo i la carretera de Caldes, els de Santa Teresa, Romeu i Marquès de Ciutadilla, i, del carrer de Quevedo en avall, els de Ripoll, Travessia de Covadonga i Comte de Reus, travessats pel de Bonavista; i encara, enllà del carrer de les Tres Creus va aparèixer el del Comte Borrell." (p. 403)

"Els noms dels nous carrers foren en gran part els que determinava el plànol de 1864. No obstant, l'esperit sabadellenc, cada dia més clar, va obtenir una victòria en 1884, quan va imposar una sèrie de noms sabadellencs als carrers de migdia de la població. Foren tals noms: els de Josep Regàs, el rector de la vila que va obtenir el perdó de la sublevació de les quintes i es va distingir per la seva caritat en el còlera de 1854;(...)" (p. 404)

"La revolta contra Espartero. La Jamancia.- En 1840, com sabem, va obtenir la regència Espartero, que era molt estimat per la vila, com a heroi de la guerra civil. Aquest amor, però, en el curs d'un poc temps i per les causes que explicàvem, es va perdre, i en l'any 1843 el nostre poble, que era ja antiesparterista, va éser un dels primers a rebel·lar-se en 6 de juny, el mateix dia que la ciutat de Barcelona. Es va formar aleshores una Comissió auxiliar, presidida per l'Alcalde, Josep Salvany, per a unir-se a la que el poble de Barcelona havia nomenat aquell dia a la Plaça de Sant Jaume. Aquesta Comissió popular de Barcelona, reconeguda per l'Ajuntament de la capital i la Diputació de la Província, va assumir el títol de Junta Suprema de Govern i va venir a instal·lar-se a Sabadell que era la població de Catalunya que havia demostrat un més decidit fervor pel moviment que s'iniciava." (p.309-310)

Darrer quart del segle XIX: "Per la banda de migdia va iniciar-se el carrer del Marquès de Comillas, i, a l'altra banda de la línia del Nord, tingueren principi els de Buxeda, Sardà, Fra Lluís de León i Güell i Ferrer, amb llurs travessers de Regàs, Lepanto, Sallarès, Brutau, Salvany, Estela i Calders." (p. 403).

"Hospital de Sabadell.- Aquesta XIII centúria ens ofereix encara avui una bona matèria per a exercir el nostre agraïment; un home memorable qui va fer un gran benefici al comú, Pere Sa Muntada. Era veí de Sabadell i pels volts de l'any 1283 va fundar l'Hospital. Li va donar per estatge una casa de la seva propietat que estava situada a la cantonada que feien els carrers Alt del Pedregar i Travessia de l'Església, abans d'obrir-se la Plaça del Dr. Robert. En aquella casa va continuar establert l'Hospital fins l'any 1698 en què va ésser traslladat a un gran edifici de part de migdia de la Plaça de Sant Roc. El nom de Pere Samuntada ha d'ésser venerat pels sabadellencs, perquè ell és el primer conegut que per amor del poble i del proïsme va crear una institució de durada." (p. 105-106)

Segle XIII: "Anys més tard, encara es va edificar febrosament a la part de migdia de la vila i l'actiitat de construcció va durar tot l'últim quart del segle. Abans la vila acabava a l'extrem actual del carrer Alt del Pedregar ( d'en Samuntada, aleshores), extrem que se'n deia, per la raó que el mateix nom indica, la Porta Barrera. En aquesta centúria el carrer d'en Samuntada es va allargar fins a l'actual sortida del carrer de Sant Joan, i la Porta Barrera es va substituir per un portal, que fou el de Barcelona." (p. 110-111)

"De la perifèria ampliada arrencaven, travesant el vall, en moltes parts nou, els camins de la vila que continuaven els seus carrers, això és, els d'en Sa Muntada (vers Barcelona), Sa Joura (vers Granollers), extrem del carrer Nou, ara la Palanca (que anaven vers l'Horta Major s'unia a l'anterior), Botet (vers Manresa), Colomer d'En Botet (vers Terrassa) i Rossa (vers Sant Cugat)." (p. 112)

"...l'antiga via romana, procedent de Granollers o la Roca, coincidia amb el vell camí de Granollers a Sabadell, que puja la serra de Sant Iscle, amb can Mimó a mà dreta, davalla al riu, travessa l'Horta Vella, puja pel carrer de la Creueta i passa pel centre de Sabadell, per anar vers a Sant Cugat." (p. 51)

"El carrer de la Creueta es trobava en formació, la qual havia començat l'any 1800 en edificar-se cases sobre les terres de D. Antoni de Deu, nomenades de la Creueta o del camí de la Creueta per la que s'aixecava sobre el camí que de Sabadell anava a les hortes del Ripoll i a la palanca que el travessava. D'aquest mateix camí vingué per un quant temps al carrer de la Creueta el nom de carrer de Polinyà." (p. 299)

"Però fent costat als Montcades veurem sempre altres dues famílies nobiliàries i així l'any 1163 que és el primer en què apareix Guillem Ramon Dapifer de Montcada trobem que va unit amb Guerau de Jorba i Pere de Sentmenat. Es presenten conjuntes aquestes tres famílies perquè posseeixen per indivís, o sigui totes tres ensems, unes grans partides de terreny que per tal raó s'anomenava l'Alou dels Tres Senyors. Hom coneixia l'aplec de les tres famílies amb el nom dels Tres Senyors de la Vila de Sabadell." (p. 81-82)

"L'any 1160 Pere, senyor de Sentmenat, va cedir una casa que tenia, amb arcades o porxo davant, a un tal Llobet i sa esposa, casa que estava situada entre el carrer del Pedregar i el carreró de Salvany. L'any 1180 els Tres Senyors de la vila establien una casa a la cantonada del camí de Caldes i el de Manresa (que amb el temps havia d'ésser carrer de Capsavila i Raval de dins, més ençà)." (p. 91-92)

"Sobre les altres famílies que amb ella formaven el conjunt dels Tres Senyors cal dir que els Jorba abans de l'any 1237 van ésser substituïts pels Cardona i que es van mantenir els senyors de Sentmenat." (p.101)

"I respecte a les dues famílies que amb ella poseïen l'alou dels Tres Senyors ha de saber-se que els Sentmenat van continuar i que els Cardones, ja abans de l'any 1301 foren substituïts per Garxi de Pera qui sembla ésser senyor del castell de Gallifa." (p. 122)

"Canviaren molt les antigues senyories menors -despullades, com sabem, de jurisdicció i reduïdes, només, a drets sobre la terra- de forma que, en acabar la centúria [segle XVII], sols restava, de les antigues, la casa dels Sentmenat." (p. 231)

