"Placeta de Sant Jaume.- L'angle dels carrers de Santa Jaume i Colom era favorable a la creació d'una placeta; així va resoldre-ho, en 1898, el Municipi, que començà, aleshores, els treballs per a expropiar la casa cantonera d'aquells dos carrers, que fou derrocada pel setembre de 1900."

Entre 1850 i 1859: "El barri segon va ésser afavorit de major creixença i en ell van iniciar-se els carrers de la Travessia del Safareig, Padilla [avui, Avellaneda], Mendizábal (en el cas que no fos el carrer de Serola, que ja de l'altra època ens és conegut), Mina i Torrijos, per la banda de Ponent..." (p. 370)

"En aquest any [1855], a 1 de setembre, l'Ajuntament progressista d'Antoni Casanovas va fer aquella reforma, que dèiem, dels noms populars en els carrers nous i va imposar-hi els dels herois de la llibertat espanyola, [...] I així es donaren els noms: [...] de Padilla al d'En Vicenç Moliner;..." (p. 372)

"En l'exercici de 1894 a 1895 l'Ajuntament començà a dedicar sumes a l'adquisició de terrenys de la Plaça de Sant Joan, que en 1897 estigué, ja, llesta per a la urbanització." (p. 394)

"En setembre de 1575 el Consell va comprar l'hort de Lluís Ubach, al carrer de la Burriana, per a bastir-hi els corrals del bestiar del carnicer o ramat de la vila que se'n deia. Ocuparen aquests corrals el carrer que és ara de la Travessia de la Burriana que va formar-se damunt llur solar qun en foren trets, en 1845." (p. 201)

" Pel setembre de 1844 varis veïns van demanar a l'Ajuntament que tragués els corrals del bestiar del carrer de la Burriana on eren, com sabem, des de l'any 1575. En aquest terreny extens hi havia, a més dels corrals, el departament dit de la "tria" i la caseta del pastor. També s'hi degollava, d'ençà que fou venuda la casa de l'escorxador del carrer de Manresa. L'Ajuntament, presidit aleshores per Salvador Alsina, va accedir a la instància i decretà que es cerquessin terrenys per a un nou escorxador en un paratge solitari del migdia de la vila i que es venguessin els terrenys dels corrals amb condició que el comprador hi fes un carrer de cases (que havia d'ésser el de la Travessia de la Burriana)." (p.322)

"En el barri tercer, de 1824 a 1841, es comencen el carrer de [...] Sallent (Travessia de la Burriana després i antics escorxadors de la vila)..." (p.331)

Segle XVI: "En els varis acensaments d'aleshores, tant de la casa dels Calders com del municipi, ja es van donar terres de la part de ponent del raval de Fora, i dels carrers de Sant Domènec i de Sant Joan, però sembla que l'edificació en aquests llocs no va començar fins a la centúria vinent." (p. 214)

"I així entrat el segle [XVII] ja van aparèixer els dos costats del que havia d'ésser carrer de Sant Joan: el de ponent format pels valls establerts pel Consell i el de llevant per les cases construïdes pel ferrer Cabot que donaren nom al carrer." (p. 249)

"...l'Ajuntament va obtenir, l'any 1751, que les cinc Dignitats Reials de Catalunya, que succeïen la Pavordia de Sant Salvador, li establissin la gran casa amb horta que es nomenava el Retir i estava entre el carrer Alt del Pedregar i el que havia d'ésser de Sant Joan. Aquela fou la nova residència de l'Hospital." (p. 266)

"A més, per aquesta banda de la població, es completava el carrer que havia d'anomenar-se en el segle XIX de Capellans i de Sant Domèmec, i continuava el d'En Cabot que no passava gaire de la sortida del Baix Pedregar." (p. 277)

"40. Carrer dit de les cases del ferrer Cabot, i en el segle XIXè. de Sant Joan" ("Plànol de la vila de Sabadell en 1792. Segons el Dr. Antoni Bosch i Cardellach") (p. 276-277)

1824: " El barri tercer o del Pedregar agafava aquesta via, la Burriana i el carrer de Sant Joan que havia substituït per aquest nom l'antic de carrer d'En Cabot." (p. 299)

"En 1835 es va construir [...] la [font] de la placeta del carrer de Sant Josep." (p. 318)

"En el barri tercer, de 1824 a 1841, es comencen el carrer [... ] de la Cobertera (nomenat així per la seva direcció, i després de Sant Josep),..." (p. 331)

"En l'espai de 1841 a 1859 els carrers de Barcelona, Cobertera, Camp d'en Guixa i Rúbrica prenen els noms actuals." (p. 331)

"En el barri tercer, de 1824 a 1841, es comencen el carrer [...] del Camp d'en Guixa ( més tard de Sant Llorenç) [...] En l'espai de 1841 a 1859 els carrers de Barcelona, Cobertera, Camp d'en Guixa i Rúbrica prenen els noms actuals. " (p. 331)

"En 1892 (març) es va resoldre que el carrer de la Indústria comuniqués amb el de Sant Llorenç, bell propòsit que va trigar 15 anys a ésser veritat, perquè fins el 1907 no va emprendre's decididament l'obra..." (p. 393-394)

Tercer quart del segle XIX: "El barri segon va ésser afavorit de major creixença i en ell van iniciar-se els carrers de [...] Madoz, Cervantes, Zurbano, Alfons (després Duran) i Isabel II (després Latorre i Rambleta), per la de Migdia." (p. 370)

"De 1841 a 1850 [...] la multiplicació de cases va fer-se a partir del carrer de Sant Pau. D'ell va avançar el moviment de la construcció cap al que havia d'ésser la Rambla, de la mateixa manera que, a l'altra part de la via central sabadellenca, cresqué l'edificació a costat i costat del camí de Sant Oleguer." (p. 331)

El 1855: "Encara es va donar el nom de Sant Oleguer al carrer de rera el vapor d'En Girabau..." (p. 372)

"...la primera instal·lació industrial col·lectiva que va fer-se a Sabadell: la dels tiradors o estricadors que el gremi de paraires va construir en 1565, en lloc situat a les afores de la vila, entre el camí del Safaretx i el que havia d'ésser carrer de Sant Pau." (p. 207-208)

Segle XVIII: "...que havia de dir-se carrer dels Estricadors però que en el mateix segle va prendre el nom de carrer de Sant Pau, a causa de passar-hi el camí que menava a Sant Pau de Riusec." (p. 276) "Segons aquest acord, l'any 1845, es van adquirir, per edificar corrals i escorxador, terrenys situats al Pla de les Basses, que amb el temps havien de formar la banda N.O. de l'encreuament dels carrers de Madoz i Sant Pau." (p. 322)

"Aquest gust pel teatre va fer que els sabadellencs experimentessin la necessitat de tenir un edifici a posta i en 1839 es va formar una societat per a la seva construcció. El teatre va aixecar-se al carrer de Sant Pau, en el lloc que ocupa el Principal d'avui dia." (p. 325)

"No ha d'estranyar-nos que el carrer del Sol i la seva travessia apareguin més tard que altres carrers d'aquest barri, perquè la multiplicació de cases va fer-se a partir del carrer de Sant Pau. D'ell va avançar el moviment de la construcció cap al que havia d'ésser la Rambla,..." (p. 331)

El 1894: " El Círcol [Sabadellès o Casino] va demanar a l'Ajuntament que empedrés la part del carrer de Sant Pau, davant del casal, que la societat prendria compte de pagar les dues terceres parts del cost de l'obra. Aquest exemple va ésser seguit pels veïns del carrer de les Tres Creus, d'entre els carrers de Blasco de Garay i de Lluïsa Fernanda. Amb això es va establir la costum de repartir el cost dels empedrats entre els propietaris i l'Ajuntament." (p. 387)

"El comerç del diner va atreure a Sabadell alguns jueus, dels que tant abundaven a l'Edat Mitjana a Catalunya. D'ells en coneixem dos que actuaven pel 1283: Estruc de Bellcaire i Jaume de Caldes, el qual sembla que vivia en el carrer de l'Església prop de la Plaça." (p. 108)

Segle XVI: "Igualment es va aixecar en la part extrema de l'hort que donava al carrer de l'Església, una sagristia que és el mateix edifici que avui hi veiem, amb una porta de llinda als baixos, una arcada gòtica en el primer pis, i un finestral quadrat, renaixentista. El segon pis d'aquest casal va servir de casa del comú, i va ésser el primer local de Sabadell dedicat expressament a les reunions del Consell ordinari o dels trenta." (p. 201)

"Quan, en l'any 1844, el Municipi va vendre els terrenys del cementiri vell per a fer-hi cases, va reservar-se els baixos de la que havia de construir-se a la cantonada dels carrers de la Rosa i de l'Església (abans del Cementiri) per a destinar el local a carnisseries, a fi de tenir vigilats els talladors, nombrosos aleshores, perquè havia estat declarada lliure la venda de carn. D'ací vingué que aquell tros de carrer fos dit de les Carnisseries." (p. 321)

"El barri segon o de la Placeta de Sant Roc ha experimentat una grossa creixença. De 1824 a 1841 s'hi han format: el carrer de Sant Pere ( així dit potser per relació al carrer de Sant Pau)..." (p. 330)

"El primer lloc on van aixecar-se edificis nous, però força modestos, va ésser en la Borromera, en l'entronc del camí de Sabadell a Sant Cugat i del de Terrassa. Es corresponien aquests camins amb els carrers de Sant Quirze i de Gràcia actuals. El conjunt d'habitacions (amb horts closos anexes) fetes, a partir de 1237 en aquest indret i possiblement a banda i banda del camí de Sant Cugat, s'anomenà Barri, per tal com es trobava fora muralles, i es precisà encara com a Barri de rera Església o de la Borromera per la posició, i Barri i cases de Ramon Sallent, en record d'un dels que primer hi edificaren." (p. 110)