"...l'any 1845, es van adquirir, per edificar corrals i escorxador, terrenys situats al Pla de les Basses, que, amb el temps, havien de format la banda N.O. de l'encreuament dels carrers de Madoz [avui Alemanya] i Sant Pau. En aquest mateix any hi va éser bastit l'edifici que, corrent anys, havia d'ésser caserna de la Guàrdia Civil." (p. 322) " En 1872 Miarons i Dòria van allargar, fins al carrer de Madoz, el gran vapor de can Pissit." (p. 365)

Entre 1850 i 1859: "El barri segon va ésser afavorit de major creixença i en ell van iniciar-se els carrers de [...] Madoz..." (p. 370)

"En aquest any [1855], a 1 de setembre, l'Ajuntament progressista d'Antoni Casanovas va fer aquella reforma, que dèiem, dels noms populars en els carrers nous i va imposar-hi els dels herois de la llibertat espanyola, especialment dels contemporanis, en llur majoria d'ells perseguits o morts pel rei Ferran o pels governs moderats de sa filla Isabel II. I així es donaren els noms: (...) de Madoz [avui Alemanya] al de Didac Mimó..." (p. 372)

Segle XVI: "En la que ara és Plaça de l'Àngel es van formar les dues placetes desiguals que hi hagueren fins a les acaballes del segle XIX, que s'anomenaven de Manresa i del Raval per llur posició, a l'eixida del primer d'aquests carrers i entrada del segon. Una i altra Plaça estaven separades per dos grups d'edificis que, sortint un de la banda de Llevant i l'altre de la de Ponent, s'aproximaven fins a deixar un pas estret al mig de la Plaça total d'avui." (p. 213)

"...l'Ajuntament adquirí dels propietaris els solars resultants dels enderrocs, per tal d'agregar-los a la Plaça Nova i única, que substituïa les dues velles de Manresa i de l'Àngel i que, des de 20 de febrer de 1894, per disposició de l'Ajuntament, que extingia el nom de la Placeta de Manresa, s'anomenà Plaça de l'Àngel." (p. 392)

"De 1841 a 1850 encara augmenta mé aquest barri pels costats i en l'estat de 1850 trobem els carrers de Migdia, Serola (que és potser el de Mendizábal o el de la Travessia del Safareig), Sol i Travessia del Sol, que possiblement correspon a la Travessia de la Rambla, avui Àngel Guimerà." (p. 331)

[1855]: "Encara es va donar el nom de Sant Oleguer al carrer de rera el vapor d'En Girabau i de Travessia de la Rambla [des del 1909, Àngel Guimerà] al carrer de davant el vapor de Valentí Cases." (p. 372)

[Darrer quart del segle XIX]: "En aquests 25 anys van començar a formar-se molts carrers: (...) i, enllà del carril , es desplegaren com a nous, ...Ripoll, Travessia de Covadonga i Comte de Reus, travessats pel de Bonavista;"

"En 1861 [...] per iniciativa del diputat provincial pel districte de Sabadell- Terrassa, Feliu Vilarrúbies, la Diputació va acordar que es fes el camí veïnal de Sabadell a Caldes, que va necessitar la construcció del magnífic pont que travessa el Ripoll. [...] Sembla que les obres excitaren el riu, que en la riuada del 12 de maig es va endur la pedra preparada per a la construcció i va tapar els clots dels fonaments i, en la del 15 de setembre, va enderrocar tres dels pilars de dos metres d'alçada i se'n va emportar les bastides. A les darreries de 1863 es va acabar el pont i a 31 de gener de 1864 es va fer la cerimònia de la recepció provisional. Mentrestant s'havia obert el tros de carretera de Sabadell al pont. L'obra va continuar-se vers Sentmenat on va arribar a principis del següent any; però en va trigar cosa de vint-i-cinc per a tocar a Caldes." (p.345-346)

"Aparegueren per primera volta algunes famílies noves que hvien d'obtenir prestigi en la vida municipal d'aquest segle [XVII] i dels vinents com foren, entre altres, les dels Puigjaner que en aquesta època compraren el Mas Canals de Junqueres i li donaren llur nom..." (p.247)

"En el barri tercer, de 1824 a 1841, es comencen el carrer... de la Rúbrica (posteriorment Carme). [...] En l'espai de 1841 a 1859 els carrers de Barcelona, Cobertera, Camp d'en Guixa i Rúbrica prenen els noms actuals." (p. 331)

Darrer quart del segle XIX: "Part de llevant de la ciutat [...] i, enllà del carril, es desplegaren com a nous [...] del carrer de Quevedo en avall, els de Ripoll, Travessia de Covadonga i Comte de Reus, travessats pel de Bonavista;" (p. 403)

Darrer quart del segle XIX: "...i encara, enllà del carrer de les Tres Creus va aparèixer el del Comte Borrell [actualment, dels Comtes]." (p. 403)

Primer quart del segle XIX: "El barri segon o de la Placeta de Sant Roc comprenia, en més de la Plaça, els carrers de sota l'església, el del Safaretx i el de l'Horta Novella que, en 1824, constava de 12 cases i s'havia format en aquest segle." (p. 299)

Segon quart del segle XIX: "El barri segon o de la Placeta de Sant Roc ha experimentat una grossa creixença. De 1824 a 1841 s'hi han format: el carrer de Sant Pere (així dit potser per relació al carrer de Sant Pau), el de Les Planes i el de Montserrat. Es parla, a més, del carrer de l'Horta Baixa, que deu ser el de Migdia. El carrer del Safareig [actualment Advocat Cirera] es diu ara del Safareig Vell, perquè ja n'hi ha un de modern al carrer de la Font Nova." (p. 331)

"Pels volts d'aquest temps va iniciar-se l'obra que havia d'unir els dos segles i coronar els esforços benèfics de la població: l'Hospital del Taulí. [...] En 1901 l'advocat sabadellenc, Josep Cirera i Sampere, va cedir per al nou Hospital, extensos terrenys de la seva propietat, al Taulí." (p. 386)

"Cal nomenar els grans vapors d'aquesta època: són [...] el de cal Rovira o d'Antoni Casanovas, que, vers 1848, va començar a edificar-se en el carrer de la Concepció." (p. 327)

"Entre 1841 i 1850 es formen els carrers de Colomer (que sembla ser el de Lacy), Concepció..." (p. 331)

"També s'impulsà una mica l'obra de les clavegueres i, en particular, de 1886 a 1889, es treballà en les dels carrers de les Tres Creus i Concepció." (p. 387)

"En desembre de 1879, Antoni Casanovas Ferran demanà llicència a l'Ajuntament per a obrir, en les terres de la seva propietat, un carrer de vuit metres, que havia d'arrencar de davant l'Estació i enllaçar el carrer de Maria Lluïsa amb el de la Concepció." (p. 393)

"Amb el canvi polític s'inicià un temps de calma externa, en el qual la població va rebre dues visites de membres de la família reial. La primera fou, en 31 d'octubre de 1857, la dels Ducs de Montpensier: els acompanyaven les autoritats barcelonines; s'instal·là en honor d'ells, un baixador provisional a la Rambla i se'ls mostrà una exposició de teixits. El Duc de Montpensier, fill del rei de França Lluís Felip d'Orleans, era casat amb la germana de la reina Isabel II, Maria Lluïsa Fernanda; matrimoni, aquest, que gaudia d'una certa popularitat que, sumada al record de la visita, va fer que l'Ajuntament donés el nom de la Infanta al carrer de l'estació." (p. 338)

Entre el 1850 i el 1859: "En el barri tercer, es van formar els carrers de Gurrea, Bosch, i Borrell vers la banda de migdia, i el de Lluïsa Fernanda per la de llevant." (p. 371)

"No obstant, la Revolució de Setembre de 1868 va deixar la seva petja en els títols dels carrers que ja estaven fets. [...] ; el carrer de Lluïsa Fernanda, que recordava la visita dels infants en 1865, va ésser de Topete, el que va iniciar la revolta amb l'esquadra a Càdiz. El que va passar després fou que, considerant el carrer com a doble, es va conservar un nom a cada banda de la via." (p. 373)

"Encara en 1868 per a alleujar la crisi de feina que el cop d'Estat havia portat, es van emprendre obres per a fer el camí veïnal de Sabadell a Mollet, les quals, malgrat molts dispendis, no van avançar gaire, continuant la dificultat d'aquesta comunicació interessantíssima amb el Baix Vallès fins girebé els nostres dies." (p. 346)

"En 1884 el Diputat del districte, En Pau Turull Comadran, va obtenir que l'Estat inclogués en el seu pla de carreteres la de Sabadell a Santa Perpètua. Més tard, però, l'Estat la va eliminar, i en 1894 els sabadellencs hagueren de demanar a la Diputació de la Província que emprengués la construcció del camí veïnal entre la nostra ciutat i Mollet. Malgrat tot, han pasat molts dies abans que vegéssim establerta una apta comunicació que empalmés Sabadell amb aquell centre de l'Alt Vallès." (p. 381)

"Apar que aquest [Roger Bernat de Foix] va vendre als Reis, per un temps, la vila a carta de gràcia perquè quan el Rei Pere o la seva esposa Elionor de Sicília la tenen de bo, recorden sempre, en parlar als sabadellencs, que l'han comprada de nou. Però això no és ben declarat, i el que de cert sabem és que l'any 1366 el Vescomte de Castellbò va vendre i de manera perfecta Sabadell a la reina Elionor, muller del Rei Pere." (p. 122)

"És clar que Sabadell, una població tan ben situada, propera a Barcelona i en vies de riquesa, havia de trobar de seguida comprador i aquest va aparèixer en la persona excel·lent de la Senyora Elionor de Sicília, muller del Rei Pere. El dia 8 de juny de 1366, el vescomte de Castellbò va atorgar poders a Roger de Besora per tal que fes la venda que va realitzar-se el dia 10 de juny de 1366, amb preu de 154.000 sous barcelonesos que no van ésser pagats fins el dia 9 de juliol." (p. 130)

"En aquesta 25 anys [últim quart del segle XIX] van començar a formar-se molts carrers: a la part de ponent de la població [...] a l'altra banda de l'esmentada carretera, apregueren, de S. a N., els de Roger de Flor, Ausiàs March i Elionor..." (p. 403)

"Més encara que en altres bandes d'Espanya, s'agitava a Sabadell la forta opinió progessista, que des del 1856 els governs de moderats i liberals, a les ordres de la reina, reprimien. La gran majoria progressista de la vila va veure amb goig l'aixecament republicà d'agost de 1867. Ocupava aleshores la Capitania General el comte de Cheste que, en 21 d'agost, va destituir l'Ajuntament popular presidit per Llorenç Juncà, que fou empresonat així com alguns regidors; va desterrar varis progressistes assenyalats de la població, i va tancar a la Ciutadella els primers contribuents de la vila que no havien acudit a les seves ordres. En 5 de setembre els va alliberar, no eximint-los, per això, d'una quantiosa multa, la qual manà que fos aplicada a una obra d'embelliment de la vila: L'Alcalde governatiu Feliu Vilarrúbies va decidir que aquesta obra fos un passeig que comuniqués la població amb el pont de la Salut, passeig que havia d'anomenar-se d'Isabel II i que, naturalment, amb la Revolució de Setembre va canviar de nom per a ésser el passeig de la Revolució."

"Entre 1841 i 1850 es formen els carrers de [...] Mataró (probablement el de Riego),..." (p. 331)

"En aquest any [1855], a 1 de setembre, l'Ajuntament progessista d'Antoni Casanovas va fer aquella reforma, que dèiem, dels noms populars en els carrers nous i va imposar-hi els dels herois del llibertat espanyola, especialemnt dels contemporanis, en llur majoria d'ells perseguits o morts pel rei Ferran o pels governs moderats de sa filla Isabel II. I així es donaren els noms: [...] de Riego al de la Caritat;..." (p. 372)

"En 1858 el rector de Barberà, Joan Escapa, va aixecar, a la cantonada dels carrers de Riego i Argüelles [avui, Sallarès i Pla], l'edifici que, no pel seu destí, sinó pel seu aspecte, va rebre el nom popular de l'Hospici Vell. (p. 374)

"Però pel novembre [de 1705] ja l'Arxiduc havia entrat a Barcelona i cridava a Corts el poble català que l'havia acceptat. Sabadell hi va trametre com a síndic o representant a Pau Bruguera, que no va poder obtenir que les Corts accedissin al vell daler sabadellenc d'incorporar a la vila les parròquies de Sant Vicenç de Junqueres i Sant Julià d'Altura." (p. 255)

"Així, era desig de Sabadell, incorporar-se si no tot el terme de Junqueres, almenys la part més propera per a estendre l'edificació. A aquest desig va atendre el Govern, quan per R.O. de 31 de juliol de 1852, va ordenar que s'unís al terme de Sabadell part del territori de la parròquia de Junqueres. A 21 d'agost d'aquell any, dues comissions, una per l'Ajuntament de Sabadell i l'altra pel de Sant Pere de Terrassa, van fer l'operació del traspàs i el nou termeneig. La part de terra incorporada a Sabadell s'anomenà 'Agregat de Junqueres' i tenia forma de triangle: el costat de migdia era el 'Regarot d'En Salt' que de la Casa de Beneficència corria devers la Riereta; el costat de ponent, la mateixa Riereta fins a can Torres del Pla, i la seva tercera línia, més irregular, anava de can Torres a l'Hospital. Així es regulava el terme de Sabadell i s'eliminava la pressió que sobre ell exercia el de Terrassa." (p. 347)