"Ja sabem que per la banda del carrer de Sant Quirze hi havia existit, en els segles XIII i XIV, el Barri d'en Sallent o de l Borromera, que desaparegué en el XV. En aquesta centúria va renéixer. Ja vers 1565 hi havia algunes cases sobre el camí dit de Sant Cugat o del Joc de la Rulla o simplement de la Rulla." (p. 212)

"La part on fou més visible l'avenç de la construcció va ésser en el carrer de Sant Quirze que vers el 1603 havia adquirit gairebé la seva llargada actual i comunicava amb el safaretx de la vila, per un petit carrer [l'actual carrer de Joan Maragall] que es cloïa amb un reduït portal o portalet que li va donar el nom." (p. 248)

"24. Carrer de Sant Quirze, abans de la Rutlla i més abans del Joc de la Rutlla." ("Plànol de la vila de Sabadell en 1792.- Segons el Dr. Antoni Bosch i Cardellach") (p. 276-277)

"Per la banda del carrer de Sant Quirze (passat l'any 1772), s'iniciaren els carrers de Sant Cugat, que prengué el nom del camí d'aquesta vila; el de Sant Jaume, que continuà la denominació del Camp de Sant Jaume [...], el de Sant Feliu, i el de Font que va començar-se per la banda del carrer de Sant Quirze. (p. 276)

"El primer [barri] s'anomenava del carrer de Sant Quirze com a més principal i comprenia, demés d'aquest, els de la Rosa, Gràcia (que tenia aleshores 31 cases), Font (amb 19), Sant Jaume i Sant Cugat (amb 17 cadascun) i Sant Feliu (amb 13). Cap d'aquests carrers era nou." (p. 299)

Segle XVI: "A més de la Placeta de Mossèn Llobet, dita després de l'Estudi, es va formar, a darreries de la centúria, la Placeta dels Estricadors, que prompte s'anomenaria de Sant Roc. En 1590, Na Isabel de Meca i de Clasquerí va fer establiment a Pere Llobet, pagès (i germà del clergue, de segur), d'una terra que termenava a llevant amb l'hort dels Meca; a migdia, amb el camí reial de Girona a Montserrat (el que venia de Granollers i anava vers Martorell i empalmava en la vila amb el de Terrassa i Montserrat que passava pel que havia d'ésser carrer de Gràcia); a ponent, amb el camí que duia als Estricadors, i a tramuntana amb una plaça que hi havia. En aquesta terra Pere Llobet hi va bastir el gran edifici de tres casals que més tard havia d'ésser el nou Hospital de Sabadell i que tancava la Plaça de Sant Roc per la banda de migdia. Altres cases de la família Llobet que venien del carrer de St. Cugat constituïen el costat de ponent de la Plaça. L'església, rectoria i part del cementiri, feien el costat de tramuntana i l'hort dels Meca el de ponent." (p. 212-213)

Segle XVI: "En la que és Plaça de Sant Roc, va habilitar-se un nou portal que se'n digué dels Estricadors, pel camí que hi passava." (p. 214)

Primer quart del segle XIX: "El Barri segon o de la Placeta de Sant Roc comprenia, a més de la Plaça, els carrers de sota l'església, el del Safareig i el de l'Horta Novella que, el 1824 constava de dotze cases i s'havia format en aquest segle." (p. 299)

"En aquest any [1848] van continuar-se els treballs de defensa i es va aixecar a la Plaça de Sant Roc un fort que tingué més anys de vida que el de can Voltà. Aquest fort era un casal de planta quadrada que, situat al racó N.E. de la Plaça, es menjava part del seu espai actual i bon tros del que ocupa avui l'edifici de l'Ajuntament." (p. 312)

"En el mateix any de 1834 l'Ajuntament volgué obrar un propòsit, anys ha concebut, que era el d'establir, per a cases, els solars dels antics Quarters de Cavalleria de la Placeta de Sant Roc que, d'ençà de la guerra del francès, estaven en ruïnes. Maties Sales, que havia ofert un solar que a prop d'aquells tenia, per a eixamplar la Plaça, es va oposar a l'intent de la Corporació i va evitar que es construís a la Plaça de Sant Roc. En 1845 l'Ajuntament que presidia En Pere Turull va acordar eixamp'lar-la i, aleshores, Isidre Sales va donar la terra que el seu pare havia ofert. En 1846 l'Ajuntament va canviar terres de la seva propietat amb els Escolapis, quedant-se la part d'hort de l'antiga casa dels Meques que mirava a la Plaça. (Mes aquest terreny no va quedar lliure gaire temps, perquè en 1848 va caldre aixecar-hi el fort per a cos de guarda i defensa de la Vila)." (p. 320)

Darrer quart del segle XIX: "En aquests 25 anys van començar a formar-se molts carrers: a la part de ponent de la població [...] a l'altra banda de l'esmentada carretera, aparegueren, de S. a N., els de Roger de Flor, Ausiàs March i Elionor, creuats d'E. a O. pels de Sant Ferran, Manso, Fiveller, Viladomat, Claris i carretera de Molins de Rei." (p. 403)

Darrer quart del segle XIX: "Per la banda de migdia [...] i, a l'altra banda de la línia del Nord, tingueren principi els de Buxeda, Sardà,..." (p. 403)

"Els noms dels nous carrers foren en gran part els que determinava el plànol de 1864. No obstant, l'esperit sabadellenc, cada dia més clar, va obtenir una victòria en 1884, quan va imposar una sèrie de noms de sabadellencs als carrers de migdia de la població. Foren tals noms: [...] els dels dos advocats Josep Sardà i Gavaldà i Feliu Vilarrubias, cronista de Sabadell l'un, i principal impulsor del pont del Ripoll i la carretera de Sentmenat l'altre;..." (p. 404)

"El barri cinquè obtingué els nous carrers de les Valls, Bolsós ( que anava de la Plaça de l'Àngel al carrer de Sant Francesc), Carretera de Manresa, Hospital [avui integrat a la pl. de l'Alcalde Marcet], Junqueres (ara Vilarrúbies) i Bufí." (p. 371)

Vegeu: Jonqueres, Pl. de

"En el barri tercer, de 1824 a 1841, es comencen el carrer (...) de la Rúbrica (posteriorment Carme)."

"En 1850 s'havia format a ponent d'aquest barri un carrer nou, el de Montcada (que després fou d'En Colomer)." [Avui, Miquel Arimon]

"...la Diputació va acordar que es fes el camí veïnal de Sabadell a Caldes, que va necessitar la construcció del magnífic pont que travessa el Ripoll, partió de l'Alt i Baix Vallès. Començaren les obres [...] els primers dies de l'any 1862. En elles es va esmerçar per als massissos del pont, pedra de l'arenisca i conglomerada que es troba des del carrer de Pelay Briz al Molí d'En Torrella." (p. 345)

"...Sobarber ( que era una forta masada del terme de Junqueres prop de la Riereta)..." (p. 91)

"I com que anys més tard trobem que les possessions de Guillem de Sobarber eren al carrer d'Arnau de Botet que havia d'ésser el de Manresa, es pot suposar que el Mercadal arribava fins el carrer de Manresa i que aquell indret era, encara, mancat d'edificis." (p 91)

"En l'any 1818 va caldre obrir els pous de la vila per la gran sequedat; enfondir les mines de la Riereta o riera de Sobarber; crear un arbitri per a les obres, i nomenar una comissió especial per a treballar en aquest assumpte tan fadigós i durable." (292)

"De 1841 a 1850 encara augmenta més aquest barri pels costats i en l'estat de 1850 trobem els carrers de Migdia, Serola (que és potser el de Mendizábal o el de la Travessia del Safareig), Sol i Travessia del Sol, que possiblement correspon a la Travessia de la Rambla, avui Àngel Guimerà. No ha d'estranyar-nos que el carrer del Sol i la seva travessia apareguin més tard que altres carrers d'aquest barri, perquè la multiplicació de cases va fer-se a partir del carrer de Sant Pau. D'ell va avançar el moviment de la construcció cap al que havia d'ésser la Rambla,..." (p. 331)

"En el barri cinquè surten, en 1841, com a nous, els carrers del Vapor d'En Formosa [...] i el de la Soledat." (p. 332)

"Els Caputxins.-En aquest segle [XVII] van venir, per últim, a establir-se a la vila els religiosos caputxins que amb tanta insistència demanava el Consell des de la centúria passada [...] Aquesta darrera petició acompanyada de l'oferta del Consell de bastir el convent a despeses de la vila i de contribuir al manteniment dels dotze religiosos que l'havien de formar, va ésser escoltada per l'Orde. Les obres del casal religiós començaren el mateix any de 1645 (21 de març) i van durar-ne cosa de nou o deu. El convent (o monestir que també se'n deia) dels Caputxins, que responia a l'advocació de la Mare de Déu de Gràcia, ocupava l'indret de l'Hospital d'avui dia i el seu hort arribava fins l'actual carrer de Sant Francesc. Aquest edifici va donar nom a dos carrers que foren el de Caputxins o Convent -no cal dir-ho- i el ja esmentat de Sant Francesc d'Asís en memòria del patró d'aquella orde." (p. 242)

"Pel temps que es feia el carrer de Sant Francesc, es formava també el carrer que se'n diria primer de Caputxins i després del Convent." ( p. 277) "El nou edifici anava des del que ara és Església dels Missioners i abans dels Escolapis fins a trobar la casa que feia cantonada entre els carrers Alt i Baix del Pedregar. Alla tingué estatge l'Hospital de Sabadell fins que en 1856 fou traslladat a l'edifici del carrer del Convent." (p. 294)

Primer quart del segle XIX: "El barri quint o del Raval de dins tenia els dos Ravals, el carrer de Caputxins ja esmentat, que comprenia 39 cases, el de Sant Francesc d'Assís i el de la Salut, amb 17 cases." (p. 300)