1809: "...va aixecar-se una gran mortalitat, de manera que el cementiri de l'eglésia es va atapeir, i va caldre cercar un espai nou per als cadàvers [...] i es va dedicar a cementiri nou un camp que posseïa la Comunitat al Taulí i que aproximadament queia a la creu dels actuals carrers de Vilarrúbias i de Bufí." (p. 286)

Tercer quart del segle XIX: "L'Alcalde governatiu Feliu Vilarrúbies va decidir que aquesta obra fos un passeig que comuniqués la població amb el pont de la Salut, passeig que havia d'anomenar-se d'Isabel II i que, naturalment, amb la Revolució de Setembre va canviar de nom per a ésser el passeig de la Revolució." (p. 339)

"En 1861 es va començar a parlar de la carretera transversal del Vallès que havia d'unir Sabadell amb Granollers. No va fer-se, però en canvi, per iniciativa del diputat provincial pel districte de Sabadell-Terrassa, Feliu Vilarrúbies, la Diputació va acordar que es fes el camí veïnal de Sabadell a Caldes, que va necessitar la construcció del magnífic pont que travessava el Ripoll, partió de l'Alt i el Baix Vallès." (p. 345)

Tercer quart del segle XIX: "El barri cinquè obtingué els nous carrers de les Valls, Bolsós (que anava de la Plaça de l'Àngel al carrer de Sant Francesc), Carretera de Manresa, Hospital, Junqueres (ara Vilarrúbies) i Bufí." (p. 371)

"No obstant, l'esperit sabadellenc, cada dia més clar, va obtenir una victòria en 1884, quan va imposar una sèrie de noms de sabadellencs als carrers de migdia de la població. Foren tals noms: [...] els dels dos advocats Josep Sardà Gavaldà i Feliu Vilarrúbias, cronista de Sabadell l'un, i principal impulsor del pont del Ripoll i la carretera de Sentmenat l'altre;" (p. 404)

"Entre 1841 i 1850 es formen el carrers de Colomer (que sembla ésser el de Lacy), Concepció, Illa (dit així pel nom d'un dels primers constructors), Mataró (probablement el de Riego), Sallent (Travessia de la Burriana després i antics escorxadors de la vila) i Sant Oleguer." (p. 331)

El 1855 "I així es donaren els noms: [...] de Lacy al del 'Cabo de Parrots';..." (p. 372)

"[...] Entremig, en 1829 (1 de novembre), el ric sabadellenc establert a Barcelona, D. Joaquim Mornau d'Amat, va donar a l'Ajuntament un tros de terra campa, situat a l'indret dit de les Planes d'en Macià, amb la condició que hi bastís un safareig o rentador públic i una font. La font va aixecar-se i va ésser la primera de les moltes que en el segle passat es construïren. Per això, del carrer en formació, que no tenia nom, se' n va dir de la Font Nova." (p. 317)

"El barri segon o de la Placeta de Sant Roc ha experimentat una grossa creixença. [...] El carrer del Safareig es diu ara del Safareig Vell, perquè ja n'hi ha un de modern al carrer de la Font Nova. [...] En el barri quart ja es coneixien, en 1841, sis carrers nous: Comèdies, Font Nova, Llobet, Lluna (o també, popularment, els Reguerots), Paus i Valls. El nom del primer ve d'un teatret familiar [...]; el del segon, de la font que en 1830 s'hi va instal·lar;" (p. 330-331)

"En aquesta època agafen empenta les arts del metall, i s'inicia el conreu de les arts gràfiques, que tant havien d'honorar Sabadell. Sobre el primer ram, cal dir que, de molt temps ençà, existien a la nostra població bastants ferrers, serrallers i clavetaires. Llurs establiments, però, eren de poca importància. Fins a 1854 no hi hagué a Sabadell una casa que es dediqués a la fosa de ferro. Va ésser la de Manuel Casanovas, al carrer de la Font Nova." (p. 365)

Segle XVI: "En els varis acensaments d'aleshores, tant de la casa dels Calders com del Municipi, ja es van donar terres de la part de Ponent del Raval de Fora, i dels carrers de Sant Domènec i Sant Joan, però sembla que l'edificació en aquests llocs no va començar fins la centúria vinent." (p. 214)

Segle XVII: "També es construí en aquest segle el Raval de Fora que, algunes cases abans del present carrer de la Salut, tancava amb el que es deia Portal d'En Vidal." (p. 248)

Segle XIX: "En 1900 l'Ajuntament prengué l'acord d'unir el Raval de Fora amb el carrer del Convent i per això, en març de 1901, fou derrocada la primera casa i en maig de 1902 la segona de les que obstruïen la comunicació, fent-se el pas que s'anomenà, després, carrer de Viladot [avui, Mare de Déu de les Neus],..." (p. 395)

Segle XII: "A més d'aquestes velles famílies possessores de casals o solars, podem esmentar les que tenien, vora el cor de l'antic Sabadell, terres de conreu, i eren els Clasquerí, que en posseïa a la partida de la Borromera sobre la qual, amb el temps havia de fer-se el carrer de Gràcia;" (p. 93) Segle XIII: "El primer lloc on van aixecar-se edificis nous, però força modestos, va ésser en la Burrumera, en l'entronc del camí de Sabadell a Sant Cugat i del de Terrassa. Es corresponien aquests camins amb els carrers de Sant Quirze i de Gràcia actuals." (p. 110)

"L'establiment de valls va fer eixamplar la vila en tota l'extensió que anava del carrer de la Rosa a la Plaça de l'Àngel. L'estudi que en 1599 el Consell va acordar construir, era el primer edifici d'arrencada de la línia de Llevant del carrer de Gràcia, i, com ja sabem, s'aixecava sobre el vall antic." (p. 213)

"En 1609 [el municipi] va acordar fer una altra font en el començ del que havia d'ésser carrer de Gràcia, a la Placeta de l'Estudi o de la Casa nova de la Vila que així s'anomenava (per a distingir-la de la Casa vella de la Vila o Sagristia del carrer Alt de l'Església) l'edifici que el Consell havia acordat aixecar en 1578." (p. 239)

"La primera d'aquestes troballes [d'imatges] la van fer, segons tradició uns llenyataires al torrent de Togores, i a principis de segle. La imatge de la Verge fou duta a la població i prompte se li atribuïren efectes miraculosos i el títol de Mare de Déu de Gràcia. En 1610 el veïnat va albergar-la en una capella sobre el portal nou de l'Estudi en el carrer de la Burrumera, que per això es digué, amb el temps, carrer de Gràcia." (p. 243)

"El carrer de la Burrumera que seria de la Verge de Gràcia es va edificar ràpidament, de manera que en 1610 eren ja bastantes les cases que restaven fora del Portal de l'Estudi i llurs veïns van sol·licitar del Consell que avancés el Portal per a incloure-les dins la vila i així va fer-se, construint portal nou en indret que ara es pot designar com a situat unes cases més abans de la sortida del carrer de Sant Antoni." (p. 248)

"En 1733 [el Consell] va adquirir una altra casa situada al carrer de Gràcia per tal de fer-hi magatzem de la palla que gastava el quarter de Cavalleria. Aquesta casa va prestar, després, molts serveis al Municipi: va ésser habitació del nunci, Escola de Música i Caixa d'Estalvis." (p. 266)

"...i com que per altra banda també creixia el carrer de Gràcia, l'any 1767 es va enderrocar el seu antic portal (que s'aixecava algunes cases abans de la sortida present del carrer de Sant Antoni) i es va construir de nou més avall, entre el carrer de Sant Antoni i l'actual de les Valls." (p. 276)

Primer quart del segle XIX: "El primer [barri] s'anomenava del carrer de Sant Quirze com a més principal i comprenia, demés d'aquest, els de la Rosa, Gràcia (que tenia aleshores 31 cases)..." (p. 299)

"L'any 1885 va ésser molt assenyalat en la història de l'Ajuntament, que va abandonar l'antic casal del carrer de Gràcia i va prendre possessió, el dia 6 de maig, de l'edifici nou dels Escolapis." (p. 389)

Segle XII: "Cortal de Na Burguesa era, fins la meitat del segle passat, el troç que és ara del carrer de Jesús que va des del de Sant Antoni al darrera de l'edifici que havia ocupat l'antic cafè de Cal Cruz. Aquest carrer sense sortida, o cortal, es comunicava amb la Plaça per un passatge de volta que hi havia. El nom de Na Burguesa és femení de Burguès, perquè aleshores era costum de donar a les mullers i filles el nom de família de l'espòs o pare en femení." (p. 94)

Segle XIII: "Amb la formació del carrer de Jesús, que aleshores no tenia pas aquest nom, es va allargar el carrer que és ara de St. Antoni que va poder arribar fins a les primeres cases de passat el carrer de Jesús, lloc anomenat el Colomar d'en Botet, per una instal·lació d'aquesta mena que hi devia tenir la família dels Botet." (p. 110)

Segle XIV: "A l'angle N.O. de la Plaça hi havia el passatge que conduïa al cortal de Na Burguesa o passatge de Jesús actual, que com ara, travessava el carrer del Colomar d'En Botet, al present de Sant Antoni, prosseguia rera les cases del carrer d'Arnau de Botet (ara de Manresa) i trencava al seu extrem per abocar en el dit carrer de Manresa cosa que ara no podem veure pels derrocaments de cases que foren necessaris per a l'ampliació de l'actual Plaça de l'Àngel. El carrer de Sant Antoni, com hem dit, era el del Colomar d'en Botet. Tancava un xic més enllà de la travessia del carrer de Jesús, on s'alçava el portal de Terrassa. La part de tramuntana del carrer de Jesús no tenia nom especial; algunes vegades, se'n deia, també, "carrer que va al portal de Terrassa". Rera d'ell venien ja els valls de la vila. El carrer d'En Botet després d'haver rebut el de Jesús es tancava amb el portal de Manresa." (p. 156-157)

Segle XV: "El carrer d'En Botet començà a dir-se de Manresa i el nom primitiu passava a designar l'actual carrer de Jesús. (p. 182)

Segle XVI: "El carrer d'en Botet s'havia convertit ja del tot en carrer de Manresa, i el nom antic s'aplicava al que és ara carrer de Jesús, que també se'n deia dels Casots o Escasots, significant cases ruïnoses, i és veritat que aquest carrer no ha estat mai famós." (p. 214-215)

Segle XVIII: "Del carrer actual de Jesús, se'n digué d'En Martines, per un veí assenyalat." (p. 277) Primer quart del segle XIX: "El barri quart o del carrer Nou tenia aquest carrer que és ara el de Fortuny, el de Manresa, el de Sant Antoni, el dels Quatre Cantons o d'En Martines (ara de Jesús), el de la Creueta i el de Capellans." (p. 299)

Segon quart del segle XIX: " En 1850 (...) També del vell carrer dels Quatre-cantons o d'en Martínez se'n començà a dir de Jesús." (p. 332)

Darrer quart del segle XIX: "A primeries de 1890, el benemèrit Alcalde Joan Massagué Vilarrúbias va completar l'obra del seu antecessor, fent derrocar, per causa de ruïna, els edificis de l'antiga Placeta de Manresa, compresos entre el nou espai lliure i la sortida del carrer de Jesús, que, per sota volta, desembocava al carrer de Manresa. Des d'aleshores el carrer de Jesús va sortir a la Plaça." (p. 392)

"En el barri primer o de Sant Quirze, hi trobem en 1841, com a nou, el carrer de l'Estrella. Aquest és el primer nom d'imaginació que s'imposa a un carrer de Sabadell, diferent dels altres que venien de camins, o de partides de terra, o de famílies, o d'advocacions de sants." (p. 330)

Segle XIII: " El potent impuls vers migdia no va pas extingir-se en el portal de Barcelona, sinó que va continuar, fora del clos de la vila, pel curs de la Rambla futura, iniciant l'anomenat carrer de Barcelona." ( p. 111)

Segle XIV: "Poblat fora muralles.- Fora el clos de la vila hi havia tres aplecs de cases dels quals l'un s'anomenava carrer, l'altre barri i l'altre Raval. El carrer era la sèrie d'edificis que sortien del portal de Barcelona i s'escorrien al llarg del camí que anava a la Ciutat, formant un carrer de cosa de vint cases per costat. Aquest carrer sense valls per banda s'anomenava de Barcelona, 'fora muralles', o 'baix de la Vila'. Algunes poques vegades se'n deia Raval de Baix. Començat en el segle passat, en aquesta centúria va obtenir la seva màxima llargada." (p. 157-158)

Segle XV: "Sembla, doncs, que el cens de Sabadell havia disminuït i així ho acredita la desaparició del carrer de Barcelona i del barri de Rera Església, ja abans de 1454. La guerra de 10 anys contra Joan II devia reduir encara més la població, fins al punt de rebaixar-la a una tercera part..." ( p. 179) "Part de fora la vila havien desaparegut el carrer de Barcelona i el Barri d'En Sallent." ( p. 182).