"En 1835 es va construir, en el carrer de Caputxins, la molt renomanada font de Can Cirera (més fresca que les altres per la seva major properia a l'espirall del cap del carrer del Convent)..." (p. 318)

"Encara que això sigui cosa del 900, hem d'esmentar com va desaparèixer una de les curiositats urbanes més velles de Sabadell, que era la incomunicació entre el Raval de Fora i el carrer del Convent, incomunicació que havia imposat el caràcter clos de l'antic Raval, que només tenia sortida pels seus dos carrers, a la que és, ara, Via Massagué. En 1900 l'Ajuntament prengué l'acord d'unir el Raval de Fora amb el carrer del Convent i per això, en març de 1901, fou derrocada la primera casa i en maig de 1902 la segona de les que obstruïen la comunicació..." (p. 395)

"Sense reglaments ni res, hi havien aplecs d'amants del teatre, el més important dels quals, dirigit per Josep Coromines, fervorós afeccionat de l'època, donava les seves funcions en una casa del que havia d'ésser el carrer de les Comèdies." (p. 325)

"En el barri quart ja es coneixien, en 1841, sis carrers nous: Comèdies, Font Nova, Llobet, Lluna (o també, popularment, els Reguerots), Paus i Valls. El nom del primer ve d'un teatret familiar que hi usava la companyia d'aficionats, dirigida per Josep Coromines;" (p. 331)

"...va aixecar-se una gran mortalitat, de manera que el cementiri de l'església es va atapeir, i va caldre cercar un espai nou per als cadàvers: primer es va pensar en el pati de l'Hospital, mes com que es trobava roca gairebé a flor de terra, es va desistir del propòsit i es va dedicar a cementiri nou un camp que posseïa la Comunitat al Taulí i que aproximadament queia a la creu dels actuals carrers de Vilarrúbias i de Bufí. L'acord es va prendre el 4 de juny [de 1809] i l'endemà mateix es féu la cerimònia de beneir el nou fossar." (p. 286)

"La població havia crescut fins a les portes del cementiri del Taulí i aquest veïnatge danyava la salut pública, cosa que veié el governador de Barcelona Marian Ordóñez en la visita que va practicar a Sabadell per l'agost de 1853, després de la qual va manar a l'Ajuntament que s'ocupés del trasllat." (p. 356)

"El fossar del Taulí va restar sense aplicació. L'any 1874, l'Ajuntament, per a evitar les manques de respecte que es cometien envers les despulles, va manar als propietaris de nínxols que traslladessin els cadàvers al cementiri nou. En 1877, per la mateixa raó i a instància de molts veïns, es portaren al nou cementiri les despulles que jeien a l'antiga fossa comú. En el fossar del Taulí hi havien hagut, solament nínxols. Per contra, en cementiri de Sant Nicolau va començar a embellir-se amb els simples monuments funeraris que s'hi construïren a partir de l'any 1866." (p. 357)

"Pel volts d'aquest temps va iniciar-se l'obra que havia d'unir els dos segles i coronar els esforços benèfics de la població: l'Hospital del Taulí. [...] En 1901 l'advocat sabadellenc, Josep Cirera i Sampere, va cedir per al nou Hospital, extensos terrenys de la seva propietat, al Taulí. L'arquietecte Enric Fatjó Torras s'encarregà de planejar i menar les obres, de franc.

"L'any 1837 arribava al Vallès la nova carretera de Barcelona a Vic, i es va començar a parlar de fer la de Barcelona a Terrassa, que havia d'arrencar de la de Vic. Ja aleshores van sorgir moltes qüestions entre els pobles vallesans sobre la direcció de la carretera, perquè els terrassencs volien que anés el més recte possible a casa llur, sense desviar-se per tocar Sabadell. Així va retrassar-se l'obra que va arribar al nostre terme tot just per l'any 1847. Cinc anys més havia de trigar per a completar-se." (p. 312-313)

"Carreteres.- En maig de 1852 es va inaugurar la de Barcelona a Terrassa." (p. 345)

"La creixença, el salt, millor dit, que fa la nostra població de 1850 a 1857 i que no té parell en la nostra història, es correspon a la temporada magnífica en què van obrir-se les grans rutes de Sabadell: la carretera de Terrassa, i el carril de Barcelona..." (p. 370)

"En el barri primer es van començar, com a nous [entre 1850 i 1859], els carrers de Castillejos o Quiroga [avui, Osca] i el de la Carretera de Terrassa, produït aquest, no cal dir-ho, per la influència de la nova via." (p. 370)

"Establerta la República com a federal, es van renovar els ajuntaments i en 24 d'agost va entrar a Sabadell el presidit per Feliu Crespí Cirera, que va trobar-se en circumstàncies encara més greus que l'anterior. A 28 d'octubre, l'administrador militar carlí de la província va comunicar a la vila, des de Mura, que quedava subjecta al bloqueig de les forces rebels per no haver fet paga de la contribució que li havia estat exigida. Per a evitar el bloqueig, calia donar eficàcia a les tropes sabadellenques, equipades amb armes de l'antigor i, a tal fi, es va encarregar a Anglaterra una partida de mil fusells Remington. La manca absoluta de diners de l'Ajuntament va obligar-lo, en 19 de novembre de 1873, a adoptar l'acord de venda de les campanes." (p. 343-344)

"Segons la història, Sant Pau de Riusec fou quadra amb un petit grup de cases. En unes confirmacions de donació fetes al cenobi de Sant Cugat del Vallès pels papes Silvestre II, en 1007, i Benet IX, en 1038, parlen ambdós de Riusec i el seu territori. L'any 1054 van consagrar l'església els bisbes de Barcelona, Guislavert i de Narbona, Guifred; [...] En 1307 eren establerts a Sant Pau els hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, els quals tenien el patronat de la parròquia, [...] Sembla ser que per allà el 1325 l'orde hospitalera havia abandonat la seva possessió la qual degué quedar a favor de la senyoria de Sabadell. Sant Pau de Riusec tenia aleshores la consideració de quadra, nom amb què es distingien les senyories feudals de població dispersa." (p. 70)

"Sant Vicenç de Jonqueres. A uns dos quilòmetres de la nostra ciutat, pel cantó nord, en un bell paratge al costat del riu Ripoll, hi ha, mig enrunada, l'antiga parròquia de Jonqueres, la qual fou oberta al culte en l'any 923, segons documents del 1021 que així ho declaren. Segons Piferrer i Pi i Margall, les senyores comanadores de l'orde de Santiago, van fundar en 1214 el Monestir anomenat de la Fe i de la Pau, sota l'abadiat de Na Maria de Terrassa. [...] El capítol de la catedral de Barcelona, en 1237, va cedir els terrenys i drets a la parròquia i convent, essent tanta la importància que tenia aleshores, que li fou concedit el dret de nomenar-se l'abadessa. Poc temps van romandre en aquest lloc les religioses, ja que la mateixa soledat del lloc feia el monestir accessible a les envestides d'aquells qui amb l'excusa de defensar els interessos més sagrats no respectaven vides, honres ni hisendes, de tal manera que, en 1269, les religioses van veure's obligades a traslladar-se a Barcelona, en la residència que prengué el nom de Monestir de Santa Maria de Jonqueres, en record de l'estatge primitiu. Aquest monestir estava situat a la plaça del mateix nom, esdevinguda, després, plaça d'Urquinaona." (p. 95-96)

"La quadra de Togores es trobava a tramuntana del castell d'Arraona i comprenia les terres dels Togores Jussanes, en les quals hi havia la casa pairal dels senyors que, com totes les d'aquesta naturalesa, sovint fortificades, s'anomenava Torre. A més, comprenia el mas Manent i el de Canyomeras, avui existents encara, i els masos de la Tallada i Carbó i la borga, o petita masia d'en Prat, tots tres desapareguts. La família Togores visqué durant alguns segles en la seva torre, que no és altra que la masia coneguda avui per Torre del Canonge." (p. 99)

"La primera referència que d'aquesta família apareix en els documents històrics és un testament del 1159, de Ramon, fill de Pere Guillem d'Òdena, senyor del castell d'Arraona, pel qual mana sien pagats els deutes que té amb Ramon de Togores. Fou en 1349 que la família començà a formar part del condomini nomenat dels tres senyors de la vila de Sabadell, essent Francesc el primer que va tenir domini en el nostre territori. Sembla que a darreries del segle XIV la família Togores traslladà la seva residència a la vila, vivint en una casa que posseïa a la banda de llevant de la Plaça, al costat de la dels Rosseta." (p. 100)

"La capella romànica de Sant Nicolau. De la primitiva parròquia de Sant Feliu d'Arraona només en resta aquest fragment que resulta ésser l'edificació més antiga que posseeix Sabadell. [...] De l'antiga parroquial de Sant Feliu, situada a l'altra banda del riu Ripoll, construïda, segons sembla, en l'època visigoda i aprofitant restes d'anteriors construccions romanes, se'n tenen detalls ben confusos referents a la seva fesomia i característiques. El temps n'ha anat esborrant totes les traces i només n'ha quedat en peu la capella de Sant Nicolau, la qual ocupava el braç dret del creuer. La primera notícia registrada a l'arxiu de la catedral de Barcelona referent a aquella església, correspon al dia 20 d'agost de l'any 1039 i és un testament jurat davant de l'altar de Sant Pau apòstol, en què els testimonis feien constar la darrera voluntat de Sendred, expressada abans de morir al poble de Benevento d'Itàlia en dirigir-se a les Croades." (p. 105-106)

"La vida sabadellenca es pot dir que fou pagesa fins al segle XIII, puix que tota la terra era ocupada per masos i alguns molins al llarg del riu Ripoll. En aquells temps la pagesia era carregada de drets feudals, com s'esmenta en els documents antics. Així, per exemple, els pagesos de la Castellania d'Arraona a més de pagar en fruits el cens o agrer, com se'n deia, tenien, encara, entre altres obligacions la de donar cada any una quartera de civada i una altra d'ordi, un feix de palla i un parell de formatges pel dret de pastura del bestiar. També venien obligats a fer el servei de "joves" dues vegades l'any. Aquesta mena de tribut consistia a treballar amb el jou dels bous a benefici del senyor, una vegada en temps de la sembra i una altra en la del batre." (p. 146)