Segle XIX, 2n. quart: "D'aquests temps és el propòsit i treball continu per a crear el passeig central de la població, que havia d'ésser la Rambla. [...] A principis d'aquest quart de segle ja es va començar a edificar per varis indrets a les vores de la carretera de Barcelona, i el carrer resultant fou dit de Barcelona com en el segle XIVè. L'any 1841, l'Ajuntament, amb motiu de l'erecció de la casa-fàbrica de Josep Duran i Sors, va fer venir un tècnic de carreteres per tal de determinar l'amplada que tocava a la Rambla com a via d'aquella classe. Aquesta és la primera ocasió en què es parla de la Rambla de Sabadell. L'any 1846, essent alcalde Pere Turull, l'Ajuntament va comprar a l'espardenyer Francesc Manyosa l'anomenat Filador d'en Manyosa, espai de terra que anava des del carrer de Sant Pere fins al carrer de Sant Roc, ocupant terrenys de la Rambla. En 1847 i 1848 es vanfer els primers plantaments d'arbres a la Rambla o Passeig de la Rambla, com se'n deia en aquell darrer any." (p. 320)

"No ha d'estranyar-nos que el carrer del Sol i la seva travessia apareguin més tard que els altres carrers d'aquesta barri perquè la multiplicació de cases va fer-se a partir del carrer de Sant Pau. D'ell va avançar el moviment de la construcció cap al que havia d'ésser la Rambla, de la mateixa manera que, a l'altra part de la via central sabadellenca, cresqué l'edificació a costat i costat del camí de Sant Oleguer. És lloc aquí de recordar que en l'any 1846 l'Ajuntament va preparar l'edificació del primer tros de la dreta de la Rambla, comprant el 'Filador d'En Manyosa', que era camp, mentre indrets de més enllà de la Rambla estaven ja edificats." (p. 331)

"En el districte segon les cases havien traspassat, ja, la via, produint el carrer de Barcelona, ara Avinguda de Joaquim Costa." (p. 371)

"Una branca de la indústria tèxtil que va experimentar una forta creixença va ésser la dels teixits de cànem. El Consell en 1634 va prohibir el cardar, filar i bregar cànem dins els murs de la vila. Això féu que moltes rodes de cordes es traslladessin fora vila i especialment a la part de llevant. Llur munió va donar a una partida de terreny el nom de Camí de les Rodes, i d'ací que el carrer que en aquell indret va obrar-se en el quart deceni del segle XIXè es digués carrer de la Roda." (p. 245-246)

"En 1850 apareix en aquest barri el carrer de les Rodes." [Avui, Doctor Xercavins]. (p. 332)

"No s'havia introduït encara el vapor a Sabadell, però va trigar pocs anys [...]: En 1839 se'n va posar a la fàbrica de Josep Formosa, instal·lada al cantó dels carrers del Vapor i Manaut. Aquesta fàbrica fou la primera en ésser dita 'vapor' per raó de la força motriu que emprava i el nom va passar al carrer, que no en tenia aleshores." (p. 326)

"En el barri cinquè surten, en 1841, com a nous, els carrers del Vapor d'En Formosa (o simplement del Vapor, per la maquinària que hi va instal·lar aquella família)..." (p. 332)

"Un servei que havia d'honrar a Sabadell en gran manera va ésser el d'il·luminació per gas. En 17 de maig de 1851, quan només hi havia enllumenat pel nou sistema a Barcelona, el sabadellenc Felip Benessat i el barceloní Francesc Prats i Ferran van demanar a l'Ajuntament que contractés amb ells la il·lunminació per gas, que poduirien a la fàbrica que volien erigir a l'horta de Josep Sardà. L'escriptura del contracte va formalitzar-se a 26 de març de 1853. [...] La il·luminació per gas no va extingir la vella i per oli, que va continuar en els carrers apartats i de poca importància, fins l'any 1870. En 1872 es va introduir el petroli per tal de completar la il·luminació del gas, que, massa cara, no podia estendre's a tot Sabadell."

V/. pl. del Taulí

"...en 1865, el govern provincial, atesa la mala situació sanitària del país (menaçava la pesta una altra vegada), va permetre a l'Ajuntament que, per a mentre i tant, portés l'escorxador a la riba del Ripoll. Allà es va instal·lar l'any següent, en un edifici propi de Josep Girabau, que va anar-se habilitant per al destí que se li havia donat." (p. 358)

"El doctor Francesc Juncà, canonge de Girona, que havia de merèixer agraïment de Sabadell, a la vinenta centúria [segle XIX], per la seva generositat envers l'Hospital." (p. 274)

"Pels volts d'aquest temps va iniciar-se l'obra que havia d'unir els dos segles i coronar els esforços benèfics de la població: l'Hospital del Taulí. [...] A la paga de les obres van destinar-se els béns, que es vengueren, de l'herència que el canonge Francesc Juncà havia deixat a l'Hospital." (p. 386)

"L'alou de Sant Cugat.- Passats alguns anys, en el 987, el mateix rei de França, Lotari, confirmava a Ot, abat del Monestir de Sant Cugat, els alous que aquest Monestir posseïa, i entre ells el d'Arraona, que havia donat Nunterd. [...] Del donatiu de Nunterd en sortí la major part de les terres que el Monestir de Sant Cugat tenia a Sabadell, que eren grans extensions de l'Horta Major, del Taulí i del Mas Deganet del terme de Junqueres, el qual mas tenia per límits, tocant a Sabadell el que són ara carrer de les Valls i la Via Massaguer. Altra gran partida de terres de Sant Cugat era situada al Trullars, prop del camí de Sant Pau de Riusec." (p. 65).

Tercer quart del segle XIX: "En el districte quart, a la banda deçà la via, s'havien fet els carrers de Turull i Casanovas i, banda dellà, els de l'Almirall Topete [avui Alfons Sala], Prolongació d'Illa (després Bilbao), Covadonga i Quevedo." (p. 371)

"No obstant, la Revolució de Setembre de 1868 va deixar la seva petja en els títols dels carrers que ja estaven fets. Sabem com del passeig d'Isabel II se'n digué de la Revolució; el carrer de Lluïsa Fernanda, que recordava la visita dels infants en 1865, va ésser de Topete, el que va iniciar la revolta amb l'esquadra, a Càdiz. El que va passar després fou que, considerant el carrer com a doble, es va conservar un nom a cada banda de la via." (p. 373)

"En 1814, com sabem, va acabar-se la guerra, en la qual van contreure grans mèrits per llur valor cívic els patricis que com a batlles regiren la vila i per llur valor militar els caps de sometent i Francesc Alsina, que, manant partida com a guerriller, va vèncer els francesos en moltes accions que van provar el seu coratge i li van valer el títol de benemèrit de la pàtria en grau heroic, el qual títol portava adjunta la franquesa de contribucions que els sabadellencs, amb egoisme censurable, li van discutir."