"Damunt les runes d'un castell romà, s'edificà en el segle VIII un centre monàstic de l'orde benedictina, el qual, enrunat pels alarbs, fou reconstruït per l'abat Otó, per allà l'any 986. La influència cultural i política dels monjos transcendí fortament en govern de la terra i dins les venerables parets del monestir de Sant Cugat diferents vegades s'hi celebraren Corts i hi foren dictades lleis importants." (p. 167-168)

"[...] els qui cometien alguna malifeta en terme de Sabadell sembla que trobaven en el fur de Terrassa una mena de protecció. L'any 1390 es va promoure un d'aquests plets amb la veïna població per trencament de la jurisdicció termenal. El va ocasionar el fet de Mas Carbó, el qual l'originà l'haver anat gent de la veïna vila a malmetre la resclosa del molí d'En Bessó, per la qual cosa el sometent de Sabadell es va aixecar i perseguir els malfactors, un dels quals s'havia refugiat al mas Carbó, situat prop de can Català. El detingut fou portat a les presons de la vila, la qual cosa va promoure un procés amb Terrassa, fallant l'Infant Martí a favor dels nostres, als quals reconegué el dret de perseguir els delinqüents dins i fora del terme, encara que el delicte fos comès més enllà de la seva jurisdicció." (p. 28-29)

"La Societat de propietaris de la Mina d'Aigües de Sabadell fou fundada l'any 1842, entre l'Ajuntament i un grup de propietaris, si bé els títols de propietat no s'expediren fins al 1862. Recull aigua de dues mines de Ribatallada; del lloc anomenat coll Salarca de la planassa de can Oriach i d'una mina de can Llonch. A can Borgunyó coincideixen les tuberies i, per mitjà d'una instal·lació elevadora, el líquid és portat a la nostra ciutat." (p. 47)

"A Sant Julià i Ribatallada. Per bé que no sigui un itinerari atractiu, ja que caminar quatre quilòmetres per carretera resulta monòton, la ruta queda compensada per la bellesa del paisatge veí de Sant Julià i sobretot per la singular configuració de Ribatallada, veritable accident geològic mereixedor d'admiració. Enfront de la casa de can Ustrell hi ha el camí de Sant Julià, el qual volta l'edifici i, seguint la direcció de llevant, va de dret al bosc i al començament de l'esboranc que baixa vers el fons del torrent en fortes pendents. És un paratge interessant i el lloc on la Companyia d'Aigües de Sabadell té les principals captacions. És terreny emboscat, abrupte i enganyador, per la qual naturalesa convé de no desviar-se." (p. 143)

"La història de Sabadell va lligada estretament amb les terres ocupades per l'ermita de la veïna serra. Per una banda els vasos apol·linaris trobats el 1852 a la població italiana de Vicarello, els quals descriuen les mansions i llocs de parada del camí romà que anava de Cadiç a Roma, anomenat Via Aurèlia, porten escrits el nom d'Arragone; i, d'altra banda, l'èxit de les excavacions fetes l'any 1912 i següents al pla de la Salut, donen el màxim interès a aquest lloc. Perquè si un testimoni tan valuós com els dits vasos, esmenta l'antic poblat romà i les troballes de vestigis confirmen l'existència del mentat lloc, ens trobem, evidentment, en tractar de la Salut, amb el paratge més interessant de la nostra rodalia. I no és pas el poblat romà d'Arragone el més antic que apareix en les excavacions, sinó que aquestes han demostrat d'una manera ben palesa com les primeres edificacions pertanyen als temps ibèrics, puix que les primitives es troben separades per una capa de cendra i al seu damunt s'hi veuen bé les edificacions romanes, per la qual cosa el poblat de la Salut va existir d'una època a l'altra i, a través de centúries, ha arribat als nostres dies." (p. 89)

"L'artèria principal que donava més tràfic al petit agrupament iniciat per allà al segle onzè, era el camí anomenat de muntanya i més conegut pel de Manresa a Barcelona. Aquesta via, quan era a la capital de la comarca del Bages es bifurcava cap a la conca del Cardoner i cap a la del Llobregat, per on anava a Berga i els Pirineus, per la qual cosa tenia extraordinària importància. De tots els camins esmentats fins ací, és el que guarda més trossos sencers i, per tant, el que ofereix un testimoni més fidel." (p. 154-155)

"En 1839 s'edifica el primer teatre al mateix lloc que ocupa avui el Principal, i dins el mateix any s'instal·la la primera màquina de vapor a la fàbrica de la casa Formosa, i aquest avenç dóna nom al carrer del Vapor." (p. 20)

"De totes les masies cal assenyalar, com a més sobresortints dins el tràfic pagesívol que desenrotllen, la granja del Pas, on hi ha uns quants centenars de caps de bestiar de totes menes dins de quadres espaioses i amb magatzems atapeïts de menjar. Normalment, tenen 80 vaques, un centenar de cabres, uns 800 xais i ovelles i 6 cavalls." (p. 54)

"En el seu acollidor recinte s'hi han celebrat festes de totes menes, les quals sempre tingueren caire popular. Aquest és un dels principals motius que han fet adquirir a can Feu la millor fama i l'han donat a conèixer a gent de llunyanes terres. En el curs de l'actual segle s'hi han succeït les festes i els aplecs [...] el diumenge dia 29 de juliol del 1915 a la tarda, s'hi va inaugurar el Teatre de la Naturalesa, representant-hi el gran actor Enric Borràs el drama català "Terra Baixa", en mig d'una gernació imponent i un entusiasme vibrant. La gran obra d'en Guimerà no podia trobar un escenari més escaient, i tota la premsa dedicà grans elogis a la funció de can Feu. Dos anys després, la companyia del Liceu de Barcelona hi representà l'òpera "Carmen"." (p. 76)

"Darrerament, el bosc ha sofert algunes mutilacions i hi ha estat construït un xalet al voltant del Pla d l'Amor, que per cert no l'afavoreix gens; però són tantes les belleses que ofereix i les reserves atractives amb què compta, que difícilment li esborraran les seves qualitats." [...] "La ciutat, gelosa d'aquest bosc, havia intentat diverses vegades adquirir-lo, cosa que mai no fou possible realitzar degut al preu exagerat que en pretenia el propietari." (p. 78)

"Fent via a Sant Llorenç del Munt, i a cosa de mitja hora de la nostra ciutat, es troba, a mà dreta de la carretera de Matadepera, l'antiga església de Sant Julià, tota voltada de terres de conreu i bosc, i la qual havia tingut, segles enrera, vida ben esplendorosa. És una parròquia pagesívola que compta dins el seu terme amb una dotzena i mitja de masies, pel qual motiu antigament se l'anomenava rodalia de Sant Julià, segons documents de l'arxiu parroquial de Terrassa on consta que en les centúries comtals fins al 1114 es mantingué Sant Julià com a rodalia fins a erigir-se llavors en vicaria i, més tard, en rectoria amb patronat i subordinació al Prior de Terrassa, amb les seves rendes, alous i altres drets." (p. 83)

"Al poble de Polinyà, pel camí vell. El carrer de la Creueta començà a edificar-se per allà l'any 1820, a banda i banda de l'antic camí d'anar al veí poblet. Lògicament, havia de prendre aquest nom, però pel fet d'haver-hi una petita creu, el nostre poble va donar-li el nom que ha perdurat fins al present. Ara el camí comença al cap del Passeig de la Revolució, construït després de l'aixecament del 1868 contra Isabel II i amb els cabals provinents d'unes quantioses penyores imposades als majors contribuents de la vila. Amb fort pendent, davalla vers el riu Ripoll; a mitja baixada i a mà esquerra, es troba la font de Sant Antoni i, seguidament, les hortes i fàbriques que voregen el curs del riu, el qual es travessa per un senzill pont. El camí carreter s'enfila costa amunt i, en ésser dalt de la riba, emprèn dreturerament la direcció de Polinyà." (p. 129)

"A can Puigjaner, Torre del Canonge i font de can Vilar. Es surt de la ciutat pel pas a nivell de can Puigjaner, damunt la via ferrada del Nord, per un camí carreter que va fins al molí de l'Amat. A uns quinze minuts es troba, a l'esquerra, la casa de pagès de can Puigjaner i, seguidament, a l'altra part del camí i sota mateix del marge, la font. Als deu miniuts es travessa el Ripoll per un pont de fusta; es passa pel mig del molí de l'Amat, es va pujant fins dalt de la costa per entre vinyes, on es troben dos camins: el de l'esquerra va a can Casamada i Castellar i el d'enfront a can Vilar." (p. 135)

"Com a notable posseeix l'església parroquial de Santa Maria, d'estil romànic, la qual fa pocs anys va merèixer l'atenció dels amants de les belles coses per haver-hi estat descobertes unes magnífiques pintures murals que, per bé que sien un xic malmeses pel temps i l'abandó, són considerades com una veritable joia. L'ésglésia fou consagrada, segons es diu, per Sant Oleguer, a les darreries del segle XI; és de bell aspecte, amb campanar quadrat i cúpula piramidal. Les pintures murals que exornen l'absis i el creuer foren descobertes a principis de l'any 1919, produint l'admiració dels arqueòlegs, els quals iniciaren tot seguit una croada per tal d'aconseguir-ne la restauració, en la qual prengueren part activa les entitats culturals i artístiques de la nostra ciutat." (p. 118)

"Castellar, amb tot i la seva creixença, motivada pel seu recent caràcter industrial, del qual n'és un bon exponent les importants fàbriques de can Tolrà i els molins establerts a la vora del Ripoll, conrea bones extensions de terra i posseeix als afores moltes pagesies, algunes ben notables, tant per la hisenda i terres en elles compreses com per llur antigor; un exemple n'és can Casamada, dita vulgarment "Canamada", la qual, per bé que fou renovada en el segle passat, ja existia en 1217. D'aquí en descendeixen la majoria de famílies que duen aquest cognom. Poden admirar-se, també, als afores, encara que força enrunades, les parets pertanyents a l'antiga església de Castellar, anomenada Castellar Vell, i a poca distància el Castell, molt ben conservat mercès a la cura del seu propietari i dels masovers. El seu aspecte és agradable i força interessant. Dalt del turó del Puig de la Creu hi existien, també, unes ruïnes antiquíssimes pertanyents a una edificació aixecada, segons tradició del poble, com a vot per la mort del llegendari drac de la muntanya de Sant Llorenç, les quals han estat aprofitades per a completar-hi un hostalatge." (p. 120)

"Als pobles de Santiga i Santa Perpètua, pel camí vell. A l'extrem del carrer de les Tres Creus, iniciat entre els anys 1824 al 41, comença aquest antic camí, un dels tres de ferradura que tenia Sabadell fins a mitjans del segle XIX, el qual, si al començament és transformat en bona carretera per a servir les necessitats transportistes de les fàbriques Cuadras, Grau i Brujas, al final és descuidat i perdedor, per causa de no utilitzar-se gaire." (p. 130)

"Als pobles de Santiga i Santa Perpètua, pel camí vell. A l'extrem del carrer de les Tres Creus, iniciat entre els anys 1824 al 41, comença aquest antic camí, un dels tres de ferradura que tenia Sabadell fins a mitjans segle XIX, el qual, si al començament és transformat en bona carretera per a servir les necessitats transportistes de les fàbriques Cuadras, Grau i Brujas, al final és descuidat i perdedor, per causa de no utilitzar-se gaire." (p. 130)

"L'Ajuntament secundarà l'obra de l'Institut Industrial, planejant, en 1872, i fundant, en 1874, l'Escola Industrial i de Comerç, que es proposa sobretot el perfeccionament tècnic de l'obrer i que és potser, en aquest aspecte, el primer establiment que sorgeix a Espanya. [...] Per això els homes amants del progrés d'aquell temps -Víctor Balaguer, Valentí Almirall, Carreras-Lastortras- voldran associar-s'hi i treballaran amb cura en la redacció del reglament que ha de regir la novella escola."

"Era, igualment, espai de delícies el bosquet de can Borgunyó, el qual seguia torrent amunt i tracessava la via del tren fins a ésser a Sant Julià."

"La Plaça Major [...] la configurava un quadre rectangle i a cada cantó seu es dreçaven unes importants columnes amb base de ferro colat que aguantaven uns llums elèctrics, d'arc voltaic, i que feien molta patxoca. Al centre hi havia una font d'obra de rajoler, de quatre cares i força escaient. En tres dels quatre angles de la plaça, als matins, hi havien instal·lats uns carretons de servei de llet i cafè, servei que sempre va tenir favorable acolliment per part de venedors, compradors, dependents i escolars." (p. 22)

"Al temps a què venim referint-nos, del treball a la fàbrica se'n deia "anar a toc d'esquella", i això perquè a les fàbriques acostumava haver-hi una petita espadanya amb un campana que avisava l'hora d'entrar, la del migdia, la d'esmorzar, la de berenar (quinze minuts), i l'hora fi de la jornada. Després vingué la instal·lació de xiulets (que funcionaven directament de la màquina de vapor) i, darrerament, les sirenes eixordadores i a cada crit seu una mica d'ensurt i d'alarma. A ca la Daniela sempre s'avisà per un bram semblant al dels vaixells i que se sentia de molt lluny." (p. 81)

"De safareigs municipals, aviat se n'establiren d'altres. El del carrer de la Font Nova (1832) era -i en la seva inutilitat actual encara és- una construcció notable formada per dos grans dipòsits rectangulars als quals donaven aigua dues gruixudes canals a ple doll; els buidaven cada setmana per un orifici obert al seu centre i que prèviament voltaven d'una barana de ferro per a impedir l'embús que hi poguessin produir les peces de roba caigudes allà de mans de les rentadores. Del servei de buidar i omplir els safareigs n'estava encarregat un home gruixut i petitó, de nom Gamell, i a la mainada ens feia gràcia veure'l ficat dins l'aigua i calçat amb unes formidables botes de goma que li passaven dels genolls." (p. 21)

"Fins entrar l'any 1841, l'Ajuntament no disposà l'establir la il·luminació dels carrers de Sabadell. Avui costa d'imaginar una població que, en arribar el vespre, resti tota ella a les fosques fins que no traspuntarà l'albada. Resolta a posar remei a tanta d'incomoditat, l'autoritat disposà que fossin posats fanals d'oli a les cantonades dels carrers més cèntrics -precària llum que no devia servir per gran cosa més que per a orientar els vianants-. L'any 1853 es començaren a instal·lar fanals de gas, sense que fossin suprimits els que cremaven oli o petroli, perquè els de gas ocasionaven un dispendi massa gravós. La il·luminació per petroli, ampliada, s'inaugurà en 1872, i ambdós sistemes degueren durar molts anys, puix que recordo haver vist com, pels carrers extrems de la població, en anar a fer-se fosc passaven uns homes proveïts d'escales que anaven a fer l'encesa dels lllums. En els carrers que formaven la pinya de les edificacions urbanes, uns altres empleats, armats d'una llarga barra, procedien a posar en funcionament els becs dels fanals del gas; amb el ganxo del seu capdamunt, obrien l'aixeta de pas i aleshores hi acostaven la flama que duien encesa en un con foradat que coronava la barra." (p. 21-22)

"Prop de la cantonada del carrer de la Palanca, existí l'Hostal de Sant Antoni, que ocupava l'antiga i senyorial finca dels Calders, i tenia sortida per l'actual carrer del Dr. Puig, del qual feia xamfrà, amb un bon portal per a entrar els carros i que, a banda i banda, s'alçaven uns xiprers escabellats i dolorosos que sempre em feien pensar amb el cementiri i la mort." (p. 47)

"L'altre panorama prestigiat pels seus nombrosos fidels, fou al cantó oest, el que s'ofereix des de la serralada que es forma més amunt de la Creu Alta, la proverbial Serra d'en Camaró, la que anirà dolçament i sense cap pressa a despenjar-se del tot en ésser a tocar de la carretera de Terrassa." (p. 51)

"Després, va venir que, durant molts anys, de cafè en repartien pels carrers, i calent, sobretot a l'hora de dinar. Al crit de "Cafè!", i toc de trompeta, les dones sortien a les portes amb el pot als dits, i per deu o vint cèntims els l'omplien. El servei de vendre i repartir cafè l'organitzaren elements destacats de les lluites obreres, als quals, segons es deia, els patrons havien declarat el "pacte de la fam", i l'iniciador fou un conegut per Parrona, obrerista dels més esverats, i secundaren la iniciativa els seus companys Munné i Magí Marcè, el qui anys a venir havia d'ésser admirable i equànime alcalde de la ciutat." (p. 56)

"Senyalarem, tanmateix, i amb molt de sentiment, la desaparició de la senyorívola propietat dels Oliver, també a la Rambla, amb l'esveltesa dels seus pòrtics ara cegats, l'adequada distribució de les obertures i aquell espaiós jardí arbrat que podíem admirar a través de la poderosa porta de ferro que el feia inaccessible, tot plegat convertit en un singular garbuix d'organitzacions sindicals, professionals, bèl·liques, esportives i d'esplai." (p. 88)

"Al carrer Nou, i ara, de fa molts anys, carrer del Pintor Fortuny, enfront a l'estret i curt carrer d'en Jonch, hi havia l'Hostal de Sant Domingo, molt ben instal·lat i que el comú de la gent coneixia pel nom de cal Quisquis." (p. 46)

"Bon punt ésser construït el Pont de la Salut (1852), ran seu i a la banda dreta de la carretera, fou bastit un cobert de poca importància on es podia beure i menjar, i que anà creixent, puix aviat fou concorregut pels qui laboraven per aquells indrets: obrers de fàbriques i de molins, hortolans, els qui feien sorra al riu, els qui anaven o venien de la Salut o del Cementiri, esporrets en trànsit, etc. Aquell taulell de recursos i de preu mòdic degué ésser el primer que es posà en el terme i, normalment, tothom en deia la cantina del Pont; simultàniament, també fou coneguda pel destarotat nom de Can Titoles, i la seva milllor propaganda era que, per pocs diners, servien berenars amb amanides, sardines escabetxades, bacallà fregit, bacallà esqueixat, arengades a la brasa, botifarra, truites i altra manduca, i es féu famosa pel costum adquirit d'anar-hi a menjar cargols amb salsa d'all-i-oli (o allada). El vi i l'aiguardent hi eren les begudes més normals, i a les postres vi blanc." (p. 47)

"Al temps del qual parlo, tanmateix feia pena de veure els carros que venien del Molí d'en Torrella, els de la fàbrica Buixó, i els de trabuc, que traginaven sorra encara molla i que, si prou treballs els costava passar el riu, a continuació els esperava l'haver d'enfocar la costa que hi venia; aquells carregaments, el bestiar tot just podia fer-los moure malgrat que, en iniciar-se la pujada, tota ella enfanguissada i llaurada de les rodes, hi enganxaven un parell de cavalls de reforç. Els camions han fet oblidar aquella penalitat de cada moment, s'ha evitat el capolar-hi les bèsties i no han de sentir-se els crits i les malediccions dels carreters." (p. 48)