"Si aquests noms s'han perdut, en canvi, l'any 1199 en trobem dos que coneixem prou bé: Can Alzina (Olzina, aleshores) i Can Mimó. Tot això fa suposar que la més gran part dels masos actuals aquell temps existien, i encara n'hi havien d'altres que el decurs de les èpoques ha anorreat." (p. 87)

"Però cap sabadellenc d'aquest temps reuneix els mèrits de Fèlix Amat o de Bosch i Cardellach, clergue l'un i metge l'altre. Fèlix Amat venia de la noble família dels Amat de Palou que apareix establerta a Sabadell des del segle XVI. [...] D'aquesta família generosa en va sortir Fèlix Amat que no havia de desmentir en res la sang dels passats. Nat l'any 1750, en sa casa pairal de Ponent de la Plaça, va rebre tonsura el 67, va graduar-se de doctor el 70, obtingué ordres majors el 74, temps en què va començar a exercir la càtedra de filosofia al Seminari, que després va dirigir fins l'any 1785 en què va passar a canonge magistral de Tarragona, on va començar a escriure la seva gran obra de la Història de l'Església. Home que no solament era d'estudi sinó d'acció i d'energies, l'any 1794, va ésser un dels vocals de més prestigi i empenta de la Junta del Principat de Catalunya que va crear-se per tal d'organitzar la defensa del país." (p. 275)

"A 30 de maig de l'any 1803 el primer [Fèlix Amat] va ésser designat pel Rei Carles IV Abat de la Reial Església Col·legiata de Sant Ildefons de la Granja, seti reial. A 26 de setembre del mateix any el Papa el va titular Arquebisbe de Palmira. En 1806 el Rei el va fer confessor. Fèlix Amat qui amb tot i la seva posició influentíssima a la Cort, es dedicà només que a la pietat i a les bones obres i no va intervenir mai en la política, va ésser víctima d'aquesta. Senyors els francesos d'Espanya i suprimida per ells l'Abadia de Sant Ildefons, Fèlix Amat va mantenir-se en termes de gran dignitat, vivint a Madrid, en pobra modèstia i renunciant al bisbat d'Osma entre altres honors que li volia fer el Rei Josep Bonapart. Acabada la guerra de la Independència i tornada la família reial de l'exili, els enemics i envejosos de Fèlix Amat l'acusaren d'haver ajudat el govern francès i amb tot i que la conducta de l'Arquebisbe de Palmira fou tan pura i tan pública, prevalgué la calúmnia. Aleshores Fèlix Amat va tornar a la seva pàtria, fent una vida retirada i humil a Sallent, Sampedor i finalment, els dos darrers anys de la seva vida, a Barcelona on va morir en 1824." (p. 298).

"En 1859 es van crear quatre escoles de nois; en 1861, l'escola superior de nois, el primer mestre de la qual va ésser l'insigne sabadellenc i pedagog Agustí Rius; i, en 1863, l'escola de pàrvuls. Aquestes foren les primeres escoles oficials regides per mestres seglars a la nostra ciutat." (p. 352)

"El carrer de la Palanca, però, era insuficient per a servir el tràfec de la Plaça amb les grans barriades de llevant: calia que el carrer de Sant Josep pogués arribar a la Plaça, trencant l'oposició del fermadíssim carrer de la Burriana, que havia tot just començat a cedir en 1846, quan els corrals es mudaren en Travessia. Aquesta va ésser una de les obres urbanes més lentes i difícils. [...] Els treballs d'expropiació foren laboriosos: en 1912 restà obert el tros de carrer de la Burriana a la Plaça Major i, l'any següent, va fer-se el pas de la Burriana al carrer de Sant Joan. [...] El carrer que va resultar fou dit del Mestre Rius, en honor del gran pedagog Agustí." (p. 391)

Entre 1850 i 1859: "...van iniciar-se els carrers de... Isabel II (després Latorre i Rambleta), per la [banda] de Migdia." (p. 370)

"No obstant, la Revolució de Setembre de 1868 va deixar la seva petja en els títols dels carrers que ja estaven fets. [...] L'altre passeig d'Isabel II, prop de la via, es digué de Latorre;" (p. 373)

"Encara, en 12 de febrer de 1897 l'Ajuntament va fer determini d'establir, al carrer de Latorre, el Passeig que la gent, per la seva situació, anomenà de la Rambleta." (p. 393)

Segle XIX, 3r. quart. "En el districte segon les cases havien traspassat, ja, la via, produïnt el carrer de Barcelona, ara Avinguda de Joaquim Costa." [Actualment, av. de Barberà] (p. 371)

"En 1877 determinà l'Ajuntament que la Rambla continués fins el terme de Barbarà, i, en 1880, va acordar, amb voluntat d'aquest municipi, allargar la gran via fins a comunicar-la amb la carretera de Barcelona a Terrassa, cosa que es practicà a darreries de 1884." (p. 393)

"Aquesta època, que va eixamplar les places antigues, tenia obligació d'obrir-ne de noves. En 1r. de maig de 1884 l'Ajuntament va aprovar el projecte de formació de la Plaça del Vallès. En els anys de 1893 i 94 van fer-se les expropiacions." (p. 394)

"La via que hem trobat que passava per ací, s'anomenava Via Aurèlia [?] i era la carretera general que anava d'Itàlia cap a Provença i Narbona i Catalunya, València, Múrcia i Andalusia fins arribar a Cadis que era el seu darrer extrem." (p. 47)

"L'any 1837 arribava al Vallès la nova carretera de Barcelona a Vic, i es va començar a parlar de fer la de Barcelona a Terrassa, que havia d'arrencar de la de Vic. Ja aleshores van sorgir moltes qüestions entre els dos pobles vallesans sobre la direcció de la carretera, perquè els terrassencs volien que anés el més recte possible a casa llur, sense desviar-se per a tocar Sabadell. Així va retrassar-se l'obra que va arribar al nostre terme tot just per l'any 1847. Cinc anys més havia de trigar per a completar-se." (p. 312-313)

"Carreteres.- En maig de 1852 es va inaugurar la de Barcelona a Terrassa." (p. 345)

"Això va obligar a l'Ajuntament a fer un altre plànol que, en 1861, va encarregar a l'Arquitecte de la Província, Francesc Daniel Molina, qui en va donar la idea, que van executar els mestres d'obres de la població Gabriel Batllevell, natural de Molins de Rei i establert a la vila, i Josep Antoni Obradors."

"Des de l'any 1816 es van fer grans remuntes en l'edifici de l'Hospital. Els seus tres administradors van donar poder absolut a un d'ells, el prevere sabadellenc Bonaventura Bellsolà sobre la regència de l'establiment, cosa que va permetre al bon clergue desplegar en favor dels pobres la seva caritat i zel, i comunicar-los a la gent de la població que, amb almoines i treballs personals, va ajudar a construir un nou cos d'edifici en els terrenys de la grandiosa casa del Retir, gairebé tots dedicats a hort. El nou edifici anava de del que ara és Església dels Missioners i abans dels Escolapis fins a trobar la casa que feia cantonada entre els carrers Alt i Baix del Pedregar. Allà tingué estatge l'Hospital fins que en 1856 fou traslladat a l'edifici del carrer del Convent." (p. 294)

El 1872, "En el districte quart, a la banda deçà la via, s'havien fet els carrers de Turull i Casanovas i, banda dellà, els de l'Almirall Topete, Prolongació d'Illa (després Bilbao), Covadonga i Quevedo." (p. 371)

"Aparegueren per primera volta algunes famílies noves que havien d'obtenir prestigi en la vida municipal d'aquest segle [XVII] i dels vinents com foren, entre altres, les dels Puigjaner que en aquesta època compraren el Mas Canals de Junqueres i li doneren llur nom..." (p. 247).