"La població obrera aveïnada d'anys a Sabadell o tenint-hi algun lligament, per un regular s'hi pogué moure amb discreta modèstia, i sempre a base de vigilar l'economia domèstica i decretar les abstencions del cas; [...] Pot dir-se que es feia una vida escanyada i de poca satisfacció. Això dugué que per als d'escàs arrelament, o per als més desgraciats, fossin creats nuclis d'estadants en lamentables edificacions on eren precàriament atesos els principis de la comoditat i de la salubritat humanes. D'aquestes aglomeracions, recordo haver-n'hi hagut al carrer de Llobet, coneguda pel Barri de Tetuan -nom que degué originar-se d'algú saber com es vivia en els duars africans- i que ocupava el lloc corresponent als patis o eixides de dues o tres cases;" (p. 48)

"Abans de dir-ne del Doctor Xercavins, d'aquest carrer de la nostra població se'n deia carrer de les Rodes; en entrar pel de la Salut, les cases clarejaven i en travessar el de Sant Honorat, a una banda i altra i fins a tocar del Cementiri Vell, també eren escasses; el que actualment és carrer de Vilarrúbies, aleshores no existia. A tot el que allà eren camps, per entremig i en caminets, diversos corders, o fabricants de cordes i cordills, hi tenien instal·lada l'elemental indústria de passar per la carda, filar i bregar cànem. Els corders portaven la matèria enfardellada, o enfaixada, al cos i en feien la torsió oprimint-la i maurant-la amb les pròpies mans a mesura que se l'enduien, un cop ésser fixada, tot conferint-li la gruixària regular i volguda; al llarg del trajecte uns cavallets aguantaven el cordill o la corda per tal que no s'arrosseguessin i en arribar al seu terme una roda de fusta ho cabdellava. [...] El Municipi s'hi va pensar massa poc a canviar el nom del carrer de les Rodes pel de Dr. Xercavins, puix que amb el seu acord, de la història industrial local lesionà la recordança d'una pacífica i petita manufactura." (p. 63)

"Els aprenents d'oficis -tallers i obradors- sofrien d'amargures semblants a les dels dependents: entraven a ensinistrar-se sense guanyar res, o poca cosa, fins a no ésser anyers; menjaven el que fos -i sempre separats-, a casa de l'amo, i les tardes dels diumenges eren ben seves: cada set dies, mig de llibertat! L'aprendre un ofici era molt llarg i, per al cas, no podia acudir-se a professors industrials ni a escoles; els obrers en categoria d'experts es sentien gelosos de les pràctiques i secrets de l'ofici, i si l'aprenent no tenia la sort de trobar-ne un de comprensiu o de bona fe, no li tocava sinó veure d'espiar i practicar-se en el que els altres feien. En molts dels tallers figurava un habitatge destinat a dormitori dels aprenents, i que sovint no era sinó un mig magatzem; en ésser hora de dormir, algú tancava la porta amb pany i clau i ells restarien allà dins fins arribar l'hora de tornar-se a posar a la feina. Tanta d'estreta captivitat creà el deliri d'alliberar-se, i per poc que la disposició dels dormitoris permetés algun contacte amb el carrer, els aprenents s'hi despenjaven valent-se d'un llibant, i aleshores mesurat el temps i vigilant de no ésser vistos, anaven on més els abellia. El retorn al cau, el practicarien per l'artifici d'issament." (p. 65)

"De les vinyes. Quan els voltants de Sabadell d'un temps tot eren planúries amb camps de sembradura, farratges i hortalissa, per mica que el terreny presentés algun accident o desnivell, hi plantaven vinya, i n'hi havia prou quantitat fins a poder-se dir que la població es collia el vi. El moment de les varemes, amb els laboriosos trafegaments que exigeixen, era fàcil descobrir-lo arreu durant una llarga mesada." (p. 74)

"Cert que Sabadell, per anys i panys, tingué teatres, però fins a l'edificació del Principal no pot dir-se que n'existís cap amb cara i ulls, o sigui, d'instal·lació ben feta i apropiada; les funcions eren donades en locals més o menys espaiosos i sempre per grups d'aficionats a l'art escènic. La construcció del primer Teatre Principal (1839) féu canviar el caràcter de tots els existents per imprimir-hi un prestigi tan cert com fins aleshores aquí desconegut. [...] El Teatre Principal era notable a tot ser-ho: per elegància de la construcció, pel luxe dels pintats, per les instal·lacions, per la concurrència que hi fou habitual i pel lloc cèntric que sempre més havia d'ocupar. Encara pot afegir-se que els elencs dramàtics i lírics que hi actuaven, sempre foren triats els millorets existents, quan no els més notables de Barcelona." (p. 93-94)

"La festa gran dels ocellaires era el dia de l'Aplec, amb passada i acompanyament d'orquestra; els concursants hi formaven portadors de gàbies tapades a fi que els ocells no s'esveressin; tot seguit venia el clau de la festa, que era al carrer de la Salut, entre les cases 39 i 45, on feia una petita raconada; en tal indret alçaven un empostissat des d'on s'arbitrava la competició dels alats cantaires i allà es concedien els premis i allà començaven les primeres discussions entre els que hi havien pres part." (p. 97)

"La superba edificació dels Ponsà, al que avui és carrer de Calvo Sotelo, quan ja era abandonada, als finals de la guerra civil fou convertida en presó; anteriorment, hi funcionà una banca i ara, sense que l'obra de fàbrica s'hagi desfigurat molt, ocupen la finca diverses empreses industrials. Del conjunt de l'edifici continua recollint-se la impressió d'ésser il·lustre." (p. 88)

"L'any 1458, Sabadell instal·là el primer safareig públic, que era fora vila, en el que és avui Plaça dels Màrtirs i, anteriorment del Duc de la Victòria. No costa gens de suposar els inconvenients que aleshores patia la població per a resoldre una necessitat tan important com és la de rentar la roba. Cert que a tots els veïnats existia un gran nombre de pous i hem de suposar que era d'ells que es treia l'aigua indispensable." (p. 21)

"Dintre la ciutat, gaudia de fort prestigi i popularitat la font d'en Cirera, situada al cantó dels carrers del Convent i Sant Honorat, i eren molts que, en anar-hi, entraven a comprar una paperina d'anissos a cal Capeta, al Raval de Fora, pairal on va néixer el nostre escriptor Manuel Ribot i Serra." (p. 71)

"Per Pasqua, molts sabadellencs anaven a Barberà a cercar pa beneït que oferien a l'església i que "feia fugir els trons i els llamps", i al seu peu mateix feien un mos." (p. 71)

"Indici de la densitat de relacions humanes que, d'antic, tingué Sabadell, és que, entrant el present segle la ciutat encara comptava cinc hostals, espaiosos establiments d'acollida on es podia beure, menjar, dormir, entrevistar-se, negociejar, dipositar carruatges i establar les cavalleries. Senzills i populars, els hostals, encara que admetessin gent a dispesa, més aviat eren servitud de viatgers de poca estaria. Sense escorcollar en els que foren primitius hostals de la vila, el que nosaltres recordem com a més antic fou el que se'n deia de Manresa, que es trobava situat a l'avui plaça del Doctor Robert, més o menys on s'alça el monument a la memòria d'uns caiguts en la guerra espanyola; prop seu, a tocar de la cantonada del carrer del Pedregar, existia un abeurador d'aigües perpètues, que era públic." (p. 46)

"A Sabadell, el primer vapor fou instal·lat a l'any 1838 a casa d'en Magí Planes, al carrer de Sant Quirze. A l'any 1839, la fàbrica d'en Josep Formosa (cantonada carrer Vapor Manaut), va ésser la primera anomenada vapor i el nom va passar al carrer, que no en tenia aleshores. El primer establiment gran que va aplicar el vapor fou, probablement, el de Can Pissit, a la fàbrica cotonera de la casa Muntada, que movia, l'any 1845, 137 telers." (p. 385)

"Manuel Antonio Gurrea. Coetáneo del general Zaratiegui, aunque de ideas opuestas. De joven se lanzó al campo para luchar contra las tropas francesas en la Guerra de la Independencia. En la primera guerra carlista luchó en el bando liberal frente a los carlistas. Murió en Andoain el 29 de Mayo de 1837 en una valiente acción militar y fue enterrado en el monte Urgull de San Sebastián"

"I amb en Llobet-Gràcia -un altre tocat del mal del cinema- vam crear una secció de cinema amateur en el Centre Excursionista del Vallès seguint la petja del de Catalunya." (p. 80)

"El contacte amb Llobet-Gràcia -hereu de l'empresa de transports Llobet- va introduir-me al Centre Excursionista del Vallès, la qual cosa equivalia a la introducció al Centre Català, ja que el local era el d'aquesta entitat. Els elements d'una i altra -alguns eren de les dues- compartien el saló de tertúlies i la sala d'actes. És prou conegut l'alt coeficient de cultura i de catalanitat que es registrava a les entitats excursionistes de tot Catalunya." (p. 81)

"Encara ben poc abans del 16 de febrer, a finals de l'any 35, amb Llobet-Gràcia i Joan Blanquer creàvem una nova entitat cultural, "Amics del Cinema", d'índole inèdita al país i precursora dels cineclubs. Va ser-ne el mòbil el monopoli de les sales d'exhibició, que furtava a la ciutat una colla de films interessants considerats poc comercials per l'empresa monopolitzadora. Mitjançant una acció insistent a la premsa i a la ràdio, obtinguérem ben aviat un nombre considerable d'addictes i pel gener del 36 vam donar la primera sessió al cinema Principal, única sala independent. Però naixíem en mal any. Després de set sessions molt ben acollides, es produí el 18 de juliol i la vida cultural ciutadana, com tantes altres coses, va quedar col·lapsada." (p. 102)

"El carrer del Jardí, des de la Rambla -on comença- no s'interrompia, aleshores, fins al de Sallarès i Pla. La travessia de Narcís Giralt no hi era. I com que tampoc no existia el carrer paral·lel d'Alfons XIII, cal ara fer un esforç d'imaginació per mesurar aquella descomunal illa urbana en forma de pentàgon que arribava, per damunt del carrer del Jardí, fins a l'angle format pel de Sant Antoni Maria Claret i el de les Tres Creus. L'obstacle per a un traçat coherent havia estat l'horta Duran, a tocar de la casa d'aquest nom." (p. 13)

"Acabada la guerra del 14 l'Ajuntament canvià el nom del carrer pel de Bèlgica en homenatge a la nació més sacrificada en la contesa, i a l'entrada per la Rambla hi va ser col·locada solemnement una placa esculpida. L'honorança va aguantar seixanta anys; Déu n'hi do. Ja una altra gran guerra havia arraconat a l'oblit els episodis de la primera; i amb la democràcia actual fou reposat el nom antic del Jardí seguint el criteri de restitució dels noms tradicionals." (p. 16)

"Durant el dia l'Escola Industrial era una baluerna endormiscada. Només en unes naus annexes funcionava l'aula de les cosidores de peces, un ofici del qual se seguia allí l'aprenentatge complet. Fent un incís diré que la cosidora de peces era un element ben característic de la indústria llanera sabadellenca. L'abundor de la petita empresa contribuïa a una elevada qualitat artesanal, a uns teixits fantasiosos. Tot feia imprescindible la conciençuda correcció dels defectes mecànics que s'observessin a les peces en sortir dels telers. I aquesta feina s'arribà a fer a Sabadell amb tanta perfecció que fins quan algú de fora se li feia un esquinç en un pantalon o en una americana es recorria a una cosidora de Sabadell perquè tornés a deixar la peça de roba com si sortís de la sastreria. L'ofici de cosidora de peces tenia un exèrcit de conreadores, que venien a ser l'aristocràcia de les fèmines obreres quan encara no existia, o tot just sorgia, la mecanografia." (p. 54-55)

"Sabadell tenia dos camins per anar al poble de Castellar. El principal era el que trencava del de Manresa a la mateixa creu de la "Creu Alta", i el carrer d'aquest poble que es formà en dit camí va prendre el nom de Castellar. Aquest camí era el mateix que comuicava el novell poblat amb la seva parròquia vella de Sant Vicenç de Jonqueres, que estava situada a dos quilòmetres escassos, o sigui una hora llarga abans que el poble veí, i, amb tot, el nom de Castellar s'imposà al camí i al carrer que s'hi formà. Aquest carrer de la Creu Alta encara es denomina de Castellar, nom que cal conservar pel seu sentit històric i geogràfic." (p.23)

"Això va acabar-se quan una llei del 6 d'abril de 1904 va disposar l'anul·lació del municipi de Sant Pere de Terrassa, agregant a Sabadell, amb una gran part de la parròquia de Sant Julià d'Altura, tota la de Sant Vicenç de Jonqueres. El municipi de Sant Pere va oposar-se a aquesta llei, però la raó dels temps no s'inclinava al seu favor. El motor d'aquesta agregació va ser el complot entre el diputat conservador del districte veí, Alfons Sala, al qual no interessaven els vots negatius dels federals de la Creu Alta, i Francesc Pi i Arsuaga, fill de Pi i Margall, que era el diputat federal per Sabadell, al qual sí que interessaven els vots de la Creu Alta. Aquest projecte, que elaboraren ambdós estadistes, el celebraren amb un àpat servit a Can Viver de la Torrebonica. A l'hora del brindis un dels dos diputats, en voler dilucidar com anunciarien públicament aquest projecte i per no desil·lusionar la base respectiva, amb cara pensarosa va dir: - I què els direm a les oques?"

"La Creu Alta va néixer a inicis del segle XVIII i el motiu era ben explícit: fer la competència als propis, que eren els impostos que l'Ajuntament carregava sobre els queviures. El promotor va ver Francesc Torrella, de Matadepera, que havia tingut arrendada la carnisseria de Sabadell i que estava irritat, per qüestions de diner, amb les autoritats de Sabadell. Torrella va posar-se d'acord amb els santperencs per tal que li concedissin, a la Creu Alta, els propis de taverna, botiga de peix, oli, fleca i carnisseria, menys incrementats que els de Sabadell, comptant, així, poder oferir als sabadellencs fronterers els queviures a més bon preu. I el comerç creualtenc prosperà, i a la cruïlla de camins s'hi assentaren hostals, tavernes i botigues, que van anar configurant els carrers Major i de Castellar. Sobretot el que cal destacar és el comerç de carn, que donarà l'apel·latiu "talleret" aplicat als creualtencs..." (p. 41-42)

"Això no va agradar gaire als nobles sabadellencs, com els Togores, que torpedinaren qualsevol esforç econòmic beneficiós per a Sabadell, i sobretot als Meca, castellans d'Arraona, que eren com si diguéssim el que són avui els funcionaris d'Hisenda de l'Estat, els quals, per minvar els interessos que produïen a Sabadell els impostos dels hostals, és a dir, per fer un feina contrària a la seva natura de funcionaris fidels, construïren, precisament, un hostal, per escamotejar arbitris que haurien pogut atribuir-se a Sabadell, just a la frontera. Ho feren a tocar el camí que del riu puja vers el Taulí. Així va edifiar-se la masia que anys a venir s'anomenaria can Puiggener." (p. 40-41)

"...el ferrocarril havia d'entrar pel mig del carrer de l'Horta Novella; hi hauria dos passos a nivell i el recorregut aniria protegit per filferro espinós; l'accés de vehicles quedava invalidat a tot el carrer; els vianants tindrien, en bastants llocs, 44 centímetres de pas. (...) Però en aquells temps, poc abans de la dictadura de Primo de Rivera, l'Ajuntament era democràtic i va escaure's que la minoria dels federals es va oposar a aquell projecte: 'Si el tramvia passa per sobre -van dir- el problema de Sabadell, dies a venir, serà el de fer passar el tramvia per sota i indemnitzar la companyia'. Hi va haver, a l'aula municipal i a altres instàncies ciutadanes, reunions tumultuoses; però el govern de Madrid, prescindint dels poders fàctics, va donar la raó a la minoria federal..." (...) "En canvi, hom ha oblidat el nom del regidor Jaume Ninet Vallhonrat, que va lluitar per aconseguir que el tren entrés al centre urbà mitjançant túnel. Aquest, el 21 de juliol de 1921 havia escrit: 'Aquestes responsabilitats -si el tren hagués passat per sobre- són tan grans, que els qui, tenien l'obligació de prevenir-les, les oblidessin, no podrien suportar el remordiment de consciència cada volta que es lamentés un accident.' "

"I el comerç creualtenc prosperà, i a la cruïlla de camins s'hi assentaren hostals, tavernes i botigues, que van anar configurant els carrers Major i de Castellar. Sobretot el que cal destacar és el comerç de carn, que donarà l'apel·latiu 'talleret' aplicat als creualtencs, i, molt sovint, la Creu Alta serà coneguda com el poble dels tallerets, epítet que encara hi ha vells creualtencs que porten amb orgull."

LA CREU ALTA. "..és evident que els neolítics cultivaren les terres de la plana de la Creu Alta i de can Feu, que la cultura dolmènica ens deixà el record del Collsalarca ('arca' en català vol dir 'dolmen'), que podria ser la petita collada que travessa la carretera de Castellar quan arriba a l'indret del barri del Torrent del Capellà." (p. 39-40)

"Després els ibers iniciaren el camí de la Muntanya, el qual, anys a venir, serà el carrer Major..." (p. 40)

"I el comerç creualtenc prosperà, i a la cruïlla de camins s'hi assentaren hostals, tavernes i botigues, que van anar configurant els carrers Major i de Castellar." (p.42)

"[...] per anar-hi cal arribar-se fins a l'inici de la barriada del Poble Nou de la Salut, i sense entrar ni a les primeres cases, pel carrer de Begoña, just al seu acabament, es troba el camí que condueix a la casa".

La Baldona: "Peça de terra al riu Ripoll, sota les Tres Creus; dita també Pas de Granollers. 1589 (AHS E.95 pàg. 49): la Baldona o Pas de Granollers. 1695 (AHS Cúria): la Baldona o sota las Tres Creus, prop del riu Ripoll i prop del molí den Gall".

"Collsalarca. Peça de terra a la Creu Alta, entre Ca n'Oriac i la carretera de Castellar. Dit també Coll Bosquets. [...] 1676 (AHS E.140 pàg. 102): "in loco vocato Collsalarca, ab occidente cum vico regio que teditur ad civitatem Minorise, a circio in honore pupilli Caroli Oriach". "

La Clota. "Nom donat a llocs diversos al terme de Sabadell. 1er) el més conegut i encara actual és a Can Puiggener. [...] 1) 1678 (AHS E.147 pàg. 116): "la Clota, ab oriente partim cum reco qui ibi est et partim cum honore mansi Canals"."

"Conservo un record força precís de l'homenatge que la ciutat va retre a Àngel Guimerà, a mitjan juliol de l'any 9. Ningú no podia imaginar-se aquell dia que la "setmana tràgica" era imminentíssima. [...] El Mariano, mosso del despatx, del qual ens servíem per als encàrrecs i altres petites feines, ens havia dit que tots els balcons de la Rambla estaven endomassats i que ell acabava de veure la comitiva de les autoritats i una gran multitud que tornaven de l' "apeadero" i acompanyaven el poeta fins a ca la Ciutat. El mosso deia: "He vist aquest senyor que fa versos. És alt i prim i la barba li griseja; camina una mica decantat cap endavant. Ah, i porta ulleres." També vam saber que per al migdia estava anunciat un acte solemne al carrer de la Travessia de la Rambla, al qual es donaria el nom d'Àngel Guimerà, entre discursos, música i banderes."