Segle XV: "Apareix, en canvi, la casa dels Feu, que amb el temps posseirà la masia actual de can Feu i arrribarà a noblesa. El primer d'aquesta família que trobem és Pere Feu, fuster, vingut de Santa Eulàlia de Ronsana." (p. 181)

" A darreries d'aquesta centúria [segle XVII] va conseguir noblesa una família sabadellenca: la dels Feu, el primer titular de la qual va ésser Pau de Feu. Pròpia d'aquesta família era en terme de Junqueres la torre i mas d'En Feu que els recorda." (p. 247)

"Mentre discorrien aquests períodes el nostre terme continuava poblat, i molt, i de l'edat del ferro hi han vàries estacions (estació és l'indret en el qual estan els restes, on jeuen, per la qual cosa s'anomena també jaciment) a can Llobateres, on la font devia cridar els pobladors, prop de la fàbrica Marcet, a can Barba i a can Roqueta, lloc ben protegit. A can Roqueta hi havia una necròpolis o un lloc d'enterraments, que aleshores es feien servant en urnes les cendres del difunt, que es cremava,..." (p. 43)

"...d'aquest segle [XIV] posseïm una font de notícies que manca en els anteriors, que és la dels capbreus o resums que eren els registres dels censos o drets que els senyors obtenien i que, a requesta d'ells, declaraven els censataris explicant la raó i origen de les possessions que tenien subjectes a cens. En aquests capbreus veiem anomenats una sèrie de masos que (entre desaparescuts o existents aleshores) volten la quarentena i són tots del terme antic de Sabadell, que no comprenia ni la quadra de Sant Pau de Riusec, ni la part de Junqueres que va ésser agregada l'any 1852. [...] D'aquesta munió de pagesies un temps escampada pel terme de Sabadell, en davallar el segle catorzè, no n'existien encara ni la meitat i eren les que segueixen: ...Roqueta..." (p. 147)

"Més tard (en 1872) l'augment de la vila va exigir un altre repartiment en el qual va conservar-se el número de sis barris que ja era de tradició: amb ells (però variats de límit) es van formar quatre districtes [...] En el primer [...] de migdia a tramuntana, s'havien començat a formar els de Capmany, Jovellanos i Colom (després Coromines)." (p. 371)

Segle XIII: "Més enllà i deixant un pas pel camí importantíssim de Sabadell a l'Horta Major, el vall continuaria més o menys, per la línia dels actuals carrers de Fortuny, el Jonc i Sant Antoni, deixant-se travessar pel camí de Manresa..." (p. 111)

Segle XIV: "Pel carrer de la Palanca s'entrava al que és ara carrer de Fortuny que posseïa des d'aquesta centúria el nom de carrer d'En Llonch per raó d'un dels propietaris de terres. El carrer d'En Llonch arribava fins l'entrada actual del Jonc que potser és una corrupció del nom primitiu. (p. 157)

Segle XV: "La primera part de l'actual carrer de Fortuny, s'anava dient d'En Llonch. Però des de l'entrada del carrer ara dit d'En Jonc, la petita part edificada s'anomenà d'En Rosseta i després d'En Catllar o Des Catllar com a successor seu." (p. 183) "7. Carrer innominat, dit al segle següent, de Na Gília" (Plànol "Sabadell al segle XV". (p. 154-159)

Segle XVI: "De l'actual carrer d'En Jonc se'n deia, també, de Na Gília. Ja no hi havia carrer d'En Llonch ni d'En Descatllar, perquè tot el trajecte que anava des del carrer de Granollers (ara del Pedregar Baix) a la Placeta de Manresa, era carrer Nou." (p. 215)

Segle XVIII: "En 1727 el Consell va comprar la casa situada al cantó dels carrers de Manresa i d'En Jonch, per a destinar-la a carnisseria i degollador del bestiar i d'ací li pervingué el nom. Més tard fou dedicada a flequeria." (p. 266) "Carrer dit de la Carnisseria i després d'En Jonch." ("Plànol de la vila de Sabadell en 1792. Segons el Dr. Antoni Bosch i Cardellach."). (p. 276-277)

"Es compta aquest segle com a primer pas en la decadència de Catalunya. Mort l'any 1410, i sense fills, el rei Martí, els representants dels països de la corona d'Aragó reunits a Casp, escolliren per rei, entre els varis que pretenien, a Ferran d'Antequera, un dels parents de Martí. Jaume, comte d'Urgell i primer en dret, va contradir la decisió amb les armes, però essent-li contrària la sort, Ferran el va vèncer i reduir a presó on va estar fins a la mort violenta que va rebre de mà de gent de la mateixa família regnant."

"La família, a Sabadell tan considerada, dels Marquet, va empeltar-se a una casa senyorial que havia de conquerir singular importància. La filla de Galceran Marquet, Aldonça, va casar-se, en el davallant de la centúria, amb el senyor Lluís de Meca, i li va portar en dot la casa de prop del Portal de Barcelona, que els Meca van habitar per espai de tres centúries, fins que un seu descendent, Antoni Cortès d'Andrade, marquès de Ciutadilla, la va donar als Escolapis, en l'any de 1816, per tal que en fessin residència de llur col·legi." (p.180-181).

"En l'any 1818,[...], el noble senyor Antoni Cortès d'Andrade, Marquès de Ciutadilla i descendent de les antigues famílies dels Clasquerí i dels Meca va donar per residència del Col·legi el seu palau del carrer Alt del Pedregar, edifici que és ara solar de la Plaça del Doctor Robert i havia estat, altre temps, casal de l'antiga família dels Marquet." (p. 293)

Darrer quart del segle XIX: "...enllà del carril, es desplegaren com a nous, entre el vell carrer de Quevedo i la carretera de Caldes, els de Santa Teresa, Romeu i Marquès de Ciutadilla..." (p. 403)

"En aquests 25 anys [darrer quart del segle XIX] van començar a formar-se molts carrers: a la part de ponent de la població [...] aparegueren, de S. a N., els de Roger de Flor, Ausiàs March i Elionor, creuats d'E. a O. pels de Sant Ferran, Manso, Fiveller, Viladomat, Claris i carretera de Molins de Rei."

"En aquests 25 anys [últim quart del segle XIX] van començar a formar-se molts carrers: a la part de ponent de la població i ençà de la carretera de Terrassa, es feren els de Puigcerdà, Clavé i del Vallès;..."