"La nostra felicitat relativa era -com ja he dit- el jardí. El gran jardí amb les seves avingudes, els seus parterres vorejats de grans pedres cobertes d'heura, amb els seus avets altíssims, el seu petit llac ple de peixos de colors, i les seves grutes de pedra tosca amb cascada i tot i una imatge de la Mare de Déu de Lourdes arrecerada dins una petita espluga. Un rierol, com un canal d'un metre d'amplada, recorria el jardí sinuosament, i aquí i allà passava sota uns pontets de grandària adequada. En aquell torrent d'aigües lentes s'hi criaven petites mates de créixens i, entre les pedres de la vorera, una planta molt delicada de fulles de dos colors anomenada picardia. Al rierol abundaven els cap-grossos: cada dos per tres sotmetíem un exemplar al consabut experiment de la seva metamorfosi en granota, el qual mai no reeixia completament. En el nostre jardí hi havia també glorietes amb taula i cadires de ferro, galliners a la part solella, un petit hort i, al fons, una caseta d'estil àrab i dimensions acor dades a la nostra estatura d'aleshores, i que nosaltres convertíem ara i adés en castell, masia, temple, calabós, cova de lladres. Recordo també uns coloms enormes -de raça mallorquina, deien-, incapaços de volar a causa del seu embalum; el racó dedicat a la cria del canari, la cacatua cridanera, impertinent i geniüda, el gabial de la gran plaça, ple d'ocells caçats a Castellar amb vesc o amb teles, verdums, pinsans, caderneres, gafarrons, pobres presoners, desesperats, sempre frenètics; i la parella de paons amb la insolent supèrbia del mascle i la presència insignificant de la femella resignada. Aquell era el nostre petit reialme, el nostre paradís." (p. 42-43)

"He dit que parlaria del senyor Mir, el nostre metge. Em va lleure de tenir-hi tractes: el metge venia molt sovint a casa per les petites malalties infantils que s'estilaven en aquells venturosos dies. Davant d'un vulgar "mal de coll", d'una lleugera indigestió o d'un refredat qualsevol, el senyor Mir ordenava invariablement: "Dieta absoluta i que no es llevi!"." (p. 47)

"El senyor Mir portava un bastó negre amb crossa de plata i barret fort. Era més aviat baix, rodanxó. Caminava a passos curts i aplomats. Alguna vegada he intentat d'imaginar-me'l sense barba. Impossible! Als homes respectables d'aquells temps la barba els era consubstancial. Si haguessin tingut la gosadia d'afaitar-se, no tan sols haurien arriscat la consideració social i el "modus vivendi", sinó -cosa més important- la seva confiança en ells mateixos." (p. 48)

"Mai no oblidaré les nits d'agost al Marquet de les Roques, al fons de la Vall d'Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada amb el maó vist. És obra de l'arquitecte Batllevell i va ser un capritx del meu avi Antoni Oliver i Boixó. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobretot hi prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques. [...] Abans d'entrar al barri de la casa, la carretera s'eixamplava i formava una placeta. Allí hi havia una cascada artificial, una font i uns bancs de pedra amb respatller de troncs d'alzina i taules fetes amb grans lloses irregulars. Un cert capvespre, al voltant d'aquelles taules, ens vam reunir en Josep Carner, en Jaume Bofill i Mates, en Carles Riba, en Francesc Trabal, l'Armand Obiols i jo. Els mestres parlaven i els joves escoltàvem; i se'ns hi va fer de nit. Havíem dinat al castell: amb aquell àpat va quedar constituïda una empresa editorial modesta, però significativa: "La Mirada". Dels sis, només en quedem tres, i dos són lluny."

"1688. Procurador Real...... Ramon Formosa Concelleres.............. Juan Guasch Dr. Pablo Rojas Pedro Juan Vallcorba El segundo renunció ser Conceller. Pensó el Concejo sortear otro; pero finalmente sólo huvo 2 entre quienes se repartió el salario de los tres. Era agravio hecho contra dicho Dr. Rojas el ser insaculado para Conceller segundo; fue hombre eminente por sus qualidades personales, por la pericia en la facultad médica que profesaba y por la pública representación de su distinguida casa. Fue Catedrático de Medicina en la Universidad de Barcelona, y siendo jubilado se retiró a esta villa." (p.127)

"1366. 3 Julio. [...] Allí se propuso que el Vizconde de Castellbó quería vender dicha villa [Sabadell] y sus personas; que esto les era más útil por las opressiones, vexaciones, e injurias que padecían en su dominio, por cuyo motivo muchos pasaban a domiciliarse en otros pueblos; y que estaba ya convenido con la Reyna que ésta efectuaría la citada compra dándole los de Sabadell 50 mil sueldos por su precio, y otros diez mil por los gastos de los instrumentos que debían autenticarse y otros indispensables para redimirles del dicho Vizconde; haciéndose esta compra con la condición necesaria que la Reyna havía de incorporar desde luego a Sabadell en la Corona Real, de la que no debía separase jamás. Y fue unánimemente convenido, resuelto y firmado que se entregasen todos al dominio de la Señora Reyna, saliendo de la opresión del Vizconde, a cuyo efecto se buscasen y tomasen a censal los 60 mil sueldos predichos afianzando sus propiedades todos los avecindados, y los que posehen bienes rahíces en esta villa y su término. Igualmente que para hacer una renta anual, a favor de la misma Reyna, de 2.000 sueldos para que todo tuviese su pleno efecto. En presencia y poder de Berenguer Fonolleda, Notario de Barcelona. Fue esta Reyna, Doña Eleonor, tercera muger del Rey Don Pedro III; y fue hija de otro Don Pedro, Rey de Sicilia. Era muger verdaderamente varonil, como lo acreditó en las varias alteraciones de su tiempo. Debióle mucho Sabadell, por su gobierno pacífico y apreciables privilegios con que le distinguió." (p. 91-92)

"1367. 28 Diciembre. El Rey, por contemplación de su muger Doña Eleonor, concedió perpetuamente a Sabadell las aguas que dimanasen de la fuente dicha de la Rosella y de otra allí cercana, en el término de Tarrasa, con libertad de hacer y valerse de aqüeductos hasta dicha villa, y desde ésta hasta donde se quisiere, [...] (p. 95)

"1368. 16 Junio. De todo resulta que los Señores de Sabadell eran tres: la Reyna, Tugores y Sanmenat. La Reyna, como sucediendo a Castellbó y en nombre de éste al Paborde, obtenía más de la mitad del dominio; entraba después Tugores quien obtenía alguna mayor parte de dominio sobre Sanmenat, a quien pertenecía la parte menor. [...] En este supuesto se debe atender a la Reyna como a Señora de Sabadell, por serlo de mayor suposición o parte que los demás. Y da mayor peso a esta mayoría, el dominio criminal que le era privativo con exclusión de los demás Señores." (p. 97)

"1370. 30 Agosto. La villa de Sabadell y su Castell de Rahona, fueron cedidos por la Reyna al Rey, y éste le dió en cambio el Castillo de San Martín del Veguerío de Vilafranca. En atención a las sumas expedidas para redimirse de Castellbó y gratificar el Señorío de la Reyna, entonces otorgó el Rey el privilegio de que ni él, ni sus sucesores, jamás alienarían de modo alguno, ni por motivo alguno, a dicha villa, castillo y sus habitantes, antes bien los conservarían siempre unidos a la Corona de Aragón, Condado de Barcelona, Veguerío del Vallés." (p. 98)

"1429. [...] En atención a que en dichos Valls se comprendían antigüamente los fossos junto a los muros de que estaba circuída esta villa, da motivo para opinar que quando el Rey Don Pedro y la Reyna Doña Eleonor confirmaron las imposiciones o las concedieron a Sabadell, como se dijo en 1357 y 1366, es regular cedieron también el terreno para levantar los muros y abrir los fossos, a cuyo efecto se concedieron aquéllas." (p. 121)

"1488. En la Dominica de Quinquagésima de este año, se consagró la Iglesia Parroquial de San Feliu de Sabadell. Alguna tradición dice que un Obispo natural de la familia de Meca y Clasquerí, ascendientes de Meca avecindados en esta vila [...], se hallaba de recreo en su Castillo de Castellar junto con otro Obispo, por pertenecer dicho Castillo a la misma familia, a la ocasión de que vino de visita a esta Parroquial su Obispo de Barcelona, y visitándose mutuamente a instancias de dichos Señores Meca, acordaron consagrarla por estar ya concluído su edificio." (p. 140)

"1553. [...] Según se vió en 1425 y 1531, estas tablas eran en la plassa mayor, y en frente la que oy es Casa de Pablo Turull, y ésta sería la de Palau, por ser aún evidente el arco por el qual se pasaba al callejón que daba a los que llamamos quatre cantons, y antes los scasots. Pero éste fue cerrado, primero en 1571, y después en 1714, como veremos." (p. 155)

"1571. [...] En el día de Viernes Santo se mandó derribar una pared levantada por Pedro Llobet, cerrando el paso que desde la "volta de la plassa" salía als "Scasots", correspondiente a otra volta o arco de la calle de Botet. Fácilmente se entenderá, atendiendo a lo de 1553." (p. 177)

"1554. [...] fixaremos la concideración sobre la familia de Estela. No hay duda que era muy hacendada dicha casa, pues posehía tierras en las partidas que oy llamamos Perelló, y antes Mas Sobarber, y también en la del pla de San Antoni; a más de su casa, que era junto a la que entonces llamaron plaza de las Gallinas, al OS de la plaza mayor. De dicha familia sería Christóval Estela, que en 1519 iba en companyía del Emperador Carlos V en Barcelona; [...] Tal vez éste fue el que Menescal y Bosch, tratando de los hombres ilustres que han florecido en letras y tienen renombre de escriptores, entre los que lo son de Retórica, Poesía e Historia, cuentan a Christóval Estela -natural de Sabadell-, por haver escrito el viaje del Príncipe y tres libros de la conquista de la India, y epigramas. Y aún no faltan probabilidades para creher escribió muchas más obras, y que éste fue el mismo a quien todas las historias Catalanas llaman Maestro Calvet de Estrella." (p. 156-157)